Arxiu de l'autor: Ramon Piera

Desconegut's avatar

Quant a Ramon Piera

Coleccionista de dades, amb tota la informació sobre els Països Catalans (geografia, història, biografies, cultura, etc.).

Xaupí i Maris, Josep

Deixa un comentari

(Perpinyà, 10 març 1688 – París, França, 7 desembre 1778)

Historiador. Doctorat en teologia a París, fou canonge de la catedral d’Elna i ardiaca del Vallespir (1724). Després fixà la seva residència a París, i des del 1764 fou degà de la facultat de teologia de París.

Fruit de les seves investigacions sobre la història antiga del Rosselló foren les seves Recherches historiques sur la noblesse des citoyens honorés de Perpignan et de Barcelone… (1763), les quals, corregides i augmentades, foren publicades de nou el 1776. Totes dues edicions foren contestades per Francesc de Fossà, amb Observations historiques et critiques sur le droit publique de Catalogne et de Roussillon (1770).

Xàtiva, regió de

Deixa un comentari

(País Valencià)

Regió costanera, entre les de València i Alacant: 3.493 km2. Comprèn els dos vessants de la serralada Pre-bètica valenciana, amb les planes adjacents al vessant nord, que centren la Safor (horta de Gandia) i la Costera (pla de Xàtiva).

L’agricultura és important a la Safor i la Costera; la indústria, a la Vall d’Albaida i l’Alcoià, i el turisme, a la Safor i la Marina Alta. El comerç, estimulat pel port de Gandia i el nus ferroviari de Xàtiva, se centra als mercants nacionals de Gandia (comarques litorals), Xàtiva (conca del Xúquer, fins i tot a les regions de València i Requena) i Alcoi, sense que cap d’ells s’imposi als altres dos.

Xàtiva, província de

1 Resposta

(País Valencià, 1822 – 1832)

Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern liberal. El Xúquer, des de la confluència amb el Cabriol, la separava de la província de València, tot deixant Alzira per a aquesta darrera.

Les serres d’Ontinyent, de Benicadell, del Xarpolar, de Gallinera, de Segàrria i del Montgó la separaven de la província d’Alacant, de manera que incloïa la Vall d’Albaida, les valls de Pego i de Gallinera i el terme de Dénia.

Amb la reacció absolutista del 1832 fou abolida aquesta divisió provincial, i la nova divisió del 1833 ja no inclogué sinó tres províncies valencianes.

Xàtiva, pla de

7 Respostes

(Costera)

Sector nord-oriental de la comarca, al voltant de la confluència dels rius Cànyoles i d’Albaida. Les aigües d’aquests dos rius i les de cabaloses fonts, a més dels nombrosos pous, han fet sorgir als sectors més baixos d’aquesta depressió i en la veïna costera de Ranes la notable horta de Xàtiva, a través de diverses séquies; la superfície regada és d’unes 2.700 ha.

Desapareguda la morera al segle XIX, el taronger és el conreu essencial, i també les hortalisses i, en la zona més profunda, l’arròs. Els costers, abancalats, són aprofitats per a garrofers, oliveres i vinya. L’aigua, des d’antic, ha estat aprofitada també per a la indústria tèxtil i paperera.

Xàtiva, mestre de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV – segle XVI)

Pintor anònim. Treballà a la vila de Xàtiva el darrer quart del segle XV i l’inici del XVI. El seu art, dins l’eclecticisme de la pintura valenciana de l’època, deriva dels mestres dels Perea i dels Artés, a mig camí entre els corrents flamencs tradicionals i les innovacions italianes.

Entre les obres que hom li pot atribuir hi ha el retaule de la Mare de Déu (església de Sant Francesc de Xàtiva), pintat abans del 1501, el retaule —desapareguda la taula central— de Sant Jordi, Sant Miquel, Sant Bernat i Sant Guerau l’Almoiner (església de Sant Pere de Xàtiva), les taules de Sant Miquel, la Magdalena, la Trinitat, la Resurrecció i un bancal (església de Sant Feliu de Xàtiva) i les taules amb escenes de la vida de la Mare de Déu (Museu d’Art de Catalunya, Barcelona).

Xàtiva, governació de -1707/1833-

3 Respostes

(País Valencià, 1707 – 1833)

(o de Sant Felip)  Antiga demarcació administrativa, creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de Xàtiva (o de Sant Felip).

Comprenia la Costera (excepte la vall de Montesa), la Vall d’Albaida (excepte l’Alforí i Agullent), la Valldigna, un sector de la Safor i de la Ribera Alta.

Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.

Xàtiva, governació de -1304/1707-

6 Respostes

(País Valencià, 1304 – 1707)

Antiga demarcació administrativa del Regne de València, una de les tres en què fou subdividida la governació de València; d’origen medieval, subsistí fins a la Nova Planta.

Comprenia la part del País Valencià entre el Xúquer i la línia de Biar a Busot, límit meridional del Regne de València des de la conquesta de Jaume I fins a la incorporació de la meitat del Regne de Múrcia, el 1305.

El seu governador era lloctinent del governador de València (és a dir, del portantveus del governador general del regne), que tenia jurisdicció damunt seu. En 1565-72 tenia 102.478 hab (22.773 focs).

Fou anomenada també governació dellà Xúquer.

Xàtiva, col·legiata de

6 Respostes

(Xàtiva, Costera)

Església principal de la ciutat, dedicada a l’Assumpció de Maria, coneguda per la seu de Santa Maria, erigida en col·legiata el 1413 pel papa Benet XIII des de Peníscola. La primitiva església sembla que era una adaptació de la mesquita musulmana. A partir del 1413 tenia tres dignitats i dotze canonges; el nombre de beneficiats augmentà al llarg dels segles.

L’edifici actual es començà el 1596, per acord dels jurats pres el 1595. Hi intervingueren els mestres Albert Pina, carmelità, Jaume Peres, el degà Josep Ortí, Francesc Cuenca i alguns altres de menys destacats. L’obra es construí molt lentament i amb llargues interrupcions. El 1755 es posà la primera pedra de l’oval i s’inicià la cúpula, que, enderrocada per un terratrèmol el 1852, es reféu amb base metàl·lica. L’obra es completà a partir del 1916 amb una darrera tongada, que arribà fins a la façana principal.

És un edifici renaixentista, de planta de tres naus amb creuer, girola i una gran cúpula que ateny els 46 m d’altura. El campanar, de 60 m, acaba amb un templet. Moltes de les capelles foren construïdes per famílies nobles i foren dotades amb beneficis propis. La Mare de Déu de la Seu, obra de Marià Benlliure, fou declarada patrona de la ciutat el 1923, i fou coronada canònicament el 1973.

El tresor de la col·legiata té talles, pintures, orfebreria i joies, ofrena de la família Borja i d’altres nobles de la ciutat; ressalten un calze de Calixt III, un tríptic renaixentista de la Pietat, una gran custòdia, una creu processional del segle XVI i un tríptic de Jacomart.

Fou declarada monument nacional el 1931.

Xàtiva, castell de

15 Respostes

(Xàtiva, Costera)

Fortalesa, a la part alta de la serra del Castell, a tocar de l’emplaçament de l’antiga ciutat alta pre-romana o l’Albacar, coster septentrional que la uneix amb l’antiga muralla de la ciutat moderna. El castell és format per dos nuclis fortificats, el Castellvell o Major i la Castellana, units per una doble muralla amb un total de trenta torres.

És de fundació romana, i fou reedificat després de la conquesta cristiana. Fou destruït parcialment arran de la guerra de Successió i pel terratrèmol del 1747. Serví de presó de personatges importants, com l’infant Ferran de la Cerda, Jaume IV de Mallorca, Jaume II d’Urgell, enterrat a la capella del castell, i Ferran de Nàpols, duc de Calàbria, el qual durant les Germanies els agermanats, que aconseguiren de dominar el castell, proposaren de nomenar rei (1522) i d’alliberar-lo.

Fou declarat monument nacional; és de propietat particular.

Xàtiva, bisbat de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle VI – segle VII)

Antiga diòcesi de la província eclesiàstica Cartaginense creada en el que fou municipi romà de Saetabis, al llarg del segle VI. Les primeres notícies són del 589, en què el seu bisbe Muttus assistí al tercer concili de Toledo.

Hom creu que la primitiva basílica, seu del bisbat, es trobava a l’església de Sant Feliu, situada al peu del castell, on s’han descobert els fonaments d’una primitiva basílica i un cippus romà, aprofitat com a base d’altar, del qual hom esborrà la inscripció pagana i n’hi gravà una altra, al segle VII, amb el nom del bisbe Anastasi.

Les darreres notícies són de l’any 693, amb el bisbe Isidor (II), cosa que permet de suposar que desaparegué amb la invasió dels àrabs. Alguns autors han situat dins la seva demarcació el monestir Servità.