(País Valencià, segle XVI)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia. Fou beneficiat i lector de sagrada escriptura a la seu de València.
Per encàrrec de sant Tomàs de Vilanova escriví l’obra Confessionari novament ordenat, guia de confessors i penitents editada a València el 1555.
(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 1662 – 1733)
Mestre de gramàtica i cronista. Fill de l’escrivà Pere Ramon Sabata. Es doctorà en lleis. Fou tresorer de les rendes de l’hospital de la Mare de Déu de Montserrat de Roma (1687-92) i de retorn mestre de gramàtica a Sant Mateu.
És autor d’una Rethorica brevis (Roma, 1689), de Poesías varias (Barcelona, 1697) i d’una Diaria y verídica relación de lo sucedido en los assedios en la villa de San Mateo… en los años 1649, 1705 y 1706 (València, 1706). Deixà manuscrits uns diàlegs en llatí.
(València ?, segle XVI – Madrid, 1625)
(dit també Pere Sanxis Sabata de Calataiud) Militar i primer comte de Real (1599). Fill d’Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut i de Violant de Pallars.
Fou governador general de la cavalleria de València per la part de llevant, ambaixador a Venècia, governador d’Oriola i Alacant (succeí el seu germà Joaquim), cavaller de Sant Jaume i virrei de Sardenya (1604-10).
Durant el seu mandat procurà d’extirpar el bandolerisme i fortificà l’Alguer i Oristany (1609) per evitar atacs dels berberiscs. Ajudà a l’expulsió dels moriscs dels seus estats.
Es casà amb Maria Bou i Català, senyora de Millars, i la seva filla i hereva fou Isabel Sanxis Sabata de Calataiud i Bou.
(País Valencià, segle XIV – 1372)
Senyor de Real, Pedralba i Montserrat. Fill de Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia. Per haver fet costat a Pere III el Cerimoniós contra els nobles de la Unió rebé el mer i mixt imperi de les tres senyories (1347).
Fou el pare de:
(País Valencià, segle XVII – 1643)
Tercera muller de Lluís de Calataiud i Sanoguera (parent llunyà). Filla i hereva de Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars i mare d’Antoni de Calataiud i de Blanes i d’:
Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Calataiud (País Valencià, segle XVII) Tercer comte de Real. Àlies Sanxis de Calataiud. El seu besnét fou:
Vicent Pasqual Peres Sabata de Calataiud (País Valencià, segle XVIII – després 1751) Comte de Real. Fou el darrer membre de la branca dels comtes de Real, ja que morí solter, i la seva herència passà als descendents de la seva germana Agnès Maria de Calataiud i Ferrandis d’Híxar.
(País Valencià, segle XV – vers 1444)
Cambrer del rei Martí I l’Humà. Iniciador de la branca dels comtes de Real. Comprà al seu cosí germà Alfons de Calataiud i Gómez de Loaysa, els llocs de Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà. El seu cinquè nét fou:
Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut (País Valencià, segle XVI – 1588) Senyor de Real i de Montserrat. Heretà del seu avi matern la senyoria de Beniatjar, fou governador d’Alacant i Oriola i pare de Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
(o Pere Peres) Noble. Fill gran de Garcia Sánchez Zapata de Calatayud. Senyor de Santa Engràcia de Jaca, castell de Valtorres i de la Vilueña.
Assistí a la conquesta de València, on fou recompensat amb les senyories de Tous, Pedralba, Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà.
Casat amb Maria Pérez de Gurrea y de Atrosillo tingué per fills:
Roderic Sanxis Sabata de Calataiud (País Valencià, segle XIII) Es casà amb Oria Ximénez de Tovia, i foren pares de:
(País Valencià, segle XVI – Sardenya ?, Itàlia, segle XVII)
Militar. Fou governador de Càller i de la Gal·lura. El 1601 fou nomenat virrei interí de Sardenya, per absència d’Antoni de Coloma, comte d’Elda.
El 1602 publicà Pragmática real sobre el arbitrio frumentario del reino de Cerdeña.
(València, 12 setembre 1765 – 1 octubre 1808)
Militar. Era baró d’Albalat i Segart, fill i hereu de Sebastián de Saavedra i Squarzafigo, i germà d’Antoni. Com a coronel de milícies, reprimí un avalot a València, el 1800, motivat per l’establiment d’unes quintes. Això el féu impopular.
El 1808, en produir-se l’alçament contra Napoleó, formà part de la Junta Suprema, però preferí d’allunyar-se i retirar-se a Bunyol. La Junta l’obligà a tornar, però alguns revoltats, suposant la seva manca d’afecció a la revolta, l’assassinaren, malgrat els esforços del franciscà Joan Rico.
(València, 1 febrer 1777 – Gènova, Itàlia, 13 febrer 1842)
Polític. Germà de Miquel. El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia. Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia (1823) per Ferran VII de Borbó.
El 1832 fou president del consell de ministres, participà en l’intent de desposseir Isabel II de Borbó de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei.
Dades dels Països Catalans 