(Perpinyà, 2 desembre 1752 – París, França, 25 maig 1794)
Polític. Adherit a la Revolució francesa des dels primers moments, fou procurador-síndic del departament dels Pirineus Orientals (1790-91) i membre de l’Assemblea Legislativa (1791-92), on destacà entre els girondins.
Elegit maire de Perpinyà (1792), deixà el càrrec per tornar a la procuradoria, des de la qual organitzà la resistència contra Carles IV de Borbó.
Morí abans d’ésser empresonat per moderat.
(Russafa, València, 1859 – València, 3 gener 1895)
Escriptor i periodista. Estudià lleis i obtingué el peritatge agrícola (1875). Fou un dels fundadors a València de Lo Rat Penat (1878), entitat de la qual fou secretari general.
Escriví Constantino Llombart. Apuntes biográficos (1879) i fundà (1884) i dirigí el setmanari satíric “La Traca”.
(Nàquera, Camp de Túria, 1879 – València, 1955)
Mestre i arqueòleg. Féu descobriments arqueològics interessants a la comarca del Camp de Túria i col·laborà en les activitats del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València.
Publicà diversos estudis, entre els quals: Algunes notes sobre l’arqueologia en el terme i poble de Nàquera, Història de l’antic Regne de València per a ús de les escoles, etc.
(Bonrepòs, Horta, 1771 – València ?, 1812)
Pintor. Acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1804).
Entre la seva obra sobresurt el Casament a València de Felip III i Margarida d’Àustria-Estíria (Museu de Belles Arts de València).
(Almansa, Castella, 23 octubre 1912 – València, 16 maig 2002)
(Matilde González i Palau) Poetessa. Residí a València.
Escriví diversos llibres en català, dels quals ha estat editat Altíssim regne (1965), premi València de literatura del 1960.
Després anà a residir a Ourense.
(Rosselló, segle XVII)
Escriptor. Batxiller en arts i doctor en dret, s’establí a Rigardà (Conflent) i dedicà els seus béns a obres devotes.
El 1649 escriví Llibre de la primera missa i de la confraria del Roser, pintura excepcional de la vida i els costums de Rigardà.
(Illes Balears, segle XV)
Procurador reial a Mallorca durant el regnat d’Alfons IV de Catalunya.
Fou un dels qui més s’oposaren, l’any 1436, a les pretensions de Pere Descatllar i de Santa Coloma a la senyoria de Llucmajor, en compensació dels seus préstecs monetaris al rei, després de la batalla de Ponça.
Mobilitzà l’opinió, al·legant el privilegi del 1344 que prohibia de separar del poder reial la ciutat i les viles, els delmes i altres drets. El 1445 el rei li atorgà la baronia de Banyalbufar.
(València, 1470 – Roma, Itàlia, 22 juliol 1506)
Eclesiàstic i cardenal. Ocupà el bisbat d’Elna (1499-1506), deixat vacant per Cèsar Borja, i el retingué fins a la mort.
Fou a més cardenal de Santa Maria Nova (1503), arquebisbe de Trani, i patriarca de Constantinoble, càrrec en el qual succeí a Joan de Borja i Navarro.
Exercí també les funcions de vice-secretari i tresorer del papa Alexandre VI, que li va conferir els anteriors benifets.
Veure> Joan Dimas Loris (bisbe d’Urgell i de Barcelona, segle XVI).
(Itàlia, 1285 – Nàpols, Itàlia, 1307)
Fill de l’almirall Roger de Lloria, i germà de Beatriu i Jofredina. Fou senyor de la baronia de Cocentaina. Era a Itàlia al morir el seu pare.
Sembla que el rei de Nàpols volia casar-lo amb una filla natural seva, però morí a 22 anys, després de testar a favor del seu germà consanguini Berenguer.
També fou germana seva Hilària de Lloria i Lancia (Itàlia ?, segle XIV – després 1337) Es casà amb l’italià Enrico Sanseverino, comte de Marsico. Hagué de sostenir un plet amb Ot (I) de Montcada per raó dels béns de la seva germana Jofredina.
