(Barcelona, 18 juliol 1922 – )

Organització nacionalista. Fundada per Francesc Macià, alhora partit polític i d’acció directa; el seu òrgan fou el periòdic “Estat Català”. El seu nacionalisme radical provocà una repressió molt dura i, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, els caps del partit fugiren cap a França. A l’interior, l’organització funcionà per mitjà d’un directori que orientava les activitats dels militants, enquadrats en escamots, reclutats sobretot al CADCI i a diversos ateneus

El 1925, els elements més radicals constituïren la sots-organització La Bandera Negra, l’objecte de la qual era “la defensa nacional segons el mètode d’acció directa”. Posteriorment, Estat Català visqué una etapa de gran activitat: constituí un comitè pro presos, emeté l’emprèstit Pau Claris (que li permeté l’autofinançament) i publicà a Barcelona el “Butlletí d’Estat Català”.

Macià, malgrat que els cenetistes i els comunistes es negaren a ajudar-lo, es decidí a donar, des de l’exterior, un cop de força que provoqués un alçament general a Catalunya i en altres llocs d’Espanya. Encara que la policia francesa féu avortar la conspiració de Prats de Molló (novembre 1926), els fets i el subsegüent procés a Macià, J. Carner i Ribalta, Ventura Gassol i d’altres detinguts donaren una ressonància internacional a Estat Català com a principal força que afrontava la dictadura.

Macià féu després, amb V. Gassol, un viatge a Amèrica, on aconseguí l’ajut d’unes quantes entitats catalanes d’ultramar, i convocà una assemblea a l’Havana (1928) que preparà una Constitució. Al mateix temps, Estat Català, reorganitzat a l’interior, col·laborà en la preparació del complot avortat per Sánchez Guerra (1929) i envià Jaume Aiguader com a representant de l’organització al pacte de Sant Sebastià (1930).

Amb vista a les eleccions d’abril de 1931, Estat Català passà a formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, amb l’aprovació de l’Estatut, alguns grups radicals se’n separaren i formaren diversos grups polítics (el futur Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols!, Estat Català-Partit Proletari, etc). Cap al 1934 es formà, dintre d’Esquerra, un altre grup amb l’antic nom d’Estat Català, i adoptà formes d’organització paramilitar. La pugna que aleshores s’originà entre Josep Dencàs i Lluís Companys es manifestà en els fets del Sis d’octubre.

Pel maig de 1936 se separà d’ERC, i dirigit per Josep Dencàs reuní el grup paramilitar Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i alguns sectors de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català. Tingué com a portaveus “Estat Català” i el “Diari de Barcelona” (fins al juliol 1937).

Després de la guerra civil, participà en el Front Nacional de Catalunya (1939) i menà una activitat clandestina (1945-60). Reaparegué per l’abril de 1976, mantingué una presència testimonial sota la direcció de Josep Planchart i Ramon Rius.

S’ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes.