Arxiu d'etiquetes: Vallès Oriental (geo)

Besòs, el

77 Respostes

(Vallès Oriental / Vallès Occidental / Barcelonès)

Riu del vessant mediterrani, que recull les aigües de bona part del Vallès i d’un sector d’Osona a través d’un ventall d’afluents.

És forma prop de Montmeló per l’aiguabarreig del Congost i del Mogent. Encapçala la seva conca la Serralada Pre-litoral, des dels relleus de Sant Llorenç del Munt als contraforts occidentals del Montseny.

Corre al llarg de 17 km, primer en direcció sud-oest per la depressió tectònica del Vallès, després tomba cap al sud-est, travessa la Serralada Litoral i entra en el pla de Barcelona; desemboca a la Mediterrània, al nord-est de Barcelona, a la vora de Sant Adrià de Besós, formant un petit delta que la mar va destruint.

Té règim pluvial mediterrani, en contraposició amb l’habitual sequera estiuenca, es produeixen inundacions episòdiques, generalment tardorals.

Els afluents són poc importants, i entre ells sobresurten els de la dreta: la riera de Tenes, la de Caldes i el Ripoll.

Bertí, cingles de

25 Respostes

(Vallès Oriental / Osona / Moianès)

Llarga cinglera entre les dues comarques. Conjunt de relleus situats en l’angle NE de la Serralada Pre-litoral Catalana, a la banda de transició del Vallès-Moianès a la plana de Vic; s’estenen al llarg de 9 km des del Figaró fins al pla de la Garga (Centelles), entre els rius Congost (que aïlla del Montseny els cingles) i Tenes.

La seva altura oscil·la entre els 600 i els 800 m, però passà de 900 a puig Oriol (972 m) i puig Fred (952 m).

Formats per estrats alternants de calcàries eocèniques i margues, la diferent resistència d’ambdós materials ha provocat l’aparició d’un relleu en el qual se succeeixen les parets verticals i els petits replans, formant cingleres que són coronades per una superfície estructural.

Collserola, serra de

44 Respostes

(Barcelonès / Vallès Oriental)

Massís de la Serralada Litoral Catalana, s’estén en direcció nord-est – sud-oest, paral·lelament a la costa, entre les dues comarques, limitat pels rius Besòs (nord) i Llobregat (sud). La depressió del Vallès en limita el vessant septentrional, mentre que al meridional s’obre al pla de Barcelona.

La màxima altura és el cim del Tibidabo (512 m alt), seguida per Sant Pere Màrtir (399 m), a l’extrem sud-oest, el turó de Valldaura (353 m) i Vallvidrera (313 m); a l’extrem septentrional cal destacar el turó de Montcada. Cal esmentar-ne també els contraforts meridionals -envaïts per les edificacions-, el Puget i Monterols, que separen les valls de Sarrià i Vallcarca, i el turó de la Peira, que separa aquesta última de la d’Horta; les rambles i rieres d’aquestes valls estan cobertes en tot el seu curs per la ciutat.

Quant a la vegetació, a l’obaga, el bosc és molt dens, amb predomini de pinedes, rouredes i alzinars als sectors més alts; en canvi, a la solana, predomina una vegetació molt degradada, producte de la urbanització i els continus incendis. El 1987 es constituí un gran parc metropolità (11.000 ha), amb algunes àrees (la Font Groga) dotades de protecció especial pel seu gran valor ecològic.