(Gant, Flandes, Bèlgica, 24 febrer 1500 – Yuste, Castella, 21 setembre 1558)

Rei de Catalunya (1516(19)-1556) i emperador d’Alemanya (Carles V) (1516-56). Fill de l’arxiduc Felip d’Àustria i de Joana la Boja.

A la mort de Ferran II heretà el govern efectiu de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella, nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalano-aragonesa, i confirmà per als alts càrrecs d’Itàlia Ramon II de Cardona i Hug de Montcada.

A Barcelona, on reuní les corts del Principat (1519-20), després de superar diverses qüestions de procediment, hagué de jurar com a comte de Barcelona i presidí a la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or, en què foren nomenats sis nous membres, dos dels quals de la corona catalano-aragonesa.

A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, inicià les gestions com a candidat a l’Imperi. La notícia de la seva elecció el trobà a Barcelona, que esdevingué, així, uns quants mesos, la capital de l’Imperi.

Retornà als Paísos Baixos deixant com a lloctinent al regne de València i al Principat de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza i a Castella, com a regent, Adrià d’Utrecht, el qual ell havia fet nomenar bisbe de Tortosa (1516) i inquisidor general de Catalunya-Aragó (1517).

Poc temps després esclatà a València la revolta de les Germanies (1519-22), que s’estengué al Principat, on fou aviat sufocada (1520), i a Mallorca (1520-23), que en fou el darrer reducte.

A la mort d’Antoni Agustí (1523), dividí les funcions de vice-canceller de la corona catalano-aragonesa en tres càrrecs, un per al Principat i els regnes de Mallorca i Sardenya, un altre per al de València i un altre pel d’Aragó (divisió que perdurà fins al 1529), i establí el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes, a les quals -igualment com als altres organismes catalans- fou el darrer rei a dirigir-se en català.

Miquel May -que ocupà el lloc directiu de la política italiana de Carles V, vacant amb la mort d’Hug de Montcada- gestionà la pau amb Climent VII i França, la qual fou signada a Barcelona el 1529 (pau de Barcelona).

Vers el 1532 tornà a Barcelona, on preparà, per fer cara a la nova coalició franco-turca, la gran expedició, menada personalment per ell, que acabà amb la presa de Tunis (1535).

Desaparegut Miquel May (1546), cap més català no intervingué en la direcció de la política imperial fora de la vice-cancelleria catalano-aragonesa. Els organismes catalans de govern s’anaren inhibint de tota política exterior.

El 1555 dimití la sobirania del Toisó d’Or i cedí els Països Baixos al seu fill Felip, a qui lliurà també (gener 1556) les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, i es retirà al monestir de Yuste.