(Dénia, Marina Alta, 1650 – Roma, Itàlia, 1712)
Pintor i eclesiàstic. Assolí la dignitat de canonge. Fou protegit pel duc de Toscana. Conreà la pintura al fresc, d’inspiració religiosa.
Deixà inacabada una Historia de la pintura.
(València, 1712 – Madrid, 1778)
Pintor. Era deixeble d’Evarist Muñoz. Des del 1743 residí a Madrid. Temps després passaria a Portugal i abans del 1755 es trobava novament a Madrid. Aquell any fou acadèmic de l’Academia de San Fernando, a la qual va presentar la pintura El sacrifici d’Abraham, i pintor de Felip V de Borbó.
Pintà Santa Teresa amb els quatre doctors per al convent de Carmelites de València i Els sants valencians per a la basílica dels Desemparats, també de València.
(Perpinyà, vers 1712 – Catalunya ?, 1790)
Eclesiàstic i historiador. Fill de Joan Baptista Reiner, cap d’una notable família d’impressors de Perpinyà. El 1729, essent tonsurat, rebé un primer benefici a Sant Joan de Perpinyà, seguit d’altres prebendes en 1730, 1771 i 1773.
Deixà inèdita una Chronologia Helenensium episcoporum, molt utilitzada i lloada per Antoni Puiggarí. Fugí durant la Revolució Francesa i morí poc després.
(Vilanova d’Alcolea, Plana Alta, 1712 – Madrid, 1775)
Filòsof il·lustrat i jurista. Doctor en dret i teologia, exercí d’advocat a la cort. Seguidor del pensament de Locke i Condillac, s’oposà al del pare Isla.
Autor de la traducció del Verdadero método de estudiar para ser útil a la República y a la Iglesia (1760), del portuguès Barbadinho. És autor també d’alguns tractats de dret.
(València, 8 octubre 1712 – 22 març 1787)
Pintor. Deixeble d’Evarist Muñoz. Fou acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València i taxador de pintures. Féu de pintor per a la Inquisició.
Dedicat a les pintures de flors, als bodegons i als temes religiosos, entre les seves obres destaquen una Pietat, el Retaule de la solitud i la tela Paisatge de Telèmac.
(Palma de Mallorca, 1712 – 1792)
Doctor en lleis. Nebot d’Antoni Figuera i Garcia.
És autor d’un Llibre de coses memorables que han succeït en Mallorca…, que comprèn de l’any 1730 al 1758 i que ha servit de font a historiadors posteriors, com Àlvar Campaner.
(Alacant, 1712 – Itàlia, segle XVIII)
Jesuïta. Escriví una memòria que defensava l’autenticitat de la relíquia de la Verònica (1764), que provocà diverses polèmiques.
Emigrà a Itàlia en ésser expulsada la Companyia de Jesús per Carles III de Borbó.
Eren fills d’Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader.
Jaume Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, segle XVI – València, 1630) Fou rector del col·legi dels jesuïtes de Barcelona.
Onofre Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, 1577 – 1621) Fou l’iniciador de la línia dels comtes de l’Alcúdia. Cavaller de Montesa, patge de Felip II i conservador general del patrimoni reial de Sicília. La seva segona muller, Jerónima d’Íxer, li aportà les baronies de Xaló i de Gata i les senyories de l’Alcúdia de Carlet i de Ressalany, pel qual fet els seus descendents es cognomenaren Escrivà d’Íxer. Foren pares de Gonçal Escrivà d’Íxer (País Valencià, segle XVII) Primer comte de l’Alcúdia (1645). Fou el pare de l’escriptor Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau.
Pere Escrivà de Romaní i Mateu (València, 1572 – 1630) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Fou receptor de la batllia de València. El 1604 es casà en primeres noces amb Àngela Bertran, neboda de sant Lluís Bertran. Llur nét fou:
(Illes Balears, 1633 – 1681)
Fill de Ramon Despuig i de Santmartí i d’Anna de Rocabertí i de Boixadors. Fou cavaller de Calatrava, creat comte de Montenegro (1658) per haver armat, a les seves expenses, diverses companyies i una esquadra per a la conquesta de Messina.
Es casà (1654) amb l’aragonesa Melchora Martínez de Marcilla y Ram de Montoro, tercera comtessa de Montoro, filla i néta de lloctinents de Mallorca, i procrearen, entre d’altres, tres fills: Ramon, Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i:
Llorenç Despuig i Martínez de Marcilla (Illes Balears, 1667 – 1712) Fou el fundador de la branca del Rellotge. Fou el pare de Llorenç Despuig i Fortuny, i de:
Ramon Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1703 – 1774) Es casà amb la seva cosina germana Magdalena Despuig i Cotoner (Illes Balears, segle XVIII). Un cop vidu, fou canonge de Mallorca. Llur nét fou:
Josep Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1767 – 1835) Es casà amb la seva cosina Maria Lluïsa Despuig i Safortesa, i llurs descendents recolliren, per aquest enllaç, l’herència de tota la línia mallorquina dels Despuig, amb el comtats de Montenegro i Montoro.
(Algemesí, Ribera Alta, 6 setembre 1644 – València, 29 abril 1712)
Compositor i organista de la seu de València des del 1665, és tingut per un dels músics més notables de l’època.
De la seva producció, se’n conserven gallardes, tientos, passacaglie, tocates, nadales, una missa i un Magnificat (a 6 i 12 veus).
Dades dels Països Catalans 