(Maó, Menorca, 27 agost 1905 – Perpinyà, 22 març 1970)
Poeta i ceramista. Establert de jove a Perpinyà, tingué contacte amb el grup rossellonès La Nostra Terra i l’Institut d’Estudis Occitans.
Poeta neosimbolista, refinat, emprà sempre la llengua literària comuna: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer, llegenda íntima (1966) i El vent fútil (1967).
Treballà molts anys a l’obrador de Sant Vicenç de Perpinyà, on coincidí amb el ceramista Lurçat.
(Sueca, Ribera Baixa, 10 setembre 1877 – València, 11 novembre 1971)
Escriptor, editor i bibliòfil. Dedicat a l’arqueologia i toponímia, en publicà treballs a la premsa valenciana. President de Lo Rat Penat (1932-35) i degà del Centre de Cultura Valenciana, on dirigí la secció de prehistòria i creà la de filologia i de toponímia.
Fou fundador de l’editorial Sicània (1955) i la revista “Sicània” (1958). Defensà, des d’abans de la guerra civil, la denominació de bacavés per a la llengua catalana.
Fou autor, entre altres obres, de Contribució a l’estudi de la molineria valenciana migeval (1932), El bilingüisme valencià (1936), De paleotoponímia valenciana, Onda i Quart onda (1949).
Industrial, creà una important biblioteca particular de més de 30.000 volums, especialitzada en qüestions valencianes.
(València, 7 novembre 1864 – 25 maig 1937)
Pintor. Format amb Francesc Garcia i Marco i Joan Peyró. Obtingué premis importants en exposicions tant nacionals com internacionals.
Dedicat preferentment a a aquarel·la i al quadret a l’oli de petit format, exercí també la docència, a Manises i a València.
Conreà el retrat, la pintura d’història i el paisatge, i sobresortí per la lluminositat i la riquesa del color, que hom ha comparat amb la dels impressionistes.
(València, 13 maig 1871 – 3 setembre 1956)
Pintor i fotògraf. Estudià belles arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou deixeble d’Ignasi Pinazo.
Tenia un estudi de fotografia que fou cèlebre per les nombroses tertúlies artístiques que s’hi organitzaren.
Fou director del Centre de Cultura Valenciana i alguna de les seves obres es conserva al Museu de Belles Arts de València.
(València, 19 febrer 1907 – València d’Agen, França, 29 octubre 1993)
Escriptor. Professor d’història antiga, amb Lluís Pericot, a la Universitat de València. Membre d’Acció Cultural Valenciana, evolucionà cap al marxisme.
Formà part de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i col·laborà assíduament durant la guerra civil a la revista “Nueva Cultura”, de València, amb articles en català sobre qüestions nacionals. Fou membre de la secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians (1937).
És autor de l’estudi El País Valencià i els altres (1972). Exiliat el 1939, residí a França.
(Gandia, Safor, 14 setembre 1835 – Alacant, 31 maig 1908)
Escriptor. Era magistrat, i estigué destinat a les audiències de Sevilla i de Saragossa. Fou escriptor bilingüe.
Els seus treballs en vers i en prosa foren aplegats al volum antològic titulat Historias del alma.
(Alacant, 1698 – València, 1776)
Arqueòleg i eclesiàstic. Es doctorà en teologia. Fou secretari perpetu de l’Acadèmia de Belles Arts de València..
Publicà diverses obres d’arqueologia i també algunes de caràcter religiós
(Oriola, Baix Segura, 1845 – Madrid, 1882)
Escriptor. Abandonà estudis sacerdotals. Féu la carrera de dret a Madrid, on s’establí com a funcionari del ministeri d’Hisenda. Havia estat secretari d’Eleuteri Maisonnave.
És autor dels reculls poètics Dulces melodías (1867) i Mis ocios (1882) i d’algunes comèdies i sarsueles, algunes d’elles escrites en col·laboració.
(València, 21 desembre 1862 – 11 juny 1924)
Metge pediatre. Fou catedràtic (1888) i degà de la Universitat de València, i president de l’Acadèmia de Medicina (1917). Dirigí la revista “La Medicina Valenciana” i el sanatori de Malva-rosa.
Va escriure La herencia orgánica desde el punto de vista higiénico (1884), La atrofia muscular progresiva y la parálisis grosolabiolaríngea (1885) i Aforismos sobre higiene escolar.
(València, 1809 – Madrid, 17 febrer 1863)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i a Madrid amb Vicent López. Fou premiat als concursos de San Fernando i a les exposicions del 1856, 1860 i 1862.
Gran colorista i dibuixant, conreà el retrat, el quadre d’història i la natura morta. La seva obra, no gaire llunyana del neoclassicisme, fou apreciada per la casa reial; fou nomenat pintor de cambra el 1846. La seva obra es conserva a Madrid.
