Arxiu de la categoria: Biografies

Lladró, Pere

(Aragó, segle XIII – segle XIV)

Senyor de Manzanera. Es casà amb Elionor Sanxis de Castre, néta del rei Jaume I el Conqueridor, i llur filla i hereva fou:

Maria Lladró i de Castre (Aragó, segle XIV – País Valencià, segle XIV)  Senyora de Manzanera. Es casà amb Ramon de Vilanova i de Montagut. El 1328 el comte Pere I d’Empúries els vengué el castell de Pop i el lloc de Murla, i el 1362, el rei la senyoria de la foia de Castalla. Llur fill es cognominà:

Pere Lladró de Vilanova (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Heretà la senyoria de Manzanera i comprà (1386) a Huguet de Bordils els llocs, viles i castells de Xelva, Toixa i Sinarques, compra que fou confirmada pel rei el 1388. El 1390 fou creat vescomte de Xelva, i el 1408 i el 1412 vinculà els seus béns a la descendència masculina. Es casà amb Violant de Boïl i López d’Eslava, i foren pares de Pere Boïl de Lladró i de:

Ramon Lladró de Vilanova i de Boïl (País Valencià, segle XV)  Vescomte de Xelva. Rebé en donació el vescomtat quan es casà, en 1412, amb la dama Elvira de Pallars, filla de Jaume Roger de Pallars. Foren pares de Jaume Roger, de Baltasar i de:

Pere Roger Lladró i de Pallars (País Valencià, segle XV – 1480)  Tercer vescomte de Xelva. A la seva mort, sense fills mascles, el vescomtat passà al seu germà Jaume Roger.

Lladró, Elvira

(País Valencià, segle XV)

Dama. Heretà del seu pare drets sobre la vall de Xelva, en pugna amb els que hi tenia el seu oncle Jaume de Pallars.

Aquest fou combatut pel marit d’Elvira, l’aragonès Ximeno d’Urrea, vescomte de Biota, el qual s’imposà per les armes. En tot cas, la llei donà la raó a Jaume de Pallars i el matrimoni Urrea i Lladró hagué de deixar la vall de Xelva.

En temps dels seus fills el conflicte havia de reproduir-se.

Lladó i Ferragut, Jaume

(Selva de Mallorca, Mallorca, 1886 – Palma de Mallorca, 1975)

Historiador. Llicenciat en filosofia i lletres, professor de l’Institut Ramon Llull de Palma de Mallorca i acadèmic corresponent a l’Academia de Historia.

Ordenà els arxius municipals de les Balears i en publicà catàlegs, acompanyats de notícies històriques locals.

De la seva producció destaca la Historia del Estudio General Luliano y de la Real y Pontificia Universidad Literaria de Mallorca (1973).

Lladó, Ramon

(Palma de Mallorca, 1736 – 1818)

Frare franciscà. Fou afeccionat a la pintura.

Deixà treballs d’història religiosa i poesies en llengua catalana.

Lladó, Josep

(Palma de Mallorca, segle XIX)

Escultor. Fou deixeble d’Adrià Ferran i Vallès.

Llàcer i Valdermont, Francesc

(València, 1781 – 8 juliol 1857)

Pintor. Acadèmic de Sant Carles el 1803, fou director general de l’Acadèmia.

Pintà al fresc el cambril de la Mare de Déu dels Desemparats i altres capelles de València.

El Museu de Belles Arts de València conserva el seu oli Carles IV creant Godoy almirall.

Llàcer i Rodrigo, Maria

(València, 19 març 1888 – Bolonya, Itàlia, 1962)

Soprano. Estudià a València i a Milà, i estrenà al Liceu de Barcelona Terra baixa (Tiefland), òpera amb lletra d’Àngel Guimerà i música de D’Albert.

S’especialitzà en el repertori wagnerià i, en retirar-se, fou professora de cant al Conservatori de València.

Llàcer i Pla, Francesc

(València, 2 octubre 1918 – 14 abril 2002)

Compositor. Deixeble de Manuel Palau i Boix.

D’entre les seves composicions destaquen: Nou cançons per a la intimitat (1966) i Trova heptafònica’ (1969), amb les quals es vinculà a l’avantguarda musical, i Lamentació d’amor de Tirant lo Blanc (1972), Espacios sugerentes (1986) i Breve sonata mudante (1994).

Ha estat director de la Coral Polifònica Valenciana i professor del Conservatori de València.

Llàcer i Alegre, Vicent

(València, 1774 – segle XIX)

Escultor. Fou membre i tinent director de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor d’obres notables de tema religiós.

Fills seus foren:

  • Bernat Llàcer i Viana  (València, s XIX)  Escultor. Autor del relleu Legionaris romans monstrant el cap de Pompeu a Juli Cèsar (1831; Museu de València).
  • Joan Llàcer i Viana  (València, segle XIX – Dénia, Marina Alta, 1855)  Pintor.
  • Tomàs Llàcer i Viana  (València, segle XIX)  Escultor. Fou deixeble del seu pare. Pertanyia a l’Acadèmia de Sant Carles. El seu temari més abundant és d’inspiració religiosa.
  • Vicent Llàcer i Viana  (València, segle XIX – 1858)  Pintor.

Llàcer, Joan B.

(Torrent, Horta, segle XVIII – València, segle XIX)

Eclesiàstic. Exercí el seu ministeri a València.

El 1817 publicà una Norma de un perfecto párroco.