(Manzanillo, Cuba, 1839 – Palma de Mallorca, 1921)
Poetessa. De pares mallorquins. Essent encara de pocs anys passà a Mallorca.
Conreà una poesia sentimental i ingènua.
Caimari i Vila, Margalida
1 Resposta
Arxiu de la categoria: Biografies
Caimari i Noguera, Andreu
(Inca, Mallorca, 1893 – Palma de Mallorca, 1978)
Escriptor. Canonge-arxipreste de la seu mallorquina. Participà als Jocs Florals.
És autor del poema In hoc signo vinces (1913), del drama La trobada de la Mare de Déu de Pollença i d’Edificant la ciutat. I. Amor (1935).
En prosa escriví, entre altres, un Himnario litúrgico (1944), així com l’anotació al Blanquerna en l’edició d’“Els Nostres Clàssics” (1954).
Caffaro i Jaume, Pere
(Campos, Mallorca, 15 febrer 1866 – Palma de Mallorca, 23 maig 1959)
Pintor. Deixeble de Ricard Anckerman. Pensionat per la diputació, estudià també a Madrid, amb Palmerola i Sorolla. Fou professor d’art a Palma de Mallorca.
Conreà especialment el retrat i la natura morta.
Càceres, marquès de *
Títol amb què fou conegut el polític valencià Vicent Llorenç Noguera i Sotolongo (1811-89).
Caça, Arnau de
(Illes Balears, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, després 1327)
Cavaller. Conseller de l’infant Ferran de Mallorca, que acompanyà en la conquesta de Morea (1315).
Muntaner, entre altres, censurà la seva conducta en la batalla de la Manolada, on morí l’infant (1316).
Sembla que participà en la conquesta de Sardenya (1323-24), on residia encara el 1327.
Cabrit, Guillem
(Illes Balears, segle XIII – Alaró ?, Mallorca, 1285)
Militar. Serví Jaume II de Mallorca i quan Alfons II el Franc conquerí l’illa (1285), es féu fort, amb Guillem Bassa, al castell d’Alaró. Quan el rei s’apoderà del castell, sembla que els féu morir cremats a la plaça d’Alaró.
Una tradició, que arranca ja del segle XIV i que es basa principalment en un breviari mallorquí del 1488, els considera sants (Sant Cabrit i Sant Bassa), i han tingut imatge i culte propi a Mallorca, prohibit el 1635 pel bisbe Juan de Santander, bé que llurs imatges continuaren essent venerades, fins que el 1776 el bisbe Juan Díaz de la Guerra les féu retirar.
Segons la tradició, llurs ossos són a la catedral de Mallorca. Hom n’ha posat en dubte fins i tot l’existència històrica.
Cabrisas, Josep
(Ciutadella, Menorca, 1774 – Illes Balears, 1834)
Llatinista. És autor de diversos escrits llatins.
Cabrero, Juan
(Saragossa, 1440 – Saragossa ?, 1514)
Cambrer major de Ferran II el Catòlic, on arribà a ésser un dels seus consellers íntims. Quan tingué lloc l’expulsió dels jueus (1492) li rei li atorgà el castell i el call de Saragossa i el nomenà cavaller de Sant Jaume.
Tingué un paper important en el descobriment d’Amèrica, en aconsellar al rei que acceptés el projecte de Colom d’anar a les Índies per la ruta occidental.
Cabrerizo i Bascuas, Marià de
(La Vilueña, Saragossa, 6 febrer 1785 – València, 9 desembre 1868)
Impressor i escriptor. Establert des de molt jove a València, es convertí en un dels primers grans editors de la literatura romàntica.
Fundà el primer gabinet de lectura per subscripció; però, acusat de tenir llibres prohibits i perseguit per la seva ideologia liberal, emigrà a França, on visqué alguns anys.
Publicà Colección de canciones patrióticas (1823) i unes Memorias de mis vicisitudes políticas desde 1820 a 1834 (València 1854).
Cabrera i Ibarz, Joan Baptista
(Benissa, Marina Alta, 23 abril 1837 – Madrid, 18 maig 1916)
Dirigent protestant. Primer bisbe (1896-1916) de l’Església Episcopal Espanyola. Sacerdot escolapi, el 1863 abandonà l’orde i es refugià a Gibraltar, on es convertí al protestantisme i es casà amb la mestra Josefa Latorre. Arran de la revolució del 1868 s’establí a Sevilla, on tingué un paper destacat en la introducció a la península de la primera església evangèlica, l’Església Cristiana Espanyola, de ritu presbiterià.
Dirigí “El Cristianismo” (1869-71), primer periòdic protestant aparegut a l’estat espanyol. Establert a Madrid (1875), propugnà l’adopció de l’organització episcopal, la qual cosa provocà una escissió; ell i els seus adherents fundaren l’Església Espanyola Reformada Episcopal. Instaurà a Madrid la seu episcopal, fet que produí un gran enrenou i fins i tot interpel·lacions a les corts. L’antic arquebisbe anglicà de Dublín, Plunket, el consagrà bisbe (1896).
A part algunes obres de tipus literari i religiós i traduccions de tipus doctrinal, féu la compilació d’una Liturgia (1884), basant-se en antigues fonts litúrgiques del tipus mossàrab, romà i anglicà, encara actualment en ús.
