(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Escriptor. Probablement posterior a Joan Berenguer i a Pere Joan de Masdovelles, encara que podria tractar-se de la mateixa persona.
És autor de diverses poesies contingudes al Cançoner de l’Ateneu.
La major part són cobles d’endevinalla que proposen per enigma un nom de dama. D’altres de caràcter galant tenen més interès.
Escriví també una cançó en castellà.
(l’Arboç ?, Baix Penedès, segle XV – Catalunya, després 1476)
Poeta i senyor de l’Arboç. El 1460, a causa de la rebel·lió dels habitants de l’Arboç, hagué de fugir i refugiar-se a Tarragona. Pel fet d’haver estat partidari del rei en la guerra contra Joan II (1462-72), li fou restituït el municipi de l’Arboç.
La seva producció, escrita entre el 1440 i el 1475, comprèn, a més de poemes religiosos, morals i polítics, poesies líriques amoroses que conreà especialment. Utilitzà com a forma preferida la cançó, però els poemes religiosos i morals constitueixen la part més important de la seva obra.
En un to retòric i recargolat tractà sobre diversos temes, alguns dels quals eren convencionals, escrits en el llenguatge aprovençalat dels seus predecessors.
Excel·leix el Comiat, dedicat a Guerau Alemany de Cervelló, i la sèrie de maldits, escrits en to vigorós.
Era nebot de Guillem de Masdovelles, i se n’han conservat uns 180 poemes, que a poc a poc anaven alliberant-se dels occitanismes lingüístics.
El seu germà fou Pere Joan de Masdovelles (Catalunya, segle XV – abans 1460) Poeta. Sis de les seves poesies, totes elles de poc interès, figuren al cançoner del seu germà.
(l’Arboç, Baix Penedès, segle XIV – segle XV)
Poeta, militar i cortesà.
Fou dirigent de la ciutat de Barcelona i prengué part en les campanyes de les guerres dels armanyaguesos quan, l’any 1389, Bernat d’Armanyac tractà d’empara-se del tron de Joan I.
Referent a aquesta campanya, té un sirventès en què fa una aguda burla, i és autor d’un altre, fet per encàrrec de l’infant Martí durant el setge de Catània.
Concursant a les justes poètiques de Tolosa i de Barcelona, fou premiat en les d’aquesta última ciutat, i, encara que escriví fins ben entrat el segle XV, continuà en la línia provençalitzant, tant en llenguatge com en temàtica.
Sobresurt de la resta de la seva obra un Comiat, adreçat a Guerau de Cervelló, i maldits en els quals, dins l’estil de comiat, renuncia a l’amor d’una dama.
De la seva producció, que s’escola entre el 1389 i el 1438, han pervingut fins a nosaltres sis debats poètics mantinguts amb el seu nebot Joan Berenguer de Masdovelles.
(Figueres, Alt Empordà, 1731 – Trujillo, Càceres, Extremadura, 29 juny 1801)
Metge. Es doctorà en medicina a Cervera. Anà a Madrid, on fou metge de cambra de Carles III de Borbó.
Nomenat inspector d’epidèmies del Principat de Catalunya, assolí una gran anomenada en la campanya empresa contra una epidèmia de febres pútrides esdevinguda a diverses comarques catalanes (1783) i a Barbastre (1784-85), combatuda amb un medicament, ideat per ell, compost d’opi, tàrtar emètic i quina, que fou conegut amb el nom d’opiata Masdevall.
Moltes de les seves obres foren traduïdes a l’italià, entre les quals cal destacar Dictamen dado de orden del rey, acerca de la salubridad o insalubridad de las fábricas de algodón y lana (Madrid, 1784) i l’opuscle Relación de las epidemias de calenturas pútridas… (1786).
Presidí l’Academia de Medicina de Cartagena i fou membre de la de Ciències i Arts de Barcelona i d’unes altres entitats científiques.
(Barcelona, s XVII – 13 agost 1714)
Matemàtic.
És autor de l’obra Mundo maquinal de naturaleza y arte, o productos físicos o maquinarios del movimiento, tamaño y configuración, que signà amb el pseudònim de Gonzaga Cañet i restà inèdita.
(Catalunya, 1952 – 1963)
Personatge central dels dotze volums d’El pelegrí apassionat de Joan Puig i Ferreter.
De fet, és com un desdoblament de l’autor, el qual ja el fa sortir, bé que només com a infant, a El cercle màgic (1929).
(Catalunya, segle XIV)
Prelat.
Fou arquebisbe de Neopàtria almenys des del 1345. Sembla que no residí a Grècia. Es relacionà amb Pere III el Cerimoniós per alguns serveis diplomàtics.
El 1356, sota el patronatge del rei, féu esforços per obtenir una altra mitra i tractà de passada de fer alçar l’entredit papal sobre la Grècia catalana.
El 1361 ja figurava un altre personatge com a arquebisbe de Neopàtria.
(Barcelona, 4 març 1905 – 18 gener 2000)
Botànic i pedagog. Ha exercit la carrera del magisteri.
Autor de dues obres divulgadores molt reeixides: Guia per a conèixer els arbres (1958), i Guia per a conèixer els arbusts i les lianes (1963).
Ha publicat Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes (1954) -que complementà notòriament en una segona edició (1981) intitulada Els noms de les plantes als Països Catalans-, Flora del Segrià i de l’Urgell (1966), Els noms catalans dels bolets (1975), i monografies sobre la flora de les muntanyes de Prades i els gèneres Rosa i Coris en la regió mediterrània occidental.
(Reus, Baix Camp, 1 novembre 1841 – París, França, 1908)
Financer. Emigrà a Amèrica, i treballà en empreses bancàries argentines. Fou un dels promotors de la Industrial Agrícola i director del Banco Inmobiliario de Buenos Aires.
Fundà l’Hospital Español i el poble colònia de Saavedra. Cal remarcar la seva promoció d’obres benèfiques, que continuà a partir del 1905 a París, ciutat on possiblement morí.
(Lleida, 1844 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1893)
Polític i advocat. Fou membre de la Junta de Barcelona durant la revolució de setembre de 1868.
Presidí la diputació provincial de Barcelona i fou governador interí de la capital, i més tard ho fou titular, successivament, de les províncies de Saragossa i Tarragona.
Dades dels Països Catalans 