(València, 1802 – Montcada de l’Horta, Horta, 9 febrer 1868)
Pintor. Format a l’Acadèmia Sant Carles, hi esdevingué acadèmic supernumerari de pintura (1831) i acadèmic de mèrit (1837). Deixeble de Josep Zapata, fou un destacat pintor de flors, però també conreà la pintura d’història i la religiosa.
Hi ha obres seves al Museu de Belles Arts de València i a diverses esglésies de la capital, l’Olleria i Benifaió.
(Carpesa, València, 11 febrer 1564 – València, 13 desembre 1655)
Metge i botànic. Es doctorà a la Universitat de València, on obtingué aviat la càtedra d’herbes. Fou metge dels virreis i de l’arquebisbat. Refusà de ser-ho del rei Felip IV. Herboritzà molt al Principat, País Valencià, Castella i Portugal. Fundà el col·legi dels Sants Reis d’Orient, de València, destinat a estudiants pobres (1643). Fou objecte d’un homenatge a l’Escola Mèdica de París.
Publicà Apologetici operis doctoris Michaelis Hieronymi Romà, edició crítica (1620) i Castigatio reclamationis, també sobre els treballs de Romà (1624). Ambdués obres aparegueren amb pseudònim. Obra seva és també la titulada Relación y discurso de la esencia, preservación y curación de las enfermedades pestilentes que hubo en la Muy Noble y Leal Ciudad de Valencia, año de 1647 (1648).
Restaren inèdits els seus treballs més importants: Libro de hierbas, Disputatio de plantis in undecim sectiones distributa, i De ustionibus et cauteriis.
(País Valencià, segle XIV – Aljubarrota, Portugal, 1385)
Fill segon d’Alfons I, comte de Dénia, marquès de Villena i futur duc de Gandia, i de Violant d’Arenós. Com el seu germà Alfons II, fou custodiat en garantia pel rescat del seu pare, presoner a Nàjera (1367). Secundà la política castellana del seu pare en temps del seu amic Enric II de Castella.
Es casà amb una filla natural d’aquest rei, Joana. El pare li traspassà el marquesat de Villena. Visqué a Castella. Morí a la batalla d’Aljubarrota.
Fills seus foren Enric de Villena i de Castella i també Elionor i Joana, que es casarien, respectivament, amb Antoni de Cardona i de Luna i Joan Ramon Folc I de Cardona.
(València, 1430 – 2 juliol 1490)
Escriptora i monja clarissa. Filla natural d’Enric de Villena. Fou criada a la cort valenciana de la reina lloctinent Maria de Castella, muller d’Alfons IV el Magnànim. A quinze anys ingressà al monestir de monges clarisses de la Trinitat, d’on fou elegida abadessa el 1463.
La seva única obra coneguda, la Vila Christi, escrita per a edificació de les monges, fou impresa el 1497. Malgrat el títol llatí, és escrita en llengua catalana, en un estil viu i popular.
(Ribesaltes, Rosselló, 26 febrer 1820 – 10 maig 1877)
Enginyer de mines. Visqué a Algèria els anys 1847-77. Hi fou inspector general de mines.
És autor de notables memòries professionals, referides a les seves experiències algerianes.
(València, 8 juny 1812 – 4 abril 1856)
Poeta. Iniciador de la Renaixença al País Valencià, seguidor de les orientacions i els particularismes del moviment de la literatura catalana que, guiat per Rubió i Ors, donà un tipus de poesia romàntica on eren expressats els sentiments íntims i subjectius.
El seu poema Cançó és l’equivalent a l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i al País Valencià en ésser apologista de la llengua popular amb col·laboracions a “El Liceo” i “El Fénix”.
(Talamantes, Aragó, 1732 – València, 1804)
Historiador i advocat.
És autor de Real Maestrazgo de Montesa (1787), en dos volums; d’una Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey don Jaime I fue el verdadero autor de la crónica o comentarios que corren a su nombre (1800); uns Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano y verificar una perfecta traducción de los fueros (1804), i d’altres obres.
(València, 30 març 1843 – 9 març 1899)
Polític. Estudià a França i a Bèlgica. D’ideologia catòlica i liberal, cursà la carrera diplomàtica a Madrid, però l’abandonà per la política. Fou secretari del ministre d’estat (1868-69) Juan Álvarez de Lorenzana.
Dirigí el diari “La Patria” de Madrid i col·laborà en diaris de València, ciutat on representà el polític andalús José López Domínguez. Publicà la novel·la Eulalia (1865).
(Illes Balears, segle XVIII)
Astrònom. És autor d’un curiós Discurs astronòmic, bastant típic de la seva època, sobre un fenomen celeste en què hom cregué veure aparèixer un senyal en forma de palma.
(València, 30 octubre 1922 – Madrid, 7 maig 2012)
Polític. Germà de Vicent. Doctorat en dret (1945), fou lletrat del Consejo de Estado i de l’Instituto Nacional de Previsión (1950) i altres diversos alts càrrecs. El 1965 guanyà la càtedra de dret administratiu de la universitat de Madrid. Després fou nomenat ministre d’educació (1968-73).
Ha publicat Observaciones sobre el sistema fiscal español (1951), Intervención económica de la industria (1965), etc.
Dades dels Països Catalans 