(Catalunya, 1815 – Girona, 1849)
Guerriller. Era llaurador. El 1833 s’uní a les forces carlines.
Durant la guerra dels Matiners tornà a les armes i fou un dels millors oficials carlins, més conegut pel sobrenom de Planadamunt.
Unit amb les forces de Marcel·lí Gonfaus, lluità contra el general Gutiérrez de la Concha; fet presoner, morí afusellat.
(Sales de Llierca, Garrotxa, segle XII – Requena, Plana d’Utiel, 1184)
Noble. Fill d’Ermengol VI d’Urgell i d’Arsenda d’Àger. En realitat hauria hagut de ser Galceran d’Urgell, però fou dit de Sales per ser nat en aquest poble i per haver-ne rebut la senyoria.
El 31 de desembre de 1140 prestà homenatge al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona pel castell de Ribes. Sostingué bandositats amb Ramon de Vilademuls. El 1166 fou un dels signants de la fundació del monestir de Bellpuig de les Avellanes.
Tingué un plet prolongat amb l’abat de Sant Joan, que no fou resolt per la cúria reial de Girona fins al 1187.
Fou assassinat a Requena, com el seu germà Ermengol VII, per agents del rei de Castella.
(València, 17 maig 1699 – Barcelona, 17 gener 1766)
Eclesiàstic. Professor a la Universitat de València, prefecte d’estudis al Col·legi del Corpus Christi; canonge (1732) i rector del Col·legi dels Sants Reis, estigué vinculat al grup valencià de restauració intel·lectual.
Bisbe de Barcelona (1755-66), consagrà l’església de Sant Miquel del Port (1755), promogué obres especials d’atenció als gitanos, i inicià el procés de beatificació de Josep Oriol (1759).
Assistí al concili provincial de Tarragona del 1757 i portà la iniciativa per a la publicació de totes les actes dels anteriors concilis provincials.
(Barcelona, 4 gener 1807 – Madrid, 3 desembre 1889)
Músic i musicòleg. Estudià a l’Escolania de Montserrat. El 1829 es traslladà a Madrid, on el 1830 fou nomenat professor del nou Conservatori de Música de Madrid.
És autor de l’opereta El triunfo del Amor, de les òperes Ipermestra (1838), Cleonice (1840), Saladino e Clotilde, Boabdil i Guzmán el Bueno, de diverses sarsueles i d’obres religioses, vocals i simfòniques.
Fou membre de la secció de música de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando des de la seva fundació (1873).
Escriví diversos estudis d’història de la música: Reseña histórica de la Escolanía de la Virgen de Montserrat en Cataluña (1856), Diccionario boigráfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles (4 volums, 1868-81).
Nom real de l’artista de varietats català, conegut com Alady (1902-68).
(Catalunya, segle XVII)
Noble. Oïdor de l’audiència de Catalunya i regent de la tresoreria reial.
Fou un íntim col·laborador del lloctinent general de Catalunya Joan Josep d’Àustria (1653-56).
Es casà amb Melciora de Vallgornera i de Llupià, i foren pares de Miquel de Salbà i de Vallgornera.
(Barcelona?, vers 1610 – Madrid, 1 febrer 1683)
Diplomàtic. Regent de la tresoreria de la generalitat. Fill de Miquel de Salbà i de Vallseca.
El 1659 fou comissionat amb el jurista Josep Romeu i Ferrer per fixar els límits fronterers establerts pel tractat dels Pirineus i el 1660 es reuní a Llívia amb Giacinto Serroni, bisbe d’Aurenja i delegat francès, i aconseguí de conservar per al Principat l’enclavament de Llívia.
Posteriorment fou nomenat lloctinent general de Mallorca (1663-67).
El 1682 fou creat marquès de Vilanant, antiga senyoria heretada de la seva mare Melciora de Vallgornera i de Llupià.
(Baños de Río Tovia, Castella, 1615 – Barcelona, 1692)
Eclesiàstic.
Nomenat bisbe de Barcelona (1683-92), intervingué en actitud pacificadora en diversos conflictes.
El 1689 fou president de la generalitat.
(Torrent, Horta, 10 maig 1911 – Madrid, 1993)
Arxiver i historiador. Estudià a la Universitat de València i es doctorà a Madrid el 1950.
El 1943 ingressà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona i hi realitzà treballs docents i d’investigació. El 1966 fou nomenat arxiver-bibliotecari de les Corts Espanyoles.
Fou col·laborador a l’escola d’estudis medievals de l’Institut Jerónimo Zurita del CSIC i membre de diverses institucions internacionals.
Publicà, de temes diversos, obres com ara: Cerdeña y la expansión mediterránea de la Corona de Aragón: 1297-1314 (1957), El tratado de Anagni y la expansión mediterránea de la Corona de Aragón (1952), La Corona de Aragón en el mundo mediterráneo del siglo XIV (1967), Los Archivos de Barcelona (1952) i Archivo de la Corona de Aragón. Guía abreviada (1958), en col·laboració.
(França ?, segle XIV – Catalunya ?, segle XV)
Escultor gòtic.
Treballà en la decoració del Palau Reial a Poblet (1398-1408), obra de l’arquitecte Arnau Bargués, al qual substituïa quan aquest viatjava a Barcelona per supervisar les obres de la Casa de la Ciutat, que dirigia simultàniament.
Hom li atribueix la imatge de Sant Rafael a la façana gòtica de l’ajuntament de Barcelona, deguda segons altres estudiosos a Pere Sanglada.
Es creu que el seu estil és una premissa indispensable de l’art de Pere Joan. Per això es pensa en una possible col·laboració de Salau amb Anton Joan, germà de Pere, que devia actuar com a possible transmissor del nou decantament artístic, caracteritzat per una major llibertat imaginativa i un ritme més mogut i nerviós.
