(Alacant, 7 febrer 1836 – 15 març 1908)
Escriptor. Fou cronista oficial d’Alacant.
És autor dels estudis Crónica de la muy ilustre y siempre fiel ciudad de Alicante (1876) i Rebelión militar de 1844 en Alicante (1899).
(València, 5 maig 1821 – Madrid, 7 juny 1893)
Geòleg i paleontòleg. Catedràtic de la universidad de Madrid. Fou un gran investigador de la geologia i la prehistòria del País Valencià. Les seves idees religioses, però, no li permeteren acceptar la teoria evolucionista. Reuní cent vint caixes de materials diversos, fruit dels seus estudis i les deixà a la ciutat de Madrid.
És autor de treballs notables sobre les seves especialitats. Entre aquests és remarcable la seva Memoria geognóstica-agrícola sobre la provincia de Castellón (1859).
Fou germà seu Josep Vilanova i Piera (València, 1836 – Picassent, Horta, 1884) Enginyer de mines. Fou enginyer en cap a Màlaga, Terol, Almeria i València (1875-85) i membre de diverses entitats científiques.
(Manacor, Mallorca, 1836 – 1907)
Glossador popular. Les seves Glosades, de caràcter naturalment rústic i d’un pintoresquisme sovint excessiu, no deixen de tenir la gràcia de l’autenticitat.
Foren editades a Palma en 1907, amb pròleg d’Antoni Maria Alcover, que en patrocinà la publicació.
(Palma de Mallorca, 1836 – Barcelona, 1924)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres.
És autor de nombroses obres, especialment sobre història religiosa: Ensayo para una biblioteca de escritores agustinos españoles, El padre Juan de Mariano (1887, 1897), Fray Luis de Granada (1889), La mujer en la historia (1896), Los benedictinos de San Mauro, noticia histórico-literaria (1899), El doctor don José Miralles y Sbert (1916), Dues crisis en la vida de Ramon Llull (1934), entre moltes altres.
(Benidorm, Marina Baixa, 17 juliol 1836 – Isla de los Negros, Filipines, 14 octubre 1891)
Escriptor i polític. Advocat, es traslladà a Madrid, on es dedicà al periodisme; fundà la revista literària “El Pensamiento” de Madrid i el periòdic satíric “El Fuelle”. El 1872 s’incorporà a l’exèrcit carlí i ocupà diversos càrrecs, com el de governador, nominal, de Castelló de la Plana.
Acabada la guerra, tornà a València i formà part de la redacció de “La Unión Católica” i dirigí “La Señera”, “El Almogávar” i “El Zuavo”. Fundà, amb el seu germà Joaquim Josep, el periòdic satíric de tendència carlina “El Palleter” (1882), que aconseguí una gran popularitat, i el 1886 publicà una novel·la amb el mateix títol.
És autor també de poesies catalanes i de diverses obres teatrals en castellà.
(València, 1 novembre 1836 – 24 març 1837)
Diari, editat i imprès per Manuel Gil i Estellés. Liberal exaltat, sofrí diverses denúncies.
El primer director Lluís Celdoni Nebot i de Padilla, fou suspès en el càrrec per un article en què es justificava el regicidi; el segon, Jaume Ample i Fuster, fou condemnat a dos anys de presó.
(Oriola, Baix Segura, 20 agost 1836 – Madrid, 13 febrer 1911)
Polític. Membre de la Unió Liberal durant la seva joventut, dirigí successivament els dos òrgans que aquest partit tingué a València, “La Unión” i “El Valenciano”.
Posteriorment, formà part de diversos gabinets, sempre presidits pel cap del partit liberal; fou ministre d’ultramar (1888), governació (1888-90, 1894-95 i 1897-99) i gràcia i justícia (1892-94).
Fou l’impulsor de nombroses reformes, especialment de l’aprovació de la Llei de Sufragi Universal del 1890.
Fou el pare de Trinitari Ruiz i Valarino.
(València, 7 gener 1836 – 2 juliol 1911)
Poeta, periodista i polític. Germà de Felicíssim. Procedent de família d’advocats i regidors de València, estudià dret en aquesta ciutat, on es llicencià l’any 1858, moment en que ja s’havia donat a conèixer com a literat.
D’entre les seves primeres obres, escrites en llengua castellana, sobresurt el drama Delirios de amor, compost a disset anys. En la seva joventut mantingué relacions amb escriptors madrilenys, com Alarcón, el qual l’impulsà a editar les traduccions de Víctor Hugo amb el pròleg d’Emilio Castelar.
Traduïdes també en castellà, contribuí a donar a conèixer obres de lord Byron, Goethe i d’altres, alhora que apareixien les seves primeres poesies en el llibre Versos de Juventud (1907). Les primeres composicions poètiques d’aquest autor en català foren publicades a “El Conciliador” i premiades dos anys més tard als Jocs Florals de València.
Decidit en aquesta època a dedicar-se totalment a les lletres, ingressà de ple en el periodisme. Assumí la direcció del diari “La Opinión”, que en un principi adquirí el marquès de Campo i que passà el 1865 a Llorente, el qual li canvià el nom pel de “Las Provincias” (1866).
Participà com a col·laborador en el “Calendari Català” (1865-74), “L’Atlàntida” (1896-1900), “La Ilustració Llevantina” (1900-01), “Occitània” (1905) i “Terra Valenciana” (1908-09).
El fet d’exercir, el 1866, de mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el posà en contacte amb els escriptors de la Renaixença de Catalunya i li brindà l’ocasió de prendre part en les jornades de germanor celebrades a Montserrat, on conegué Frederic Mistral.
L’obra literària en llengua catalana consistí en col·laboracions als periòdics i altres activitats. En el seu Llibret de versos (1885), dedicat a Marià Aguiló, recollia la seva producció poètica catalana.
Nomenat cronista de la ciutat de València el 1890, el mateix any era elegit diputat a les corts espanyoles per Sueca. Milità en el partit conservador seguint Silvela, que arribà a dirigir el País Valencià, i fou més tard diputat per Llíria i per València. El 1896 fou designat senador.
El 1902 aparegué el Nou llibret de versos, alhora que “L’Avenç” li publicava l’antologia Poesies triades (1906). Pòstumament, l’any 1936, sota el títol de Poesies valencianes, fou reunit tot el material d’aquest autor en llengua catalana.
Com a poeta oficial de València, poetitzà diferents activitats de la vida civil amb peces de to senzill i familiar. En són exemples La barraca, Vora el barranc dels Algadins i La cançó dels Teuladins.
Fou membre fundador, i president, de Lo Rat Penat. Promotor de la Renaixença valenciana, fou contrari a la politització catalanista, però defensà la vinculació cultural de les terres de parla catalana.
Fou el pare del periodista i escriptor Teodor Llorente i Falcó.
(València, 1836 – 1863)
Institució cultural. Creada per Fermí Gonçal Moron, Antoni Rodríguez de Cepeda, Joan Sunyé, Pere Sabater, Ignasi Vidal i Manuel Benedito. Funcionà al palau del Temple entre el 1839 i el 1863.
En formaren part importants intel·lectuals del País Valencià de l’època. Per inspiració de Marià Aguiló convocà uns jocs florals bilingües (1858), on foren premiats, en català, Víctor Balaguer i Teodor Llorente i Olivares.
L’entitat publicà una revista, “El Liceo” (1841-43), en la qual aparegueren les composicions de Tomàs Villarroya i Sanz, que tòpicament són preses com a inici de la Renaixença al País Valencià.
Mantingué també un teatre i celebrà nombrosos balls aristocràtics.
(Muro d’Alcoi, Comtat, 1836 – Madrid, 19 febrer 1890)
Pintor. Fou pensionat a Roma el 1864.
Conreà la pintura d’història, a semblança del seu coetani Rosales (Darrers moments de Felip II de Castella) i, també, la pintura religiosa al fresc (església de San Francisco el Grande, de Madrid).
Com tot bon romàntic, sentí afecció per l’antic art gòtic i adquirí amb intenció de restaurar-lo, el monestir de Fresdeval (Burgos).
Dades dels Països Catalans 