(Villena, Alt Vinalopó, vers 1550 – Sevilla, Andalusia, 1603)
Compositor. Fou mestre de capella de la capella reial de Granada i de les catedrals de València i de Sevilla.
Amb la seva producció policoral començà una nova època en l’escola musical valenciana.
(València, 1758 – 11 novembre 1802)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual fou elegit membre el 1793. Era imatger de molta fama i molt destre en l’escultura decorativa.
Esculpí l’altar major de l’església de Sant Esteve i els Sants Joans de l’església de Sant Joan del Mercat de València, considerada la seva millor obra.
(Palma de Mallorca, 1657 – Calataiud, Aragó, 1715)
Jesuïta erudit. Especialitzat en Ramon Llull, en defensà el culte i l’ortodòxia. Partidari de Felip V de Borbó, fou expulsat de Mallorca.
Els seus estudis tingueren una ressonància internacional, especialment entre els lul·listes alemanys. Es relacionà sobretot amb l’erudit Jean Battiste Sollier.
(Catalunya, segle XVI)
Escriptor. Publicà una Crónica de Don Juan de Áustria, hijo de Carlos V, editada el 1572.
(Sòria, Castella, segle XV – València ?, després 1532)
Impressor. Aprengué l’ofici a Barcelona amb l’impressor Diego de Gumiel i, quan aquest se n’anà a Valladolid (1502), s’establi a València fins al 1532.
El 1510 imprimí la versió de Narcís Vinyoles Suma de todas las crónicas, una de les primeres edicions en llengua castellana a València. Seguiren, entre altres, les impressions dels actes de les corts de Montsó del 1510 (1511), Lo quart del Cartoixà (1514), versió de Roís de Corella, el Flos Sanctorum (1514), profusament il·lustrat, la Vira Christi, d’Isabel de Villena (1514), la segona edició del Cancionero general (1514) i el Libro del juego de las suertes (1515), també molt il·lustrat.
El 1518 es traslladà a Múrcia, i tornà a València el 1520. Entre les seves darreres produccions figuren versions castellanes de llibres d’Erasme i de Lluís Vives.
(Ripoll, Ripollès, segle XVI)
Escultor. És autor de la imatge de Sant Pere per a l’església de Mogrony (1583).
(Calonge, Baix Empordà, segle XVI – Catalunya, segle XVII)
Eclesiàstic. Publicà a Barcelona, el 1628, un estudi sobre els evangelis.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 18 maig 1967 – )
Política. Llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona (1990), exercí l’advocacia fins l’any 1999.
Fou senadora per Eivissa i Formentera (1996-99) per la candidatura de l’agrupació d’electors Eivissa i Formentera al Senat. Fou cap de llista del Pacte Progressista d’Eivissa en les eleccions al Parlament Balear del juny de 1999, i fou elegida presidenta del Consell d’Eivissa i Formentera. Des de llavors a ocupat diversos càrrecs al Govern Balear.
Membre del Grup de Teatre Arts i Oficis.
(Palma de Mallorca, segle XVII – 1691)
Jurista. Ocupà diversos càrrecs públics i fou ennoblit pels seus serveis el 1659.
A les seves obres s’ocupà preferentment de qüestions de dret foral.
(Pollença, Mallorca, 10 març 1854 – Palma de Mallorca, 16 octubre 1922)
Escriptor i eclesiàstic. Féu amistat amb Rubió i Ors i Marià Aguiló, amb els quals obtingué una sòlida formació literària.
El 1885 féu conèixer el primer recull de versos intitulat Poesies, on mostrà la influència dels romàntics francesos i dels espanyols. D’aquesta època és Lo pi de Formentor (1875), en què arribà al punt de superar l’adolescència i d’establir-se en un romanticisme tradicional i històric, com en el poema L’arpa. És en aquesta època quan començà a preocupar-se per l’art com a forma i quan fou influït per Lamartine, Leopardi i Manzoni.
Traslladat a Roma per acabar els estudis eclesiàstics, s’ordenà sacerdot el 1888 i es llicencià en teologia a la Universitat Gregoriana d’aquella ciutat. Fruit d’aquesta estada a Roma és la seva admiració pel món clàssic que predomina en la seva poesia. D’aquesta època són: De l’agra terra (1897) i Tradicions i fantasies (1903). Contemporàniament aplegà les Poesies (1907).
Per la seva formació clàssica, escriví les Horacianes (1906), que constituïren el seu ideal d’un quart de segle, dins la trajectòria estètica promoguts per Torras i Bages. No s’inclogué en el moviment modernista, sinó en un món interior que donà com a testament espiritual Visions de Palestina (1908) i la versió dels Himnes de Prudenci, publicats pòstumament.
Al marge van quedar Las líricas (1899), escrites en castellà en una època d’incertituds estètiques i lingüístiques. Té importància la conferència donada a l’Ateneu Barcelonès, La forma poètica (1904), on va expressar el seu concepte de la poesia.
Exercint la seva carrera sacerdotal fou nomenat canonge de la catedral de Palma de Mallorca l’any 1909, data a partir de la qual només escriví dues obres piadoses: Sermons panegírics (1916) i Novenari de la Puríssima (1917). Les seves Obres completes es publicaren a Barcelona el 1947.
És, amb el seu amic Joan Alcover, un dels mestres de l’Escola Mallorquina, i a Barcelona es relacionà amb Antoni Rubió i Lluch, Jacint Verdaguer i Jaume Collell.
Fou mestre en Gai Saber, membre de la Real Academia Española i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
