(Occitània, segle XV – vers 1485)
Noble. Lloctinent general de Rosselló i Cerdanya per Lluis XI de França (1463), que li atribuí els béns confiscats als rebels catalans d’aquests comtats.
Foix, Joan Gastó de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1485
Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud, Joan
(València, 1480/85 – 1549)
Poeta i dramaturg. Lluità contra les Germanies i fou una figura destacada a la cort del virrei i als cenacles literaris de València. Mantingué relació amb poetes com Jaume Gassull i Bernat Fenollar, i també amb escriptors castellans, entre els quals gaudí de gran prestigi.
Poeta bilingüe, la seva obra es conserva en el Cancionero General d’Hernando del Castillo (1511) i al d’Híxar, i recull cançons que glossen temes populars de l’època. De la seva obra en llengua catalana es conserven sis poesies, tres de les quals són cobles escrites a l’estil d’Ausiàs Marc.
L’obra més important és La vesita (1525), farsa teatral bilingüe de tradició popular i costumista, que fou representada per a Germana de Foix. Les seves obres foren publicades el 1562.
Espés, Ramon d’
(Ribagorça, vers 1425 – vers 1485)
Baró d’Alfajarín, senyor d’Albalat de Cinca (1460), gran camarlenc d’Aragó per dret hereditari. Fill de Guerau d’Espés.
Conseller i home de confiança de Joan II de Catalunya, ja des de la infantesa, fou un dels defensors de la força de Girona el 1462, amb el seu pare i el seu germà Gaspar.
El 1464 era curador i conseller del príncep Ferran, i el 1469 l’acompanyà a Castella quan anà a casar-se amb la princesa Isabel. Nomenat virrei de Sicília el 1479, renuncià el càrrec a favor del seu germà Gaspar, i sembla que morí poc després.
Cardona i Enríquez, Enric de
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1485 – Roma, Itàlia, 7 febrer 1530)
Bisbe de Barcelona (1505-12), arquebisbe de Mont-real de Sicília (1512) i cardenal del títol de San Marcello (1527). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i nebot de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, de qui fou el preferit.
Fou elegit bisbe de Barcelona a instàncies de Ferran II de Catalunya, enfront de l’ardiaca Lluís Desplà, que, elegit pel capítol de la catedral, hagué de retirar-se. Elevat el 1512 a la seu siciliana, renuncià al bisbat i continuà residint a Barcelona.
El 1510 li fou dedicat per Francisco Tovar, mestre de capella de Tarragona, el seu Libro de la música práctica. Intervingué, probablement com a mecenes, en la nova adaptació catalana del diccionari de Nebrija enllestida de Martí Ivarra.
Anà a Roma amb la comitiva que acompanyà el nou papa Adrià VI des de Barcelona (1522) i allí fou nomenat per aquest prefecte del Castel Sant’Angelo.
Fou enterrat a l’església de Montserrat a Roma, l’obra de la qual havia costejat en gran part.
Alfons VI de Ribagorça
(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)
(o Alfons d’Aragó i d’Escobar) Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.
Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.
El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.
En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.
En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.
El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.
A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.
Dades dels Països Catalans 