(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 23 setembre 1945 – Montserrat, Bages, 28 juny 1970)
Tapisser. Fill d’Antoni Ventós i Arbona, amb el qual es formà a l’Escola Massana, d’on després fou professor interí.
Emprà amb estil renovador la tècnica de l’alt lliç.
Va morir en un accident fent espeleologia.
(Barcelona, 6 febrer 1858 – 11 novembre 1916)
Escriptora. Signà amb el pseudònim de Felip Palma. Formada dins la Renaixença, aconseguí el modernisme.
Publicà les narracions Asprors de la vida (1904), la novel·la La caiguda (1907) i, en teatre, L’enrenou del poble (1909), Isolats (1909) i La força del passat (1911).
(Barcelona, 1894 – 1933)
Pintor i polític. Paisatgista, es presentà a les exposicions de belles arts de Barcelona dels anys 1910, 1911 i 1920.
Milità al Partit Republicà Català i estigué personalment molt vinculat amb Lluís Companys. Fou delegat del comissari del govern per a la liquidació de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Participà en les tasques preparatòries de la Conferència d’Esquerres Catalanes i el 12 d’abril de 1931 fou elegit regidor i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, càrrec des del qual tingué una actuació molt destacada en la Junta de Museus.
(Barcelona, 1902 – 1987)
Tapisser. Deixeble de Tomàs Aymat, amb qui col·laborà en la creació del taller de tapissos i catifes de Sant Cugat del Vallès el 1920.
Bon dominador de la tècnica gòtica, treballà a la manufactura Aymat fins el 1955. Des d’aleshores treballà independentment i fou professor de tapís de l’Escola Massana de Barcelona (1959-74).
Seguí l’estil tradicional quant a la textura i compaginà, quant a la temàtica, la reproducció d’obres antigues amb la creació de temes d’una certa renovació estilística.
Fou el pare de Sever Ventós i Rivases.
(Mollerussa, Pla d’Urgell, 15 novembre 1894 – Madrid, 7 abril 1987)
Torero. Estudià tenidoria de llibres a Madrid, però deixà els estudis per dedicar-se als toros.
El 1923, quan anava a prendre l’alternativa a Barcelona, sofrí un accident greu; la prengué uns quants mesos més tard de mans d’Antonio Márquez, a Barcelona.
Assolí una fama notable per les seves estocades. Actuà fins els anys 1940.
(Catalunya, segle XIII – Bulgària ?, segle XIV)
Mariner del Llobregat. Serví a l’estol de la Companyia d’Orient.
Esfondrades les naus a Gal·lípoli, per decisió de Bernat de Rocafort i de Ramon Muntaner, passà amb tots els seus companys a combatre en terra.
Home molt eloqüent, fou l’elegit per a adreçar la paraula a les forces abans de la decisiva batalla de l’istme d’Hexamílion, el 5 de juny de 1305.
Un any després, pel juny de 1306, es distingí a la gran batalla contra els alans, a Bulgària, on matà, amb l’ajut de l’adalil Arnau Miró, un dels millors cavallers enemics. Resultà malferit en aquest encontre.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1847 – 1913)
Escriptor. Fill de Domènec Ventalló i Llobateras, i germà de Josep.
Farmacèutic, publicà estudis sobre qüestions agrícoles (La repoblación forestal y el eucalipto en ella, 1908). El 1868 estrenà la comèdia La muller que fa per casa.
Publicà també les monografies Història de Terrassa, Sant Pere de Terrassa i Viladecavalls i Les antigüetats de Sant Pere de Terrassa dins l’Àlbum monumental i pintoresc de Catalunya (1878).
(Catalunya, 1805 – 1878)
Farmacèutic. S’especialitzà en estudis agronòmics. Publicà diversos opuscles sobre aquests temes.
També és autor dels assaigs El perfeccionamiento político de las naciones y en especial de España (1869) i La ciencia y la fe (1872).
Fou el pare de Josep i de Pere Antoni Ventalló i Vintró.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1 maig 1784 – Tarragona, 13 setembre 1845)
Heroïna, més coneguda pel nom de casada, Rosa Venes i de Llovera.
En iniciar-se la guerra del Francès residia a Tarragona. Col·laborà amb els defensors de la ciutat fabricant municions i prestant altres serveis.
S’incorporà a una sortida, durant el setge de 1811, i causà personalment diverses baixes a l’enemic, fet pel qual fou recompensada amb el grau de sots-tinent.
Hom li ha atribuït erròniament el sobrenom de la Rossa.
(Barcelona, 1899 – 1977)
Advocat i polític.
Militant de Lliga Catalana, fou vicepresident de la Joventut Nacionalista (1933), i ocupà altres càrrecs dins la direcció del partit.
Candidat a diputat pel novembre de 1933, escriví regularment a “La Veu de Catalunya”, i fou regidor de Barcelona (1934-36).
