(Aragó, segle XIX – Barcelona, 1924)
Forjador.
Treballà decorativament el ferro sota la direcció d’Antoni M. Gallissà per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888; fou professor interí de metal·listeria i ceràmica a Llotja.
Fou el pare de Francesc Tiestos i Vidal (Barcelona, 1877 – segle XX) Serraller, forjador i metal·lista. És autor de reixes molt notables. En presentà projectes molt lloats a la II Exposició d’Indústries Artístiques de Barcelona (1898).
(Mataró, Maresme, 1 setembre 1841 – 27 abril 1903)
Escriptor. Germà de Silvi. Exercí amb prestigi la professió d’advocat.
A Mataró, fou un important promotor cultural. Mestre en gai saber, la seva poesia cau dins l’estil de la Renaixença.
Entre d’altres, col·laborà a “Lo Gai Saber”, “La Il·lustració Catalana”, “Semanario de Mataró” i “Calendari Català”. Publicà el recull folklòric Lo llibre de la infantesa (1886).
(Mataró, Maresme, 16 maig 1843 – 15 juliol 1911)
Geòleg i poeta. Germà de Terenci.
Afeccionat a la literatura; el 1860 guanyà la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona, amb el poema Amor és vida.
Entre els seus estudis professionals compten El agua en la Tierra (1878), i una descripció de la geografia física, sobretot en geologia, i mineria, del Barcelonès.
(Manresa, Bages, 3 novembre 1885 – Barcelona, 31 juliol 1973)
Metge i escriptor. El 1908 es llicencià en medicina, professió que exercí durant 23 anys a Torelló.
És autor de Topografia mèdica de la Vall de Torelló, premiada per l’Acadèmia de Medicina l’any1942, i de La Vall de Torelló (1963), guardonada amb el Premi Maspons i Camarasa 1962.
(Barcelona, 22 febrer 1852 – Berna, Suïssa, 8 octubre 1910)
Fotogravador i impressor.
Afeccionat a les arts gràfiques, va ésser el primer que va introduir a Espanya el gravat químic. En aquest terreny va fer una sèrie d’experiències de millorament i de difusió de la fototípia.
Foren impreses a la casa Thomas les revistes “Il·lustració Catalana”, “Pèl & Ploma”, “Forma”, “Museum”, etc. i nombroses monografies d’art (El arte en España).
(Barcelona, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)
Militar. El 1705 prengué part en la insurrecció austriacista de Vic i, després, en l’expedició que va fer capitular l’administració borbònica de Barcelona (1706). El 1706 participà a la campanya d’Aragó i en l’assalt de Borja.
Durant el setge de Barcelona (1713-14) fou promogut al grau de coronel i governador del castell de Montjuïc. Pel juliol de 1714 fou transferit a la capitania del regiment de la Concepció, dins de la ciutat, amb la qual defensà aferrissadament l’11 de setembre, el convent de Sant Agustí.
Després de la capitulació de la capital catalana s’incorporà, a Àustria, a l’exèrcit imperial, i féu, entre altres, la campanya d’Hongria contra els turcs.
(Metz, Alemanya, segle XV – Barcelona ?, segle XV)
Vitraller. Actiu a Barcelona, féu vitralls per a la catedral i per a la casa de la ciutat (1449 i 1465).
Treballà també, a Barcelona, vitralls per a la catedral de Saragossa.
(Girona, 30 maig 1886 – Barcelona, 7 desembre 1975)
Poeta i industrial.
Dirigí la revista gironina “Cultura” i publicà diversos llibres de poemes, especialment sonets, d’un formalisme rigorós i un contingut intel·lectual, intimista, paisatgístic o religiós: Les ofrenes espirituals (1924), Tàlem (1934), Crist (1935), La voluntat (1938), La glòria de Bach, Pau Casals (1951), etc.
Fou el pare de Joan Josep, Jesús i Joan-Gabriel Tharrats i Vidal.
(Girona, 2 novembre 1928 – Madrid, 5 gener 2004)
Cineasta independent. Fill de Josep Tharrats i Vilà. Ha realitzat documentals per a la televisió.
El seu curt-metratge Un Viernes Santo (1960) representà una autèntica renovació en el gènere.
(Girona, 1923 – San Juan, Puerto Rico, gener 2002)
Físic i matemàtic. Fill de Josep Tharrats i Vilà. Estudià a Barcelona i Madrid i amplià estudis a Ginebra, París i Copenhagen, on treballà amb L. de Broglie i Niels Bohr. Fou catedràtic a Salamanca (1954) i Barcelona (1956-59).
Participà en diversos congressos internacionals sobre física teòrica i nuclear, branques en què s’especialitzà. Fou un dels fundadors de la Junta d’Energia Nuclear. Obtingué els premis Leonardo Torres Quevedo (1951) i Juan de la Cierva (1953).
El 1961 s’instal·là a Veneçuela; fou professor a la Universitat de Zulia i a la Universitat Central de Veneçuela. El 1966 es traslladà a Puerto Rico, on exercí de catedràtic a la Universitat d’aquesta illa, a Río Piedras. Des del 1981 es dedicà a l’astronomia.
D’entre la seva obra, cal esmentar: Explicaciones astronómicas de las extinciones masivas de las especies (1987 i 1989).
