(Rosselló, 1884 – 1886)
Publicació bimensual. De caràcter literari i artístic, a partir del 1885 prengué un marcat to parisenc.
Era dirigida per Amédée Reynès i hi col·laboraren Théodore de Banville, Paul Bourget, François Copée, José-Maria de Hérédia, Pierre Loti, Frederic Mistral, Jean Richepin i Sully-Prudhomme.
(País Valencià, segle XVIII – segle XIX)
Jurista. Era fiscal de l’audiència de València.
És autor d’una obra de caràcter patriòtic titulada Elogio fúnebre de los valencianos que murieron en defensa de su patria en la tarde del 28 de junio de 1808 (1813).
(Andratx, Mallorca, 1708 – Palma de Mallorca, 1791)
Frare cistercenc. Estudià al col·legi mallorquí de la Sapiència. fou deixeble de Salzinger a Magúncia. Tingué una càtedra a l’Estudi General de Mallorca. Era un dels més exaltats lul·listes del seu temps, fins al punt d’atribuir a Ramon Llull invents i anticipacions que tingueren poc a veure amb ell.
Entre els seus escrits destaquen El milagro de la sabiduría del B. Raymundo Lulio, Vita B. Raimundi Lulli (Vindictae Lullianae) (1778) i Examen de la crisis del padre B. J. Feijoo sobre el Arte luliana.
(Palma de Mallorca, 1822 – 1884)
Arxiver. Secretari municipal de Santa Maria del Camí (1878-81). Fou col·laborador de l'”Almanaque Balear” i de “Museo Balear” i autor de la Miscel·lània Pasqual.
(València, 1227 – Granada, Andalusia, 6 desembre 1300)
Eclesiàstic, escriptor i sant. De família de mossàrabs, fou canonge de la seu de València i el 1250 prengué l’hàbit de l’orde de la Mercè. El 1253 s’encarregà de l’educació de l’infant Sanç i en ésser aquest nomenat arquebisbe de Toledo (1267) sembla que l’acompanyà i l’assistí fins el 1276.
Tradicionalment, hom l’ha identificat amb Pere, abat de São Miguel de Trasmiras de la diòcesi de Braga (Portugal), el qual el 1296, a Roma estant, fou nomenat bisbe de Jaén. Aquest bisbe Pere, mentre visitava la seva diòcesi de Jaén el 1297, fou fet presoner pels moros i patí captiveri a la ciutat de Granada, on finalment fou martiritzat el 1300.
Els frares de la Mercè instaren la seva beatificació el 1645 i el papa Climent X el canonitzà el 1670; la seva festa se celebra el 27 d’octubre. Hom li ha atribuït moltes obres, que hauria escrit, sense llibres de consulta, durant el seu captiveri a Granada, totes de caràcter religiós però escrites en diferents idiomes: català, castellà o llatí.
De les catalanes se’n conserven un recull de llegendes religioses, una paràfrasi de l’evangeli apòcrif de Gamaliel, una glossa del Credo, i sobretot la Disputa del bisbe de Jaén contra los jueus sobre la fe catòlica, obra dialogada anomenada també Bíblia parva, una refosa i compendi de la qual fou impresa a Barcelona el 1492. Hom ha atribuït, sense raons convincents, aquesta obra a un altre bisbe de Jaén, Gonzalo de Zúñiga.
Hom li atribueix també una Impugnación de la secta de Mahoma, un Tratado contra los que dicen que hay fados y ventura i glosses del Pater noster i del Decàleg. Les seves obres, en llengua original i amb una traducció llatina, foren publicades a Roma el 1907.
(Illes Balears, segle XIX)
Aplec manuscrit ordenat en vint volums. Fet per Bartomeu Pasqual i Arrom.
El volum desè és ocupat totalment pel Noticiari de Maties Mut, del segle XVIII; els volums compresos del dotze al quinze constitueixen els Anales de la Isla y Reyno de Mallorca dels segles XII al XIV; el setze conté una Crónica de Monte-Sión dels segles XVI i XVII i el disset, una Crónica de los Mínimos dels segles XVI al XVIII. La resta és un aplec de dades històrico-culturals de diferents èpoques que fan una especial referència a Mallorca.
La majoria de notícies i texts literaris són extrets d’altres miscel·lànies, sobretot de la Miscelánea erudita mayoricense de Joaquim Maria Bover i de les Misceláneas historiales de Lluís de Vilafranca.
(Castelló de la Plana, segle XVI)
Metge. Estudià medicina a Montpeller i a València amb Lluís Collado.
Autor dels tractats De morbo quodam composito, qui vulgo apud nos galicus appellatur (Nàpols 1524), Morburum internorum fere omnium et quorundam externorum curatio brevi mothodo comprehensa (1555) i Práctica de cirugía (1548), traducció de la Praxis de Joan de Vigo amb addicions marginals. Pere Joan Nunyes li dedicà les seves Institutiones fisicas (1554).
Fou el pare del filòsof Bartomeu Josep Pasqual.
(Elx, Baix Vinalopó, 1644 – Madrid, 1714)
Jesuïta. Ingressà a l’orde a Osca el 1662 i després completà estudis a la Seu d’Urgell, Manresa i Saragossa; professà a València el 1676. S’especialitzà en la predicació de missions i juntament amb Joan Baptista Català recorregué predicant el Principat i el País Valencià. El 1686 anà a Madrid a predicar una missió.
El 1695 deixà la predicació per a encarregar-se de la fundació del col·legi d’Oriola. El 1697 es traslladà definitivament a Madrid, com a confessor de la marquesa de Llombai, on residí fins a la seva mort.
És autor de moltes obres en castellà i sermons, obres piadoses i alguna biografia, impreses entre els anys 1679 i 1705.
(Perpinyà, segle XVI – 1644)
Notari. És autor d’unes Memòries (1595-1644), interessants per a conèixer la vida i els costums familiars i, a partir del 1632, també els fets polítics i militars. Foren publicades el 1905 a la “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon”.
