(Alt Empordà / Vallespir)
Pic (1.398 m alt) del massís del roc de Frausa, al sud-est del cim, al límit entre les dues comarques.
Campana, roc de la
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Alt Empordà (geo)
Belitres, coll dels
(Vallespir / Alt Empordà)
Depressió (175 m alt) de la serra que separa les dues comarques, molt propera a la mar, on hi ha el pas fronterer franco-espanyol, a la carretera de Portbou a Cervera de la Marenda.
Alberes, les -nom orogràfic-
(Catalunya / Catalunya Nord)
Ramal orogràfic pirinenc.
Nom utilitzat per alguns geògrafs per a designar tot el ramal que va de Costabona fins a la Mediterrània (en el qual resta compresa la serra de l’Albera, que li ha donat nom), límit entre el Vallespir, al nord, i l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, al sud.
Major, riu -Alt Empordà / Vallespir-
(Alt Empordà / Vallespir)
Afluent de capçalera de la Muga.
Neix al vessant meridional del coll de la Creu del Canonge (que separa les dues comarques), dins el terme d’Albanyà, del qual forma el límit occidental, i alhora és límit estatal franco-espanyol fins a la vora de la seva desembocadura.
Llobregat d’Empordà, el
Riu, afluent de la Muga. Neix al massís de l’Albera, prop del coll del Pertús, corre en direcció nord-oest – sud-est, fins a desguassar a la Muga, aigües avall de Peralada.
Els seus afluents són el Ricardell, per la dreta, i el Masarac, el Net i l’Orlina, per l’esquerra.
Lleó, golf de
Ansa de la mar Mediterrània nord-occidental, entre el cap de Creus, a l’oest, i el delta del Roine, a l’est.
Les costes són de navegació difícil pel relleu que presenten (baixes, arenoses, amb abundants albuferes).
Ports principals: Marsella i Seta.
Guilla, riu de
Curs d’aigua, afluent, per la dreta, del Llobregat d’Empordà, que neix al coll de Lli, a la serra de l’Albera, dins el terme de la Vajol.
Després de passar per Agullana, desemboca al seu col·lector prop de l’Estrada.
Fluvià, el -riu-
(Garrotxa / Pla de l’Estany / Alt Empordà)
Riu (97,2 km) dels Pirineus Orientals. Neix a la Garrotxa, al grau d’Olot, a 920 m alt, recorre la plana d’en Bas i passa per Olot; a Sant Joan les Fonts pren una orientació cap a llevant, i desemboca a la badia de Roses, prop de Sant Pere Pescador, després d’haver passat per Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà i Torroella de Fluvià.
Els afluents esquerres són els més importants (riera de Bianya, el Llierca i el Borró); l’únic afluent dret d’una certa importància és el Ser.
El règim és essencialment pluvial, amb una certa influència de la neu de capçalera i de la Garrotxa. Presenta un eixut d’agost, un màxim principal al març, amb una rèplica de maig, i un màxim secundari d’octubre.
L’aigua del Fluvià és escassament aprofitada per al regatge, excepte a partir de Bàscara, gràcies a la construcció del pantà d’Esponellà. Més aprofitat ha estat per la indústria, la qual utilitza la força hidràulica per a les fàbriques de teixits, de filats, de gèneres de punt i de paper.
En alguna ocasió, el Fluvià ha tingut una funció militar, com a la fi de la Guerra Gran, en l’anomenada batalla de Fluvià (maig 1795), i també a la guerra civil, en que fou la darrera línia de resistència de les forces republicanes abans de la retirada total de Catalunya (febrer 1939).
El Fluvià provocà inundacions en ocasió de les catastròfiques pluges d’octubre de 1940, que afectaren tot el Pirineu oriental, especialment Olot.
Empordà, l’ -regió-
Regió natural i històrica, situada al nord-est del Principat, oberta al mar.
Constituït per la depressió en què es descompon el Pre-pirineu meridional en arribar a la Mediterrània, l’est comprèn una plana tancada al nord per la serra de l’Albera i al sud per les Gavarres, travessada pels cursos baixos de la Muga, el Fluvià i el Ter.
És dividit en dues comarques: l’Alt Empordà, amb capital a Figueres, i el Baix Empordà o Empordanet, centrat a la Bisbal d’Empordà.
Zona rica en vestigis arqueològics que indiquen un poblament antic, fou port d’arribada dels grecs i els romans (Empúries). La divisió administrativa que feren els carolingis del territori català en delimità a grans trets la configuració, centrada en el comtat d’Empúries.
Creus, cap de
Cap de la costa. És el punt més oriental de la península Ibèrica.
Constitueix l’extrem de la península del cap de Creus, unida al continent per la serra de Rodes, terminació mediterrània del Pirineu.
La península s’endinsa uns 10 km dins la mar i forma un litoral extremament articulat, batut per la tramuntana al nord i amb tot de cales i recers al sud.
Des de 1984 tota la zona de la península i la serra de Rodes (18.564 ha), de notable interès paisatgístic i biològic, ha estat declarada parc natural.
Dades dels Països Catalans 