Poble, dit també de Clerà i Villerac, al nord-est del terme. L’església parroquial (Sant Silvestre) és d’origen romànic.
El lloc depenia el 1183 del castell de Sant Esteve de Pomers.
Villerac
1 Resposta
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Villena i Vila, Melcior de
(Carpesa, València, 11 febrer 1564 – València, 13 desembre 1655)
Metge i botànic. Es doctorà a la Universitat de València, on obtingué aviat la càtedra d’herbes. Fou metge dels virreis i de l’arquebisbat. Refusà de ser-ho del rei Felip IV. Herboritzà molt al Principat, País Valencià, Castella i Portugal. Fundà el col·legi dels Sants Reis d’Orient, de València, destinat a estudiants pobres (1643). Fou objecte d’un homenatge a l’Escola Mèdica de París.
Publicà Apologetici operis doctoris Michaelis Hieronymi Romà, edició crítica (1620) i Castigatio reclamationis, també sobre els treballs de Romà (1624). Ambdués obres aparegueren amb pseudònim. Obra seva és també la titulada Relación y discurso de la esencia, preservación y curación de las enfermedades pestilentes que hubo en la Muy Noble y Leal Ciudad de Valencia, año de 1647 (1648).
Restaren inèdits els seus treballs més importants: Libro de hierbas, Disputatio de plantis in undecim sectiones distributa, i De ustionibus et cauteriis.
Villena i d’Arenós, Pere de
(País Valencià, segle XIV – Aljubarrota, Portugal, 1385)
Fill segon d’Alfons I, comte de Dénia, marquès de Villena i futur duc de Gandia, i de Violant d’Arenós. Com el seu germà Alfons II, fou custodiat en garantia pel rescat del seu pare, presoner a Nàjera (1367). Secundà la política castellana del seu pare en temps del seu amic Enric II de Castella.
Es casà amb una filla natural d’aquest rei, Joana. El pare li traspassà el marquesat de Villena. Visqué a Castella. Morí a la batalla d’Aljubarrota.
Fills seus foren Enric de Villena i de Castella i també Elionor i Joana, que es casarien, respectivament, amb Antoni de Cardona i de Luna i Joan Ramon Folc I de Cardona.
Villena, tresor de
Conjunt de peces d’or i argent trobades dins una gerra, el 1963, per atzar, en una riera de les proximitats de la població, sense context arqueològic. Devia ser un amagatall de l’època de transició del bronze al ferro. Pot ésser datar d’entorn dels segles X-VIII aC.
És un dels conjunts d’orfebreria més importants d’aquesta època a l’Europa occidental. És constituït per 66 peces, la majoria d’or (plats, bols i ampolles), però també hi ha un ceptre amb tija de ferro (element simptomàtic).
És conservat al museu municipal de Villena, anomenat Museu Soler Garcia, del nom del descobridor. Representa un tresor reial i principesc anterior a les influències artístiques i econòmiques de les colonitzacions (grega i fenícia).
Villena, marquesat de
(País Valencià, segle XIV – )
Títol concedit el 1366, per Enric II de Castella, a Alfons de Gandia i de Foix, que el cedí al seu fill segon Pere de Villena i d’Arenós (mort el 1385), però que li fou confiscat el 1391 pels tutors del rei Enric III. Tot i així, el seu nét Enric de Villena i de Castella s’intitulà marquès de Villena.
Fou concedit de nou el 1445, amb agnació rigorosa, a Juan Pacheco y Girón, primer comte de Xiquena i primer duc d’Escalona, que el cedí (1468) al seu fill Diego López Pacheco y Portocarrero (mort el 1529). Quadrinét d’aquest darrer i vuitè marquès fou Juan Manuel Fernández Pacheco-Cabrera de Bobadilla y de Zúñiga, avi del desè marquès, Andrés López Pacheco y Osorio de Moscoso (mort el 1746), la filla del qual s’intitulà marquesa de Villena; però li posà plet el seu oncle Juan Pacheco y Moscoso (mort el 1751), que acabà casant-se amb ella i fou l’onzè marquès.
Una vegada mort, posà plet a la vídua el seu cosí germà Felipe Pacheco y de la Cueva (mort el 1798), que fou dotzè marquès per sentència del 1768. Mort sense fills, hi hagué més plets, fins que per una sentència del 1804 fou tretzè marquès Diego Fernández de Velasco (mort el 1811), tretzè duc de Frías, descendent agnat d’un germà del segon marquès.
Dels Fernández de Velasco passà per línia femenina, trencant l’agnació, als Téllez-Girón, ducs d’Osuna, i als Martorell, ducs d’Almenara Alta.
Villena, Isabel de
(València, 1430 – 2 juliol 1490)
Escriptora i monja clarissa. Filla natural d’Enric de Villena. Fou criada a la cort valenciana de la reina lloctinent Maria de Castella, muller d’Alfons IV el Magnànim. A quinze anys ingressà al monestir de monges clarisses de la Trinitat, d’on fou elegida abadessa el 1463.
La seva única obra coneguda, la Vila Christi, escrita per a edificació de les monges, fou impresa el 1497. Malgrat el títol llatí, és escrita en llengua catalana, en un estil viu i popular.
Villena, ducat de
(País Valencià, segle XV)
Títol concedit el 1420, per Joan II el Sense Fe, a l’infant Enric d’Aragó, comte d’Empúries, a qui el confiscà el 1445, després de la batalla d’Olmedo.
Ville, Ludovic
(Ribesaltes, Rosselló, 26 febrer 1820 – 10 maig 1877)
Enginyer de mines. Visqué a Algèria els anys 1847-77. Hi fou inspector general de mines.
És autor de notables memòries professionals, referides a les seves experiències algerianes.
Villatorcas, marquesat de *
(País Valencià)
Veure> marquesat de Vilatorques (títol valencià, 1680- ).
Villatorcas *
Nom castellà del poble de Torques.
Dades dels Països Catalans 