(Catalunya, segle XIII – 1609)

Llinatge de mercaders, ciutadans honrats i cavallers. Vinculat des del segle XIII a Lleida i a Barcelona.

La branca de Lleida adquirí una certa importància amb Tomàs de Santcliment (Lleida, segle XIII – després 1292)  Senyor del castell d’Alcarràs (Segrià), el qual comprà el 1249 a Guillem de Cardona. Rebé potestat del rei, com a recompensa de la seva participació a la campanya de València, sobre els castells d’Albalat de Cinca, Maldà i Maldanell (Urgell).

Al segle XIV residien al carrer Major de Lleida i posseïen, a més de la senyoria d’Alcarràs i Montagut, Sarroca de Lleida, Llardecans, Vilanova de Remolins i grans latifundis a Flix i la Palma (Ribera d’Ebre), aquests darrers venuts a la ciutat de Barcelona el 1398. Havien esdevingut una de les principals famílies lleidatanes. El 1515 no posseïen ja ni Alcarràs ni Sarroca ni Llardecans, fet que reflecteix llur decadència.

La branca de Barcelona esdevingué, a la baixa edat mitjana, una de les més importants de la ciutat, tant pels seus membres ciutadans honrats o mercaders com pels de la petita noblesa. El primer personatge destacat sembla ésser Pere de Santcliment (Barcelona, segle XIII)  Escrivà. Qualificat per Jaume I el Conqueridor d’escrivà nostre, després ho fou de l’infant Pere. Potser era germà seu Jaume de Santcliment, escrivà de la batllia de Barcelona.

Des dels primers decennis del segle XIV aparegueren al Consell de Cent i tingueren càrrecs municipals: el primer membre que fou conseller fou Francesc de Santcliment el 1325. Llurs descendents arribaren a ésser cavallers i senyors de Badalona gràcies a llurs serveis a la monarquia.

A la fi del segle XIV una branca enllaçà amb els Burguès, senyors de la torre Burguesa de Viladecans, que imposaren llur cognom.