(Catalunya-Aragó)
Crit de guerra que proferien els almogàvers abans d’entrar en batalla, alhora que donaven grans cops a les pedres amb els ferros de les llances, provocant l’esclat de milers d’espurnes.
desperta ferro!
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: almogàvers
Bellver, Guillem de
(Catalunya, segle XIII – Bulgària, juny 1306)
Almogàver. Serví a la Companyia catalana a Orient.
Morí en la gran batalla contra els alans. Un dels millors cavallers d’aquests li tallà d’un cop d’espasa el braç esquerra. Dos dels seus companys, l’adalid Arnau Miró i el mariner Bernat de Ventallola, el venjaren.
Aunés, Ferran d’
(Aragó ?, segle XIII – Constantinoble, Turquia, 1305)
Dirigent dels almogàvers. Almirall de la Gran Companyia Catalana, quan aquesta es traslladà a Constantinoble a sou d’Andrònic II per tal de lluitar contra els turcs.
Emparentat amb la família imperial per lligams matrimonials, va abjurar la religió catòlica i adoptà els costums bizantins. Fou nomenat almirall de l’imperi (1302) i va tenir com a base naval l’illa de Quios.
Va morir assassinat pels grecs a Andrinòpolis.
Arenós, Ferran Eiximenis d’
(País Valencià, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)
Un dels caps dels almogàvers. Anà a Constantinoble (1303) amb la Companyia Catalana. Per diferències amb Roger de Flor, abandonà la Companyia a la darreria del 1303 i passà al servei del duc franc d’Atenes, Guy de la Roche.
Després de la mort de Roger de Flor (1305) tornà a la Companyia i dirigí, amb Bernat de Rocafort, la campanya del 1306. Arran de noves desavinences, aquest cop amb el de Rocafort, tornà a abandonar la Companyia (1307), i passà al servei de l’Imperi.
Es casà amb Teodora, princesa de la família reial bizantina.
Flor, Roger de
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
Companyia Catalana, Gran
(Grècia, 1303 – 1312)
Exèrcit professional de la corona catalano-aragonesa. Estava format, principalment, pels almogàvers, forces d’infanteria que havien lluitat en la conquesta de Sicília i que, un cop firmada la pau de Caltabellotta (1302), van restar sense ocupació.
Comandada per Roger de Flor, oferí els seus serveis a l’emperador Andrònic II de Constantinoble per defensar-lo del perill turc. Dugué a terme dues campanyes militars victorioses per la regió d’Anatòlia (1303 i 1304), on derrotà els turcs i així alliberà Constantinoble del perill que representaven.
Assassinat Roger de Flor i molts altres caps de la Companyia, per ordre de Miquel IX, fill d’Andrònic, la Companyia inicià la famosa venjança catalana. Assetjada la ciutat de Gal·lípoli, aconseguí de derrotar els exèrcits bizantins. Finalment, va iniciar la marxa cap a unes altres terres (1307).
Passada al servei del seu antic enemic, Carles II de Nàpols (1307-09), fracassà com a exèrcit disciplinat i no pogué dur a terme cap més operació de setge. Convertida en una república militar errant, passà al servei del ducat d’Atenes (1310), el qual arribà a conquerir.
L’arribada de Manfred de Sicília, el 1312, marca la fi de la Companyia, bé que els territoris conquerits a Grècia (Atenes i Neopàtria) restaren en mans dels catalans fins al 1391.
Clara, Peric de Na
(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIII)
Almogàver veterà de la guerra de Sicília. Passà a Orient, amb dos fills seus, ja combatents, formant a la Companyia Catalana.
El 1305, quan la força era a Gal·lípoli, Peric sofrí pèrdues de joc. Per rescalabar-se tingué la gosadia d’anar amb els seus fills a Constantinoble, creuant territori enemic.
A la capital bizantina segrestà dos mercaders genovesos, i els portà a Gal·lípoli sense cap dany. N’obtingué un rescat de 3.000 porpres, equivalents a 30.000 sous barcelonins.
Dades dels Països Catalans 