(València, 25 desembre 1913 – 20 octubre 1999)
Escultor. Era fill de Carmel Vicent i Súria. Ha conreat de preferència l’escultura religiosa, amb estil vigorós i personal. Li han estat concedits premis d’importància.
Fou professor de modelat de l’Acadèmia de Sant Carles valenciana.
(València, vers 1459 – 1535)
Alt funcionari reial. Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada i senyor del castell i les valls de Gallinera i d’Ebo. Fill primogènit de Lluís de Vic i de Corbera, de qui heretà les possessions. Fou educat a la cort. Prengué part en la conquesta de Granada amb el seu germà Joan, que hi morí (1492). El mateix any es casà amb Violant Ferrer i Soler, filla gran de Lluís Ferrer i Eixarc.
El 1505 fou nomenat justícia criminal de València. Acompanyà l’any següent Ferran II i Germana de Foix a Nàpols, i el 1507 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa, càrrec que tingué fins el 1520 -fou confirmat a la mort de Ferran II per Carles I, el 1516-. La seva influència en els afers italians fou gran, sobretot en les relacions amb el regne de Nàpols, i degué ésser incrementada per la presència del seu germà Guillem Ramon, cardenal.
El 1517 fou nomenat virrei de Sicília, però no prengué possessió del càrrec i restà a Roma. Treballà a favor de la candidatura de Carles I a l’Imperi. El 1518, en ésser nomenat ambaixador a Roma també Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, la presència de dos catalans provocà una reacció violenta, i ambdós foren rellevats el 1520. Retornà a València el 1521, en plena guerra de les Germanies, i es refugià a la seva baronia de Llaurí, mentre el seu fill Lluís (II) de Vic i Ferrer es posava al servei de l’exèrcit reialista del duc de Sogorb.
Negocià amb el capità de l’exèrcit agermanat Joan Caro quan el seu exèrcit assetjà el castell de Corbera, i aconseguí que Bocairent es posés al costat del rei. Visità, per ordre del rei, el rei de França Francesc I, presoner al castell de Benissanó a conseqüència de la derrota de Pavia (1525).
(València, 1584 – Alzira, Ribera Alta, 1657)
Noble. Baró de Llaurí, Beniomer i Benioquer, cavaller d’Alcántara. Fill d’Àlvar de Vic i Manrique de Lara. Conegut també, per vinculació materna, com a Dídac de Vic i Mascó. Educat a la cort, era patge de Felip II de Castella.
Continuà un dietari valencià iniciat pel seu germà Àlvar (1619-32), publicat el 1921. Deixà inèdits diversos escrits, com uns Anales, del 1400 al 1640, unes notes a les obres de Martí de Viciana i uns discursos sobre les comèdies i les fortificacions militars.
Afavoridor, per tradició familiar, del monestir de jerònims de la Murta, a Alzira, cedí en morir 31 retrats d’homes insignes valencians copiats per Joan Ribalta, de qui havia estat mecenes, així com tots els seus papers.
(València, 1900 – 1934)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou premiat. Es casà amb l’escultora Maria Labrandero. Fou també dibuixant i caricaturista.
(València, 2 juny 1726 – 9 març 1799)
Pintor. Fill de Francesc Vergara i germà d’Ignasi, els quals constitueixen la branca més famosa de la família.
(València, 6 febrer 1715 – 13 abril 1776)
Escultor. Un dels més importants del seu temps a València. De família d’artistes, aprengué al taller del seu pare, Francesc Vergara, el modelatge en fang, i a l’escola del pintor Evarist Muñoz estudià dibuix. Amplià estudis més tard a Madrid i a Roma, costum que aleshores començava a instituir-se.
Les seves obres són molt extenses, d’un estil molt correcte, que delata ja, clarament, la transició de les arts cap al que fou més tard el neoclassicisme. Les més importants i conegudes són la façana del palau del marquès de Dosaigües, obra realitzada amb el pintor Hipòlit Rovira, l’estàtua de Carles III que corona el Palau de Justícia, i un grup escultòric de la façana barroca de la catedral, tot a València.
L’interès més gran de la seva personalitat, però, és d’haver estat, amb el seu germà Josep i altres companys, un dels principals promotors de l’Acadèmia creada el 1765, primer amb el nom de Santa Bàrbara i després amb el nom definitiu de Sant Carles. El 1773 en fou nomenat director.
Amb la creació de l’Acadèmia de Belles Arts diverses coses es modificaren en el camp artístic i es donà un primer pas d’enllaç amb l’època moderna: l’ensenyament s’institucionalitzà i deixà d’estar dins el món dels gremis, alhora que es formà una dependència amb la cort que fomentà una unificació general dels estils.
(País Valencià, segle XVII – segle XVIII)
Família d’artistes. Tot i que la branca de Manuel Vergara és menys important, la complexitat familiar en la mateixa tasca delata l’estructura artística encara vigent: ensenyament de tipus gremial i familiar, no creada encara l’Acadèmia ni cap centre oficial.
Fou iniciada pels germans:
Manuel Vergara (València, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Fou el pare de Francesc Vergara i Bartual.
Francesc Vergara (València, 1681 – 1753) Escultor i arquitecte. Era deixeble de Lleonard Juli Capuç i dels estrangers Rodulfo i Aliprandi, que treballaren tant a València. Com a arquitecte féu la façana de l’església de Sant Martí. Com a escultor treballà per a la portalada de la seu. El 1713 hi començà una sèrie d’obres, formada per diversos medallons, el grup d’àngels i les imatges de Sant Tomàs i Sant Pere Pasqual. Fou el pare d’Ignasi, de Josep Vergara i Gimeno, i de:
Francesc Vergara i Gimeno (País Valencià, segle XVIII) Escultor. Col·laborà amb el seu pare.
(València, 1894 – 1973)
Escriptor. Ha estat obrer metal·lúrgic i regidor de teatre.
És autor d’un cert nombre de poesies esparses i del recull poètic El crit de la lluerna (1954).
(València, 2 febrer 1923 – 18 octubre 1971)
Escriptor. Advocat, estigué lligat al grup literari de l’Editorial Torre.
Publicà els volums d’assaig literari Els clàssics, la terra i jo (1954), evocació d’escriptors catalans medievals, Grecs en la meua tinta (1958), sobre figures de l’antiguitat grega, i Viatge a Àusias March (1961).
(València, 23 juliol 1876 – 29 març 1954)
Pintor i gravador. Fou acadèmic de Sant Carles, on fou professor. Són notables els seus aiguaforts. Es dedicà de preferència al paisatge i al retrat.
Destaquen alguns autoretrats que féu.
Dades dels Països Catalans 