Arxiu d'etiquetes: 1768

Villafanye i Andreu -germans-

Deixa un comentari

Antolí Villafanye i Andreu  (Castelló de la Plana, 1762 – Madrid ?, segle XVIII)  Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid. Treballà a les ambaixades de Lisboa, Viena i París i fou oficial de la secretaria d’estat.

Dídac Villafanye i Andreu  (Castelló de la Plana, 1765 – Granada ?, Andalusia, segle XVIII)  Advocat. Treballà a la chancillería de Granada.

Manuel Villafanye i Andreu  (Castelló de la Plana, 1768 – València ?, segle XIX)  Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid, oïdor i governador de la sala del crim de València i diputat a les corts de Cadis.

Vallguarnera i Lanza di Trabia -germans-

1 Resposta

Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia  (Sicília, Itàlia, segle XVII)  Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII)  Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).

Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676)  Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.

  • Jeroni de Vallguarnera i Starrabba  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1692)  Heretà la senyoria d’Albons i la torre de Caldes de Montbui el 1690, la qual passà, en morir sense fills, al seu germà Josep.
  • Josep de Vallguarnera i Starrabba  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1720)  El 1692 heretà del seu germà Jeroni la torre de Caldes de Montbui. Fou el tercer duc de l’Arenella, i pare de:

Simó de Vallguarnera i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743)  S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.

Vidal de Vallguarnera i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768)  Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:

Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966)  Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.

Sanxis i Albella, Joaquim

Deixa un comentari

(Castelló de la Plana, 1768 – València, vers 1841)

Eclesiàstic i escriptor. Doctor en arts i mestre en teologia, fou, a València, mestre de gramàtica (1794-99) i catedràtic de sintaxi a la universitat. Tingué un benifet a la parròquia de Santa Caterina.

Publicà, entre altres obres didàctiques, Principios de la gramática castellana y latina (1819).

Durant la Guerra del Francès publicà un gran nombre d’opuscles i fulls solts de caràcter patriòtic, amb il·lustracions: La actividad precisa en la día (1811), Insinuaciones eficacísimas para la pronta y segura libertad de la patria (1811), Luz pública por el verdadero español (1813) i Tríaca contra el veneno de la policia pública y secreta (1813).

Ginés i Marín, Josep

Deixa un comentari

(Polop, Marina Baixa, 29 març 1768 – Madrid, 14 febrer 1823)

Escultor. Format a les acadèmies de Sant Carles de València, la qual el pensionà perquè estudiés a la de San Fernando, de Madrid (1786), de la qual esdevingué acadèmic de mèrit (1814), tinent director (1817) i director honorari. Obres destacades d’aquesta època són: Degollament dels Innocents (1789) i Venus i Cupido.

D’estil acadèmic i neoclàssic, fou nomenat escultor de cambra de Carles IV de Borbó (1794), estucador de cambra (1800) i, més tard, fou el primer escultor de Ferran VII de Borbó el 1816.

Decorà l’escala del palau Reial de Madrid, esculpí el grup dels evangelistes per a la capella d’aquest mateix palau i intervingué en moltes altres obres reials. Realitzà també nombrosos encàrrecs de caràcter oficial, entre els quals sobresurt el grup que corona la porta de Toledo, a Madrid.

Excel·lí en l’elaboració d’escultures de petita mida, de les quals són remarcables les realitzades per al pessebre de Carles IV, d’un accentuat realisme que contrasta amb l’estil acadèmic, habitual en la seva obra.

Gelabert i Riera, Sebastià

Deixa un comentari

(Petra, Mallorca, 25 novembre 1715 – Manacor, Mallorca, 22 abril 1768)

Escriptor i artista popular. Des de la infantessa treballà al camp. Personatge de vida agitada, conegut per En Tià de Sa Real. La seva habilitat de glossador i els seus dots per pronosticar fets futurs li ocasionaren alguns conflictes amb la Inquisició, que l’acusà de bruixeria.

Entre altres obres, escriví una Descripció de la temporada de l’any 1744 i sigüents fins a 1750 (1846), comèdies religioses Vida de Santa Bàrbara, Comèdies de Sant Antoni de Viana i Comèdia de Sant Sebastià, i diversos entremesos, entre els quals l’Entremès de mosson Pitja, conservat per tradició popular.

A Mallorca, encara avui hom n’explica nombroses anècdotes.

Fuentes i Alcàsser, Pasqual

Deixa un comentari

(Aldaia, Horta, 15 maig 1721 – València, 26 abril 1768)

Compositor. Es formà a la seu de València, on actuà com a infant de cor en 1731-46, amb una interrupció de tres anys. El 1746 fou tenor de la catedral d’Albarrassí.

Fou mestre de música a l’església de Sant Andreu de València i, a partir del 1757, a la catedral valenciana, càrrec que ocupà fins a la mort. Deixà obres remarcables de caràcter religiós, de sis a dotze veus, amb acompanyament instrumental.

És autor també d’unes cent trenta nadales, la majoria dels quals tenen texts castellans, alguns de catalans i un de portuguès. Per la seva originalitat es destaca la nadala titulada Santa Catalina, per a sis veus, dos cors, violí, trompeta, orgue i baix continu.

Font, Antoni -varis-

Deixa un comentari

Antoni Font  (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XVII)  Jesuïta. Fou professor d’humanitats i teologia i rector del col·legi de la Seu d’Urgell. Publicà Fons verborum et phrasium (1637), diccionari català-llatí erudit i poc extens.

Antoni Font  (Esporles, Mallorca, 1710 – Illes Balears, 1768)  Religiós. És autor d’un Tractatus theologicus de sensibus sacra ad divinae scripturae i d’un novenari a sant Bonaventura.

Antoni Font  (Illes Balears, segle XIX)  Astròleg. Autor d’una Lectura de astrología.

Durand, Francesc

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1768 – 1852)

Comerciant i polític. Fundador d’una important empresa comercial a Perpinyà (1796), amb sucursals a diverses ciutats franceses i a Barcelona.

Durant la guerra del Francès fou un dels més afavorits per la provisió de queviures a les tropes franceses.

Des del 1816 fins al 1830 exercí diversos càrrecs polítics i, posteriorment, es dedicà a l’exportació de vins a Anglaterra i a les seves colònies, i als EUA.

Despuig i Safortesa, Ramon

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 27 març 1768 – 1 desembre 1848)

Militar i polític. Nebot del cardenal Antoni Despuig i Dameto.

Comte de Montenegro i de Montoro, combaté en la guerra contra França (1794-95) i prengué part en la represa de Menorca el 1798. A Mallorca fou fiscal militar de la Junta Suprema del 1808 i, posteriorment, diputat a les corts.

Fou mariscal de camp (1833), governador i capità general de les Balears (1834-36) i president de la Reial Audiència. Durant 17 anys fou el primer director de la Reial Societat Mallorquina d’Amics del País.

Caro i Sureda, Maria

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 17 juliol 1768 – 12 desembre 1827)

Doctora en filosofia. Excel·lí per les seves disposicions artístiques. El 1779 fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València.

Publicà Ensayo de historia, física y matemáticas (1781), i escriví algunes poesies religioses en castellà.