(Barcelona, Barcelonès / Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
Depressió (403 m alt) de la Serralada Litoral Catalana, que comunica el pla de Barcelona amb la depressió del Vallès i dóna nom a la serra de Collserola.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1691 a Joan de Sentmenat i de Toralla, senyor de Sentmenat.
La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1880 al cinquè titular Joaquim de Sentmenat i de Vilallonga. Continua en la mateixa família.
(Catalunya, segle XII – segle XIX)
Llinatge. Originari del castell de Sentmenat (Vallès Occidental), del qual prengué el nom.
Els Sentmenat foren els feudataris més importants dels Montcada, que els encomanaren la castlania del castell de Sentmenat. Els personatges més reculats de què hom té notícia són els germans Pere (I) de Sentmenat i:
Arnau de Sentmenat (Catalunya, segle XII).
Berenguer de Sentmenat (Catalunya, segle XII) Cavaller. Segons Bernat Boades participà a l’expedició de Ramon Berenguer IV de Barcelona contra Almeria (1147).
Guillem de Sentmenat (Catalunya, segle XII) Cavaller. Acompanyà al seu germà Pere (I) a la conquesta de Lleida, el 1149.
Curs d’aigua intermitent, que neix als vessants meridionals del massís de Sant Llorenç del Munt.
Drena els termes de Terrassa, Sabadell, Sant Quirze del Vallès, Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès.
Donà nom al lloc de Sant Pau de Riu-sec.
(Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental)
(ant: Santa Maria Antiga) Poble, a l’oest del Santa Perpètua, vora la carretera de Sabadell.
Antiga quadra, centrada per una domus, esdevingué el 1389 castell termenat.
A l’església parroquial (Santa Maria) es venera, a més de la titular, la imatge de la Mare de Déu de l’Heura (trobada, segons la tradició, el 1624).
(Viladecavalls del Vallès, Vallès Occidental)
Llogaret (300 m alt) i antiga parròquia, al límit amb el terme de Terrassa, a l’esquerra del torrent de Gaià.
L’església parroquial, romànica, vora la masia de Can Tries, té un notable campanar.
(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)
Santuari de la Mare de Déu de les Feixes, a la dreta de la riera de Sant Cugat, a la seva confluència amb el torrent de Sant Iscle, dins l’antic terme de Sant Iscle de les Feixes.
Existia ja el segle XVII.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
Antiga parròquia, a la vall de Gausac (o vall de Sant Medir), on era venerada la Mare de Déu del Bosc.
L’església fou coneguda amb aquest nom en perdre la parroquialitat; actualment és anomenada de Sant Adjutori.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1702 a Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí, senyor de Santa Maria de Barberà.
Passà als Sarriera, aleshores comtes de Solterra.
(Matadepera, Vallès Occidental)
Antic ermitatge del massís de Sant Llorenç del Munt, al vessant nord de la Mola, a la canal de Santa Agnès, sota la cova del Drac.
Era un antic lloc per a donats, documentat des del 1341. Als segles XIV i XV hi hagué donades femenines. S’hi entrava per una portalada de pedra feta el 1595; l’església era mig sota la cova, mig feta amb obra; dintre la cova hi ha una font, i al costat hi ha les mines de la casa dels ermitans, on visqué el 1651 el franciscà Bonaventura Gran i el 1720 l’ermità de Castellterçol Jaume Bellver.
El 1791 la imatge de la santa fou traslladada al monestir de Sant Llorenç del Munt, i el 1809 el lloc fou abandonat del tot.
