(Valls, Alt Camp, 1844 – Madrid, 1911)
Escriptor i advocat. Germà de Josep. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Fundà la revista “El Tío Camueso”.
El 1874 s’establí a Madrid, on col·laborà a diverses publicacions. Col·laborà també a “La Renaixença” i escriví poesia en català, que ha romàs inèdita.
Amic d’Àngel Guimerà, traduí al castellà la seva obra Cleopatra i diversos poemes. Publicà llibres de poesies, novel·les i drames.
(Igualada, Anoia, 12 març 1892 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, novembre 1968)
Periodista. Especialitzat en circ i music-hall i comentarista de cinema i teatre.
Fundà a Igualada “Gatzara” (1910), i col·laborà al “Diari d’Igualada”. A Barcelona treballà a “El Diluvio”, “El Poble Català”, “Mirador”, “La Publicitat”, “L’Opinió”, “El Be Negre”, etc.
Intervingué, juntament amb Ferran Bayés, en el muntatge de les revistes representades en el Principal Palace.
Instal·lat a Mèxic a partir de l’any 1945, col·laborà al setmanari “El Redondel” i al “Butlletí de la Unió de Periodistes de Mèxic”.
(Girona, vers 1760 – Alemanya ?, segle XIX)
Metge. Estudià filosofia a la Universitat de Cervera, i medicina a la de Montpeller, on es doctorà el 1785, amb una tesi sobre l’anàlisi de les aigües minerals. Exercí la carrera a Banyoles i més tard ingressà a la sanitat militar.
Publicà Noticias individuales de las aguas minerales de Pedret (Girona, 1787), Historia del Colegio de Gerona fundado en Montpeller (1808), i una versió resumida de la terapèutica de la gota, de Barthe (1808).
(Barcelona, 4 abril 1896 – 7 novembre 1967)
Músic i folklorista. Fou sots-director de l’Orfeó Català.
Són seves les obres corals El tió de Nadal, Fum-fum i Nadal. També és autor de música religiosa i d’harmonitzacions de cançons populars.
(Carmelo, Uruguai, 1862 – Barcelona, 15 abril 1908)
Dibuixant i escriptor. Es formà a Barcelona, on després destacà com a projectista de tapissos i estampats.
Fou professor d’aquesta especialitat i membre corresponent de l’Academia de San Fernando. Li fou concedit un tercer premi a l’Exposició Universal de 1888.
És autor d’obres com Historia de la caricatura española desde la Reconquista hasta nuestros días i El estilo egipcio.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1664 – Viena, Àustria, 23 novembre 1738)
Eclesiàstic i jurisconsult. Actuà de vicari general de la diòcesi de Vic. El 1705, essent rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, fou un dels organitzadors de la revolta antiborbònica que esclatà a la comarca d’Osona.
El 1706 Carles d’Àustria el nomenà canceller de la nova audiència de Barcelona. El 1710 fou segrestador de les temporalitats de l’arquebisbe de Tarragona.
Caiguda Barcelona (1714), fou desterrat pel decret de Berwick, i s’instal·là a Roma, on reunia sovint tot d’eclesiàstics catalans exiliats.
Ocupà una plaça al Consell de Santa Clara, de Nàpols. El 1731 esdevingué comissari general del tribunal de croada que existia a Sicília, aleshores territori imperial.
(Manresa, Bages, 27 agost 1930 – )
Escriptor. Llicenciat en medicina i en història i periodista.
Ha publicat les novel·les de tema històric El piquete (premi Sésamo 1959), La reducción (1963) i Cántico en la noche (1969), i les novel·les en català Bona nit, senyor Hoste! (1985) i L’inesperat arcàngel del matí (1986).
Professor de la Universitat de Barcelona, ha publicat diversos treballs sobre temes d’història de la ciència a “Historia y Vida” i en d’altres publicacions.
(Llucmajor, Mallorca, 1528 – Lleida, 1578)
Jurisconsult. Estudià filosofia a Barcelona, teologia a París i dret a Bolonya, on fou deixeble de Socino.
Assistí al concili de Trento com a procurador del seu oncle, el bisbe d’Empúries (actual Castelsardo), a Sardenya, Francesc Tomàs de Taixequet, i del bisbe d’Agnani i hi tingué una actuació important com a canonista.
Treballà a Roma des de l’any 1563 amb Antoni Agustí en la revisió del Decret de Gracià. Fou nomenat canonge sagristà de Mallorca i bisbe de Lleida (1577), on morí dos mesos després de prendre possessió.
La seva important biblioteca contenia més de dos mil manuscrits. Dedicà al cardenal Borromeo el seu tractat més important, Disputationes quaedam Ecclesiasticae (Roma 1565), en el qual defensà la doctrina catòlica enfront dels jueus, els musulmans i els heretges i proposà la unificació de les províncies eclesiàstiques de Tarragona i de València, atesa llur unitat de llengua i de costums. Molts dels seus tractats canònics restaren manuscrits.
(Lleida, segle XIV – 31 desembre 1373)
Religiós dominicà, venerat com a sant. Professà al convent de Lleida i fou lector de la Universitat de Lleida.
Fou deixeble seu Vicent Ferrer, que sovint parlà elogiosament del seu mestre. Mestre de novicis també a Lleida, formà Pere de Queralt, venerat també com a sant.
Morí el 31 de desembre i tot seguit li fou donat culte local. Vicent Ferrer, el 1393, féu reconèixer el seu cos, que es trobà incorrupte.
Anys més tard el seu cos i el de Pere de Queralt foren traslladats al nou convent de Lleida i posats en dos sarcòfags a l’altar del Roser, desapareguts el 1835, excepte el cap de Tomàs, que es conservava en un reliquiari a la capella reial.
(Catalunya, segle XIV)
Teòleg escotista. Franciscà, fou professor de filosofia durant la segona i la tercera dècades del segle, al convent barceloní de Sant Nicolau.
Durant el magisteri escriví les seves obres teològiques més importants: De ente, De formalitatibus, el seu tractat més conegut i llegit fins al Renaixement.
Més tard fou mestre de teologia i escriví un comentari de les Sentències de Pere Llombard i almenys un quòdlibet.
Encarna l’evolució de l’escotisme cap a un realisme extrem, tendència coneguda en l’escolàstica tardana amb el nom de formalisme.
