(València, 1 febrer 1777 – Gènova, Itàlia, 13 febrer 1842)
Polític. Germà de Miquel. El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia. Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia (1823) per Ferran VII de Borbó.
El 1832 fou president del consell de ministres, participà en l’intent de desposseir Isabel II de Borbó de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei.
(Benasc / Montanui, Ribagorça)
Cim (3.205 m alt) del massís de la Maladeta, termenal dels dos municipis, al sud de la cresta de Tempestes, separat del pic de Margalida per la bretxa de Russell (3.140 m alt).
El nom li fou donat en honor del comte Henry Russell, que hi féu la primera ascensió el 1865.
Barri situat en l’àrea sud de la ciutat. Englobat pel segon anell d’expansió urbana, en l’eixample del segle XIX, ha conservat una indubtable personalitat urbanística, de línies no planificades i irregulars, gairebé medievals, malgrat les ampliacions i les obertures de carrers nous, traçats en quadrícula, durant la Segona República i en 1950-70. En l’edificació ha anat adquirint predomini la casa de bloc amb un gran pati interior, de façana uniforme.
Constitueix una subàrea comercial definida a partir del seu mercat i d’un gran nombre de petites instal·lacions comercials. Hi ha instal·lades algunes petites indústries. La seva població és, sobretot, de classe mitjana baixa. Fou municipi fins el 1877, que fou incorporat a València.
El seu origen, conservat pel topònim, fou un palau i uns jardins construïts al segle IX per Abd Allāh al-Balansī (?-823). Després el parc fou utilitzat com a públic (potser fou destruït l’edifici). Per la seva situació, en el raval s’instal·là Álvaro Háñez (1085) i fou camp principal per a les tropes de Jaume I durant el setge de València (1238). Donat als templers, Jaume I els el comprà (1246) i fou senyoria de la corona fins a la seva annexió a la ciutat.
Un dels seus edificis destacables és la parròquia (Sant Valeri). La primitiva església (1239) fou destruïda per un incendi (1415). Les obres de l’actual començaren el 1636 i acabaren el 1740, any d’acabament del campanar. Hom l’atribueix a Joan Baptista Pérez i Joan Pérez i Castiel i imita l’estil de Xoriguera. En la seva decoració tenien un lloc destacat els sòcols de taulellets.
(Perpinyà, 1911 – 1926)
Revista d’història i d’arqueologia, principalment del Rosselló. Fundada i dirigida per Pierre Vidal. Al 1914 esdevingué òrgan de la Société d’Archéologie et d’Histoire du Roussillon et de Philologie Catalane.
Publicà una gran quantitat de documents importants i hi col·laboraren, entre molts d’altres, F.P. Thiers, Alart, P. Puiggarí, Pere Vidal, Josep Calmette, Enric Aragon -que la dirigia el 1920-, Josep Sebastià Pons i M. Robin.
Ciutat ibèrica i després romana dels sordons, que correspon a Castellrosselló. Situada damunt un turó que domina la Tet, en un encreuament de camins, existia ja al segle VI aC i presenta les característiques d’un poblat ibèric típic.
Convertida pels romans en municipi de dret llatí, adoptà l’urbanisme romà, visible sobretot a través del fòrum, excavat. Després del segle I dC sembla que perdé importància.
El lloc fou identificat des del segle XVII; hi han estat fetes excavacions als segles XIX i XX, que continuen.
(Russafa?, València, segle XII – Màlaga, Andalusia, 1177)
Poeta andalusí. Panegirista del califa almohade ‘Abd al-Mu’min, visqué allunyat de la terra natal, a la qual dedicà nostàlgics poemes.
És autor de composicions bàquiques i amoroses, recollides en un divan, i d’una maqäma en elogi del càlam (Maqäma fi wasf al-qalam).
Veure> Beniarrupaix (despoblat).
(Sóller, Mallorca, 15 juliol 1829 – 25 setembre 1912)
Historiador. És autor d’uns Anales históricos de la villa de Sóller, en cinc volums, i d’una Història de Sóller en sus relaciones con la general de Mallorca, en dos volums (1876).
(Palma de Mallorca, 31 juliol 1691 – Malta, 8 gener 1766)
Teòleg i eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i ingressà a l’orde de Malta, del qual fou vice-prior general. Fou comanador de Rialp, de Vilamur i de Sant Joan de Mar, comissari general de croada i assistent al soli pontifici.
Més tard fou bisbe de Malta.
(València, 21 octubre 1862 – Madrid, 12 desembre 1945)
Polític i advocat. Fill de Trinitari Ruiz i Capdepón. Membre del partit liberal, fou fiscal del Tribunal Suprem.
Diputat a corts (1888), ocupà el ministeri de Gracia i Justícia i de Governació en el govern Canalejas (febrer 1910-novembre 1912) i, una altra vegada, el de Gràcia i Justícia en el de García Prieto (abril-juny de 1917).
