(Berlanga, Castella, segle XVI – Palma de Mallorca, 11 juliol 1630)
Bisbe de Mallorca (1626-30). Fill de Francesc de Borja i de Centelles, duc de Gandia. Canonge de València (1586), fou vicari general de la diòcesi a la mort de l’arquebisbe Juan de Ribera (1611).
A Mallorca, d’on fou designat governador (1628-29), fomentà les obres de fortificació i posà a la ciutat de Palma de Mallorca i el regne sota el patronatge de la Puríssima Concepció.
Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.
Carles de Borja i de Castro (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592) Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).
Àlvar de Borja i de Castro (País Valencià, 1534 – 1580) Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.
Francesc de Borja i de Castro (País Valencià, segle XVI) Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.
(Gandia, Safor, 1541 – Saragossa, Aragó, 13 setembre 1610)
Bisbe de Màlaga (1600-03) i arquebisbe de Saragossa (1603-10). Fill de Joan de Borja i Enríquez, tercer duc borgià de Gandia.
Canonge de Toledo, fou consultor del Sant Ofici, membre del consell suprem de la inquisició i president del consell de l’arxiduc-cardenal Albert d’Àustria (1594-98).
(Gandia, Safor, segle XVI – 6 agost 1537)
Cardenal (1536). Fill de Joan de Borja i Enríquez, duc de Gandia.
El 1530 obtingué, per patrimoni, la baronia de Navarrés.
(País Valencià, segle XV)
Germana de Roderic de Borja, el futur Alexandre VI.
Fou la muller de Pere Guillem Llançol de Romaní, amb aquesta unió sortí la línia Borja-Llançol de Romaní, que foren barons de Vilallonga, Castellnou i Campo-Sobrarbe i comtes d’Anna.
(Gandia, Safor, 1564 – Bogotà, Colòmbia, 1628)
Funcionari reial. Fill natural de Francesc de Borja i de Castro; es casà, a València, amb Violant Miquel d’Herèdia (1597).
Fou governador i capità general del Nou Regne de Granada (1605), on lluità contra els indis pijaos, que amenaçaven la zona de Mariquita, Ibagué i Neiva. Més endavant deixà expedita la comunicació del riu Magdalena, autèntica artèria de la governació.
Entre els seus fills destacaren Francesc (Bogotà, 1609 – Trujillo, 1689) i Joan Pere de Borja i Miquel d’Heredia (València, 1602 – Ambato, Equador, 1657), governador de Popayán (1638-44).
(Gandia, Safor, 1520 – Saragossa, Aragó, 1560)
Poetessa (dita la Santa Duquessa). Comtessa de Ribagorça (1547) i duquesa de Vilafermosa (1558) pel seu matrimoni (1541) amb Martí d’Aragó i de Gurrea.
Escriví dues Oraciones i una Paráfrasis del Cántico del Magníficat.
(Lisboa, Portugal, 1583 – Madrid, 28 novembre 1665)
Lloctinent d’Aragó i de València (1635-40). Fill de Joan de Borja i de Castro.
Durant la lloctinència a València contribuí a evitar-hi l’extensió de la revolta del Principat (1640).
(Gandia, Safor, 19 desembre 1518 – Viterbo, Laci, Itàlia, 16 setembre 1540)
Cardenal (1539). Fill del primer matrimoni de Joan de Borja i Enríquez, duc de Gandia.
Fou comanador major de l’orde de Montesa (1537-40) i bisbe de Squillace.
(Subiaco, Itàlia, 18 abril 1480 – Ferrara, Itàlia, 24 juny 1519)
Duquessa de Mòdena, Ferrara i Reggio. Germana de Cèsar de Borja. Filla del cardenal Roderic de Borja, després papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. El seu pare la casà primer amb Giovanni Sforza (1493) i després, anul·là aquest matrimoni (hi al·legà impotència del marit) i la casà amb Alfons d’Aragó (1498), fill natural d’Alfons II de Nàpols.
Assassinat aquest últim (1500) per ordre de Cèsar Borja, contragué nou matrimoni amb Alfons d’Este (1501), hereu del duc de Ferrara, i el 1502 deixà Roma definitivament. Esdevingué duquesa el 1505, i s’encarregà del govern del ducat i reuní en la seva cort literats i artistes.
El seu nom apareix sempre lligat als episodis sinistres de la llegenda dels Borja. Del duc de Bisceglie tingué un fill, Roderic, que morí el 1512; del duc Alfons I de Mòdena i Ferrara en tingué set, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit d’Este; el Joan de Borja, anomenat l’Infant Romà (nascut el 1498), és considerat també fill seu.
La seva figura ha estat objecte de molt diverses manipulacions literàries (drames, òperes i biografies).
