(Perpinyà, 8 octubre 1857 – 18 gener 1911)
Escriptor. Financer. Presidí nombroses associacions, com la Societat Filharmònica de Santa Cecília (1880), el Club Alpí Francès (1884) i la Societat d’Estudis Catalans des de la seva fundació (1906).
Publicà Notice historique sur la section du Canigou… (1906), Notice historique sur la Caisse d’Épargne de Perpignan (1908) i Toponymie du Roussillon.
(Santanyí, Mallorca, 10 octubre 1722 – Monterrey, Mèxic, 5 juliol 1790)
Eclesiàstic i missioner. El 1738 entrà al convent de franciscans de Jesús de Mallorca i es graduà en filosofia i teologia. Refusà una càtedra de filosofia a la universitat de Mallorca, i el 1750 se n’anà cap a Mèxic, on treballà en les missions i fou tres anys lector de teologia a la seva universitat.
El 1768 tornà a Mèxic amb 48 sacerdots, amb els quals emprengué una intensa campanya per tots els estats de Nova Espanya i Nou Regne de Lleó. Fou comissari visitador de l’orde franciscà als convents de San Francisco de Pachueca i de Santa Cruz de Quéretaro, i el 1783 fou nomenat segon bisbe de Linares a Nou Lleó. Acabà la catedral i es dedicà a la pacificació del país. Fou l’introductor de noves espècies agrícoles i destacat promotor del progrés material i espiritual de la seva diòcesi.
És autor d’una Historia de los adelantos que han hecho la agricultura, artes y comercio en el Nuevo Reyno de León (inèdita) i d’un Mapa de las Californias, que fou imprès en quatre fulls, i molts altres treballs pastorals i erudits.
(Palma de Mallorca, 1797 – 1849)
Metge. Figurà entre els fundadors de l’Acadèmia de Medicina de Mallorca (1828). Pertanyia a diverses corporacions doctes.
És autor de diversos escrits professionals i d’una inacabada Historia médico-tipográfica de les Balears.
(Illes Balears, segle XVI – segle XVII)
Arquitecte. És autor de la portada de la catedral de Mallorca (1592-1601), obra amb columnes i capitells manieristes que palesen potser la influència de Palladio.
(València, 1900 – 1934)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou premiat. Es casà amb l’escultora Maria Labrandero. Fou també dibuixant i caricaturista.
(València, 2 juny 1726 – 9 març 1799)
Pintor. Fill de Francesc Vergara i germà d’Ignasi, els quals constitueixen la branca més famosa de la família.
(València, 6 febrer 1715 – 13 abril 1776)
Escultor. Un dels més importants del seu temps a València. De família d’artistes, aprengué al taller del seu pare, Francesc Vergara, el modelatge en fang, i a l’escola del pintor Evarist Muñoz estudià dibuix. Amplià estudis més tard a Madrid i a Roma, costum que aleshores començava a instituir-se.
Les seves obres són molt extenses, d’un estil molt correcte, que delata ja, clarament, la transició de les arts cap al que fou més tard el neoclassicisme. Les més importants i conegudes són la façana del palau del marquès de Dosaigües, obra realitzada amb el pintor Hipòlit Rovira, l’estàtua de Carles III que corona el Palau de Justícia, i un grup escultòric de la façana barroca de la catedral, tot a València.
L’interès més gran de la seva personalitat, però, és d’haver estat, amb el seu germà Josep i altres companys, un dels principals promotors de l’Acadèmia creada el 1765, primer amb el nom de Santa Bàrbara i després amb el nom definitiu de Sant Carles. El 1773 en fou nomenat director.
Amb la creació de l’Acadèmia de Belles Arts diverses coses es modificaren en el camp artístic i es donà un primer pas d’enllaç amb l’època moderna: l’ensenyament s’institucionalitzà i deixà d’estar dins el món dels gremis, alhora que es formà una dependència amb la cort que fomentà una unificació general dels estils.
(Alcúdia de Carlet, Ribera Alta, 19 novembre 1713 – Roma, Itàlia, 30 juliol 1761)
Escultor. Fill de Manuel Vergara. Treballà molt a Roma, on fou protegit pels papes. L’anomenaven el romà.
És autor d’escultures notables, com la de sant Pere d’Alcàntera de Xúquer.
(País Valencià, segle XVII – segle XVIII)
Família d’artistes. Tot i que la branca de Manuel Vergara és menys important, la complexitat familiar en la mateixa tasca delata l’estructura artística encara vigent: ensenyament de tipus gremial i familiar, no creada encara l’Acadèmia ni cap centre oficial.
Fou iniciada pels germans:
Manuel Vergara (València, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Fou el pare de Francesc Vergara i Bartual.
Francesc Vergara (València, 1681 – 1753) Escultor i arquitecte. Era deixeble de Lleonard Juli Capuç i dels estrangers Rodulfo i Aliprandi, que treballaren tant a València. Com a arquitecte féu la façana de l’església de Sant Martí. Com a escultor treballà per a la portalada de la seu. El 1713 hi començà una sèrie d’obres, formada per diversos medallons, el grup d’àngels i les imatges de Sant Tomàs i Sant Pere Pasqual. Fou el pare d’Ignasi, de Josep Vergara i Gimeno, i de:
Francesc Vergara i Gimeno (País Valencià, segle XVIII) Escultor. Col·laborà amb el seu pare.
(País Valencià, segle XVI)
Humanista. Estudià a París. Visqué a València, on fou empresonat, en 1559, sota l’acusació de tenir contactes amb l’ideari calvinista. Un cop alliberat fou sentenciat a no sortir del país.
Ell desobeí i la Inquisició s’assabentà que en 1570 era a Gènova, defensant les seves teories religioses.
Dades dels Països Catalans 