Arxiu d'etiquetes: València (morts a)

Vilaragut i Viscontí, Antoni de

2 Respostes

(València, 1336 – 1400)

Noble. Fill de Ramon de Vilaragut i de Sarrià, i de Grandiana Visconti. Heretà possessions a Sicília, on residí de jove, i les perdé en tornar a València. Conseller de Pere III, fou alcaid de Xàtiva, i per raó de la seva participació en els bàndols familiars, hagué de restituir el càrrec (1378) i anar-se’n de València. Després assistí a la cort de Montsó (1383). Joan I el féu novament alcaid de Xàtiva (1387) i Alaquàs.

Per la seva muller, Joana Mercer i de Sentllir, filla de Mateu Mercer, adquirí la baronia d’Olocau, que vinculà el 1398. Foren els pares de Berenguer i de Ramon de Vilaragut i Mercer.

Fou un notable literat i, a més d’un tractat de falconeria, hom li atribueix la traducció al català de les tragèdies de Sèneca, tres de les quals, Tiestes, Troianes i Medea, en versió literal, i les altres, com a exposició del contingut, en forma novel·lesca, amb supressions i comentaris. Utilitzà per a aquests darrers el De genealogiis deorum de Boccaccio. Per la modernitat del llenguatge i el coneixement del món clàssic, hom ha suggerit que el traductor podria ésser el seu nét (mort el 1446), Antoni de Vilaragut i de Vilanova.

Vilaragut i Carròs, Carrossa de

4 Respostes

(País Valencià, 1356 – València, 1433)

Filla de Joan de Vilaragut i de Romaní, senyor d’Albaida, i d’Isabel Carròs i Ximenes de Borriol, pel cognom de la qual fou coneguda. Hom suposa que es deia Isabel, Anna o Margarida. Molt jove, es casà amb Juan Ximénez de Urrea, senyor d’Alcalatén, del qual tingué una filla; però una malaltia mental d’ell i la intervenció de la sogra, María de Atrosillo, provocaren la separació del matrimoni.

Carrossa entrà al servei de Violant de Bar vers el 1380, i tingué una gran influència a la cort dels ducs de Girona. La seva intervenció en afers d’estat i de govern causà malestar entre els nobles, que, a la cort de Montsó (1389), l’acusaren d’adulteri, potser calumniosament. Joan I el Caçador es mostrà intolerant amb ells, però una amenaçadora reunió de gent armada i una petició del Consell de Cent l’obligaren a expulsar-la de la cort.

Ella s’establí a Corbera de la Ribera, que posseïa juntament amb Albaida, després de litigar amb Berenguer de Vilaragut i de Boïl, la part del qual els reis redimiren (1387) i la hi lliuraren. Vídua, es casà amb Pere Pardo de la Casta i tingué un fill, Joan Carròs de Vilaragut, que fou senyor d’Albaida, però hagué d’adoptar el cognom de Carròs de Vilaragut.

Vilar i Torres, Josep

Deixa un comentari

(València, 25 octubre 1848 – 17 març 1904)

Pintor. Catedràtic de paisatge a l’Acadèmia de Sant Carles (1891). Participà en exposicions oficials a Madrid i a Barcelona.

És representat, amb paisatges, la seva especialitat, al Museu de Belles Arts de València.

Vilar, Miquel Joan

1 Resposta

(València, segle XVII – 1717)

Escriptor. Eclesiàstic. Fill del metge Miquel Vilar. Doctor en teologia i catedràtic de Sagrada Escriptura durant 48 anys de la Universitat de València.

Publicà un Sermón (1689) amb motiu de les exèquies de la reina Lluïsa de Borbó, i algunes poesies seves en llatí i castellà figuren en publicacions de l’època. Deixà inèdits alguns tractats teològics, i inacabat un extens poema en monosíl·labs catalans.

Reuní una important biblioteca particular, que comptava, en morir, uns 17.000 volums.

Vilar, Miquel

1 Resposta

(València, segle XVII – 1685)

Metge. Des del 1632 era catedràtic d’anatomia a la facultat valenciana, de la qual en seria degà. El 1649 manà una companyia de cavalleria que intervingué a la guerra de Separació, en favor de Felip IV, per reprendre Tortosa.

Durant algun temps fou catedràtic de prima a Nàpols, però tornà a la Universitat de València. Fou metge de cambra de Carles II.

És autor del tractat Statera jatrica Valentina in theriacis viperis pastillis partium podera librans (1664) i d’una altra obra de toxicologia que restà inèdita.

Fill seu era l’eclesiàstic Miquel Joan Vilar.

Vilanova Muñoz i Poyanos, Tomàs Manuel

Deixa un comentari

(Bigastre, Baix Segura, 18 setembre 1737 – València, 5 setembre 1802)

Metge. Es doctorà el 1764. Fou catedràtic interí en algunes ocasions, i titular d’aforismes d’Hipòcrates des del 1787.

Publicà les obres Tabla para saber todos los días del año a que hora y minutos sale el sol y se pone a Valencia (1758), Índice copioso y circunstanciado, dispuesto en orden alfabético, de las cosas notables que se hallan en las “Instituciones” de Piquer, Problema physicum de mirabili quodam repulsionis effecto (1774), Discurso sobre un nuevo método fácil y expedito de demostrar las proposiciones matemáticas fundamentadas en proporcionalidad (1782), Curso del nuevo planeta Herschel, según se observara desde Valencia en el año 1785 (1785), Modo fácil de observar el planeta Herschel en su movimiento del año 1788 (1787) i Explicación de los calendarios español y francés y de la reducción mutua de sus fechas (1800), així com de molts d’altres escrits inèdits.

Vilanova i Pizcueta, Francesc de Paula

Deixa un comentari

(el Cabanyal, València, 1859 – 15 juny 1923)

Escriptor. Doctor en dret, col·laborà en diversos periòdics valencians.

Publicà els reculls de poemes Rosas de té i Violetas y campanillas i de narracions Alfabeto de la virtud, Biografía de Juan de Juanes (1884), Historia de la universidad literaria de Valencia (1903) i Guía artística de Valencia (1905 i 1907).

Vilanova, Tomàs de

Deixa un comentari

(València, segle XVI – 1608)

Poeta en castellà. Fill de Lluís de Castellar de Vilanova, baró de Bicorb i senyor de Quesa (Castellar). Membre de l’Acadèmia dels Nocturns de València, amb el pseudònim de Tranquilidad, on presentà diverses composicions poètiques de circumstàncies. El 1603 es casà amb Anna de Peralta.

Vila i Rodrigo, Josep

Deixa un comentari

(València, 1868 – segle XX)

Pintor. Destacà com a restaurador i pintor de temes religiosos, en els seus treballs per a diverses esglésies valencianes. Té obres al Museu de València.

Vidal i López, Manuel

Deixa un comentari

(València, 2 juliol 1885 – 1931)

Naturalista. Un decenni de permanència al Marroc, enrolat a l’exèrcit, li permeté de recollir plantes d’interès, estudiades per Carles Pau, algunes de les quals li foren dedicades. De retorn a València es llicencià en filosofia i lletres, i seguí noves activitats.

Dels seus treballs cal esmentar Materiales para la flora marroquí (1921-30), Exploraciones botánicas en Marruecos (1928) i Herborizaciones en Marruecos (1930).