(País Valencià, segle XIV – 1407)
Iniciador de la línia de Bétera i de Boïl. Conseller del rei Alfons III el Benigne i tresorer del rei Pere III el Cerimoniós (1339-40).
Participà en la conquesta de Sardenya (1323-24) i en la campanya del Rosselló (1343) contra Jaume III de Mallorca; fou ambaixador a Granada el 1335 per a signar la pau, i el 1338 prop del papa.
La casa s’engrandí amb el seu fill Pere Boïl i Castellar.
(País Valencià, segle XIII – Illes Balears, 1348)
Cavaller. Fill de Pere Boïl i d’Aragó. Segon senyor de Manises. Prengué part en la campanya de Sardenya (1323-24) i el 1326 fou nomenat lloctinent reial de l’illa.
Conseller, mestre racional (1320-30) i tresorer (1330-36) de Jaume II el Just i d’Alfons III el Benigne, tingué una gran importància en el regnat de Pere III el Cerimoniós. Participà en l’expedició a Mallorca i en l’ocupació del Rosselló (1343-44).
Fou governador de Perpinyà (1344), i reformador de Mallorca (des del 1345), on organitzà la repressió contra els fidels de Jaume III de Mallorca. El rei Jaume II li concedí la jurisdicció de Manises (1329).
Fou el pare de:
Felip Boïl i de Bellvís (País Valencià, segle XIV – 1375) Fou el pare de Pere Boïl i Colom.
Pere Boïl i de Bellvís (País Valencià, segle XIV) Fou batlle de València des del 1356.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. Iniciador de la línia de Borriol.
El seu fill i successor fou Joan Boïl (País Valencià, segle XIV – després 1361) Noble. Fou el pare de:
Berenguer Boïl i de Boixadors (País Valencià, segle XIV – abans 1368) Noble. A la seva mort el castell de Borriol passà a la corona, malgrat que tenia descendència (els Boïl de Boixadors), i fou cedit a:
Pere Boïl i de Castellar (País Valencià, segle XIV) Senyor del castell de Borriol, que el rebé de la corona, a la mort de Berenguer Boïl i de Boixadors.
(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)
Cavaller. Fill de Guerau de Boïl i Foces i de Sança d’Aragó. Senyor de Manises. Conseller, tresorer (1302-06) i mestre racional (1306-20) del rei Jaume II el Just, amb nom del qual, i de Frederic III de Sicília, actuà d’ambaixador a Nàpols (1308), amb els objectius d’aconseguir una pau entre angevins i sicilians i, per altra banda, de debilitar la posició de Pisa, dominadora de Sardenya, mitjançant diversos pactes amb Florència i Lucca.
Assistí al concili de Viena (1310-11) i fou nomenat majordom per Jaume II. El 1318 tornà a Nàpols, per aconseguir la pau entre aquest regne i Sicília. Prengué part en l’expedició a Sardenya (1323), on morí.
Féu construir la sala capitular del convent de Sant Domènec de València.
(País Valencià, segle XIV)
Fill de Felip Boïl i de Bellvís. Cinquè senyor de Manises i senyor de Picassent i d’Alcàsser, serví el rei Pere III el Cerimoniós en les guerres de Sardenya i de Castella i fou recompensat amb la concessió de la jurisdicció criminal sobre els sarraïns de Picassent (1364) i amb el títol de noblesa (1385).
Prengué part en les bandositats valencianes en el bàndol de Jaume d’Aragó, bisbe de València, vers el 1373.
Fou el pare de Jofre i de Felip Boïl i Codinats.
Eren fills de Pere Boïl i Colom.
Felip Boïl i Codinats (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cavaller errant en la seva joventut. Combaté a Ceuta contra Lope Alonso de Montemolín, de Castella (1415). Tant ell com els seus successors procuraren d’incrementar la fabricació de ceràmica de Manises.
Jofre Boïl i Codinats (València, segle XIV – Avinyó, França, 1400) Prelat. Fou creat cardenal (1397) pel papa Benet XIII, prop del qual fou procurador del rei de Catalunya-Aragó a la cúria.
(País Valencià, vers 1315 – 1392)
Noble. Fill de Ramon Boïl i de La Scala. Participà a l’expedició a Sardenya (1354) i més tard Pere III el Cerimoniós el nomenà batlle general del regne de València. Anomenat a la crònica del rei Pere el cavaller sense por per la seva conducta a Sardenya.
El rei el recompensà amb el lloc de Putifigari (Sardenya) i amb el de Boïl a Aragó, amb el títol de baronia (1364), i li atorgà, a més, la jurisdicció de diversos llocs del País Valencià. Com a capità general de València, el 1364 dirigí la defensa de la ciutat, assetjada pel rei Pere I de Castella.
Intervingué en la guerra civil castellana al costat d’Enric de Trastàmara i fou fet presoner per Pere el Cruel i els anglesos a la batalla de Nájera (1367). Enric de Trastàmara el recompensà amb la senyoria de Huete.
Portà a terme nombroses ambaixades a Portugal, a Granada (1360) i a Castella. Prengué part en les bandositats valencianes a favor del partit dels Vilaragut.
Fou el pare de Felip de Boïl, i de Berenguer, Pere i Ramon Boïl i Dies.
Vicent Boïl de La Scala (País Valencià, segle XVII – 1671) Darrer baró de la línia de Manises. Fou creat marquès de La Scala.
Joan Boïl de La Scala (País Valencià, segle XIV) Noble. Fou l’iniciador de la línia de Mislata. Prestà diners a l’infant Alfons per a l’expedició a Sardenya. Sembla que, vidu, rebé ordes sagrats i fou canonge. Fou el pare de:
Pere Boïl (País Valencià, segle XIV – 1361) No tingué successió masculina i amb ell s’extingí la branca de Mislata.
Joan de Boïl (País Valencià, segle XIV) Cavaller. Fou un dels caps principals de l’expedició de Pere III el Cerimoniós a Mallorca, en 1343, per desposseir de l’illa el seu rival Jaume III de Mallorca.
Joan Tomàs Boïl (València, segle XVIII – 1807) Eclesiàstic. Fou doctor en teologia i mestre en arts. Excel·lí pels seus sermons, molts dels quals foren publicats.
Pere de Boïl (País Valencià, segle XV – Burgos, Castella, 1475) Cavaller. Serví l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, a la campanya empresa a Castella per reduir aquest reialme a l’obediència d’Isabel, muller de Ferran. Morí al setge de Burgos.
(País Valencià, segle XIV)
Dama. Fou la segona muller de Berenguer de Vilaragut, el conseller de Jaume III de Mallorca. El seu marit era vidu de Sança, la filla natural del rei Sanç de Mallorca, i ja tenia tres fills del matrimoni amb aquella.
Francesca tingué tres fills més, un dels quals fou Nicolau de Vilaragut.
