Joan de Jesús (Sanaüja, Segarra, segle XVI – Catalunya, segle XVII) Frare carmelità. Escriví una obra de caràcter místic.
Marc Jesús * Veure> Marc Jesús Bertran i Tintorer (musicòleg, escriptor i crític musical català, 1872-1934).
Ramon de Jesús (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Frare trinitari descalç. En 1820 i 1821 publicà obres religioses.
(València, 1529 – Sanaüja, Segarra, 22 setembre 1609)
Bisbe d’Urgell (1588-1609). Entrat a la Companyia de Jesús (1545), es doctorà en teologia a Alcalá de Henares i fou rector del col·legi de València. El 1570, tanmateix, professà a la cartoixa de Scala Dei.
Fou successivament prior de Portaceli (1574), d’Escaladei (1575 i 1584-86), on introduí una impremta, d’El Paular (1576), de la cartoixa de Nàpols (1579) i de la de Milà (1571-84). Fou visitador apostòlic per a la reforma de la congregació claustral benedictina (1587) i dels canonges regulars de sant Agustí a Catalunya-Aragó.
En recompensa Felip II el proposà per a bisbe d’Urgell a la primeria de 1587, però no prengué possessió fins al desembre de 1588 per trobar-se ocupat als treballs de reforma de l’orde benedictí.
Tingué a Josep de Calassanç com secretari del capítol urgellenc. Hagué d’ocupar-se de contenir la penetració d’hugonots per les fronteres de la seva diòcesi i fundà a la Seu d’Urgell un col·legi de la Companyia i un seminari.
Les seves obres Libro de oración (1577) i el Manual de consideraciones y exercicios espirituales (1575), tingueren una gran difusió i foren traduïdes al llatí, al francès, a l’alemany i a l’italià, i reeditades nombroses vegades.
Publicà en català Sermons dels diumenges i festes (1593-94).
(Sanaüja, Segarra, 1540 – Barcelona, 1614)
Religiós carmelità descalç (1573). El seu nom a l’orde era Joan de Jesús. Graduat en arts a Barcelona (1566), exercí el seu ministeri sacerdotal a la Roca del Vallès.
Traslladat a Alcalá de Henares, fou prior a Castella de diversos convents i el primer procurador general davant la Santa Seu. Obtingué de Roma el breu d’erecció de la reforma, en província a part (1580). A partir del 1585 treballà en l’establiment de la reforma carmelitana al Principat (vint convents) i en fou provincial (1588-91 i 1600-03).
Fou bandejat a Castella pel govern central de l’orde (1603), en part per les seves normes pastorals, entre les quals destaca el manament que els religiosos catalans parlessin habitualment català i que prediquessin sempre en aquesta llengua fora ciutat (1601).
És autor de diverses obres religioses, que romangueren inèdites. Tornà al Principat (1613) i predicà a les festes de la beatificació de Teresa de Jesús (1614), amb la qual havia mantingut correspondència (1576, 1581).
(Sanaüja, Segarra, 7 novembre 1786 – Barcelona, 23 novembre 1853)
Compositor. Mestre de capella a la catedral de Sogorb, a Santa Maria del Mar (Barcelona), a la catedral de València, a la de Sevilla, a la capella reial de Madrid, a la catedral de Bordeus (1836), a París (1845) i a la basílica de la Mercè (1849-53).
Compongué dos oratoris: La dulzura en la virtud i El juicio final, misses, misereres, etc., i publicà un Recueil de Cantiques i un Traité d’harmonie (París, 1848) que fou també editat a Barcelona (1848) amb el títol Tratado teórico práctico de armonía y composición.
(Sanaüja, Segarra, 4 gener 1809 – Barcelona, 1 abril 1868)
Científic. Catedràtic de Química de la Universitat de Barcelona (1845), format a la Junta de Comerç de Barcelona, on estudià física i química.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts, hi llegí algunes memòries interessants: Memoria sobre las leyes que deben determinarse para elevar a ciencia la dinámica eléctrica (1833), Memoria sobre un nuevo telégrafo eléctrico (1845) i Correlación y transformaciones de las fuerzas físicas (1860).
Fou director de l’Escola d’Enginyers Industrials entre el 1860 i el 1868, tret de l’any 1864, que va ocupar el rectorat de la Universitat de Barcelona.
Prohom de la burgesia catalana, formà part del grup conservador de Duran i Bas que després del cop d’estat d’O’Donnell es giraria vers la Unió Liberal. Després del triomf de 1857, es fa palès un allunyament de les posicions polítiques pròpies d’aquesta agrupació.
(Sanaüja, Segarra, 11 maig 1938 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 16 febrer 2021)
Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i poeta. Publicà entre el 1963 i 1979 quatre llibres de poesia en castellà.
A partir del 1981 publicà en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals i poètiques, en la línia meditativa, intimista i lírica de Salvador Espriu i Martí i Pol, amb un llenguatge despullat, però ric en imatges, sobri en l’exemple.
Entre altres ha publicat els llibres de poesies: Vell malentès (1981), La dona del navegant (1987), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Poemes d’amor (2013), etc. Les seves obres han guanyat diversos premis i dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985).
Com a arquitecte, treballà conjuntament amb Carles Buxadé i Ribot, els quals han rehabilitat la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertanyé a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anell olímpic de Montjuïc.
Dades dels Països Catalans 