(País Valencià, segle XIV)
(dita també Alamanda Carrós) Filla de Ramon de Boixadors i germana Berenguer i de Teresa. Hereva de la seva avia materna Teresa Eiximenis de Borriol, es casà amb un Berenguer de Vilaragut.
La cura dels béns d’Alamanda, dement, serví de pretext per a les bandositats valencianes i per al desafiament del tutor, Berenguer Arnau (II) de Cervelló, amb Pere de Montagut (1402-03).
(Xàtiva, Costera, 27 abril 1813 – València, 7 març 1880)
Historiador i literat romàntic. Estudià a l’Escola Pia, i hi ingressà com a religiós l’any 1827; l’amistat amb Joan Arolas l’inicià en la literatura. Abandonà el convent l’any 1837. Fou catedràtic d’història (1847) a la Universitat, i de geografia i història a l’institut de València. El 1848 fou nomenat cronista de la ciutat.
Entre els seus treballs històrics destacà la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia (1847). Fou partidari decidit de les idees liberals i molt popular a la ciutat de València. El 1854 fou nomenat corresponsal a València del diari barceloní “La Corona de Aragón”.
Nomenat membre de la junta cantonal l’any 1873, no volgué acceptar el càrrec i fugí de València. Fou jutjat per un consell de guerra, que l’absolgué.
Del sector liberal de la renaixença valenciana, escriví en castellà drames, obres de teatre i novel·les històriques, i en català algunes poesies, que signava amb el pseudònim de Lo Trobador del Túria. Fou membre del consistori dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1877.
(les Coves de Vinromà, Plana Alta, 18 juny 1636 – Madrid, 1722)
Metge cirurgià. Catedràtic de medicina a la Universitat d’Alcalà, fundador de l’Acadèmia de Sevilla i metge honorari de cambra del rei Felip V de Borbó.
Contrari a l’ús de les sagnies i de l’abús de certs medicaments, donà una nova orientació a la cirurgia que no va ser gaire ben rebuda pels seus col·legues.
Publicà les obres Hippocrates defendido (1711) i Hippocrates aclarado (1716), on exposava i defensava la seva teoria.
Nom amb què també era conegut el militar i erudit mallorquí Jeroni Boix de Berard i de Solà (1742-95).
(l’Alcúdia, Ribera Alta, 1942 – )
Pintor. Estudià belles arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València (1961-66). Clarament influït pel pop-art, el 1964 presentà Trilogia monoteista.
Posteriorment destaquen obres com Èdip, Èdip i el fill de Verònica i Retransmissió televisiva del miracle (1970). El 1971 exposà a Barcelona la sèrie Falconeria. Després ha presentat Trama i ordit (1978), Deu imatges de les Germanies (1978).
Com a il·lustrador ha col·laborat en nombroses revistes i més tard s’ha orientat cap al llibre infantil i juvenil: Sóc el foc (1980), El pardalet sabut i el rei descregut (1982), Tirant lo Blanc (1989), etc, gènere en el qual ha estat guardonat amb diversos premis.
(Illa, Rosselló, 1862 – 1922)
Poeta. Fundà a París el grup català Canigó.
Col·laborà, entre d’altres revistes, a “La Revue Catalane”, on publicà (1915) L’àliga blanca, poema al·legòric contra l’imperi alemany.
(València, 8 desembre 1936 – )
Poeta. Els seus primers poemes aparegueren a Poetes universitaris valencians (1962), antologia de Manuel Sanchis i Guarner. Posteriorment publicà els reculls poètics Llibre del temps (1972), Nissaga (1977) i Les quatre estacions i un testament (1983).
També ha publicat el llibre de prosa Quaderns d’Emili Coniller (1973) i els llibres de teologia El missatger ferit (1993) i La mar de Dios: de intimidades, de añoranzas y de presencias (1994).
(País Valencià, segle XV – ?, després 1459)
Cavaller errant. Fill de Felip de Boïl. Acompanyà Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia (1432) i, com ell, fou fet presoner pels genovesos a la batalla de Ponça (1435).
Mantingué, a València, el 1439, una violenta correspondència cavalleresca i sostingué diversos desafiaments, el més famós dels quals és el que desembocà en un combat amb John Astley, davant la cort anglesa (1442), que influí potser sobre Joanot Martorell en la redacció d’un episodi del Tirant lo Blanc.
De retorn a València, Boïl bescanvia amb aquest escriptor valencià violentes lletres de batalla.
Fou el pare de:
Ramon Boïl i de Vilanova (País Valencià, segle XV – Pisa, Itàlia, 1473) Acompanyà al cardenal Roderic de Borja a Itàlia i morí en el naufragi de la seva nau a Pisa (1473). Fou el pare de:
Joan Àngel Boïl i Valeriola (País Valencià, segle XV) Canvià el seu cognom pel de Boïl d’Arenós per rebre l’herència de la seva cosina germana Aldonça d’Arenós. Fou l’avi de:
Joan Boïl d’Arenós i Martí (País Valencià, segle XVI – 1609) Recuperà per les armes la baronia de Boïl, ocupada per un cavaller aragonès. Com a capità d’un terç prengué part en la lluita contra els moriscs revoltats a Granada. Fou l’avi de:
Pere Boïl d’Arenós i Mercader (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Baró de Borriol. Fou creat marquès de Boïl el 1630.
(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)
Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.
Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.
Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.
(País Valencià, segle XIV – València, 1407)
Noble. Fill de Pere Boïl i Castellar. Senyor de les baronies de Boïl i de Bétera i governador de València (1393-1407).
En una plaça de la ciutat fou atacat i mort, a llançades, per quatre homes a cavall manats per Berenguer de Reixac. L’assassinat era una venjança de l’agressió soferta poc abans per Reixac i Joan de Pertusa per part de Felip de Boïl, el germà de Ramon. El rei Martí I l’Humà féu justícia amb gran energia, Reixac i Pertusa foren escapçats. Felip de Boïl perdé una mà, com a escarment per haver fet la primera provocació.
Aquest personatge, que mereixeria de Jaume Roig l’apel·latiu de el bon Boïl, era molt amic d’Antoni Canals. Aquest li dedicà el llibre De Providència. És enterrat al claustre de Sant Domènec de València.
Fou el pare de Ramon Boïl i Montagut.
Foren altres germans seus:
Berenguer Boïl i Dies (País Valencià, segle XIV – després 1437) Cavaller. Estigué al servei de Benet XIII, almenys des del 1401, com a escuder d’honor i capità de la torre del pont d’Avinyó, que defensà fins a la retirada de les tropes de Benet XIII el 1411.
Pere Boïl i Dies (País Valencià, segle XIV) Fou enviat per l’infant Martí en ajut de Joan de Castella contra Portugal (1381), i premorí al seu pare. El succeí el seu germà Ramon.
