Municipi de Mallorca (Illes Balears): 70,13 km2, 111 m alt, 2.812 hab (2014)
Situat al peu del puig de Bonany, a es Pla, al sector oriental de l’illa, al nord-est de Palma de Mallorca i drenat pel torrent de Petra, que es forma a l’oest de la vila, afluent del de na Borges.
El sector agrícola ha perdut pes en l’economia local enfront la puixança del turisme i els serveis. La major part de les terres conreades es dediquen al secà; cereals (blat), ametllers, llegums i figueres. La ramaderia és integrada per bestiar boví, oví, cabrum, porcí i aviram. Entre les activitats industrials tan sols hi sobresurt la derivada de l’agricultura. Ramaderia. Àrea comercial de Manacor.
Durant els tres primers decennis del segle XX, la població acusà un tímid augment (a causa de les males collites agrícoles) per iniciar al partir del 1930 un corrent migratori cap a Palma de Mallorca i el litoral. El 1981 se’n segregà el nucli d’Ariany.
La vila és a la dreta de la riera del seu nom; l’església parroquial de Sant Pere, gòtico-renaixentista, fou ampliada a partir del 1582 i reedificada de nou a la primera meitat del segle XVIII. Al costat de la casa natal de fra Ginebre Serra ha estat bastit un petit museu sobre l’obra colonitzadora d’aquest franciscà.
El terme comprèn, a més, diverses possessions i el santuari marià de Bonany.
Municipi del Baix Maestrat (País Valencià): 78,97 km2, 46 m alt, 7.457 hab (2014)
(cast: Peñíscola) Situat al litoral, al sector sud de la plana de Vinaròs, accidentat per la serra d’Irta, que forma, dins la mar, el penyal de Peníscola, al sud del terme, ocasionant una costa alta i rocosa, mentre al nord la costa és baixa i sorrenca. De nord a sud hi ha una sèrie de barrancs, com els Pitxells, Sant Antoni, Volant, Moles i Irta, que desemboquen a la mar. La meitat del territori és ocupat per muntanya improductiva.
L’agricultura de secà és formada per conreus de ametllers, vinya, cereals i oliveres; el regadiu és ocupat per hortalisses i arbres fruiters. La pesca és també una activitat important. Les platges i el pintoresquisme del nucli, així com la seva situació, fan de la ciutat un centre turístic i d’estiueig, factors que han fet desenvolupar les indústries hotelera, de la construcció i dels serveis. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La ciutat s’ha eixamplat modernament per l’istme i s’escampa costa endins, prolongada per les urbanitzacions. L’antic nucli urbà bastit sobre el penyal, és voltat de muralles, perfectament conservades, que denoten un ús militar fins a la fi del segle XIX; es conserven diverses cases senyorials, la casa de la ciutat fou reconstruïda al segle XVIII; església parroquial de la Mare de Déu dels Socors (gòtica-barroca); hi ha també l’església de Santa Anna i el santuari de l’Ermitana.
El castell de Peníscola, que ja existia en època islàmica, fou edificat pels templers i fou la residència i estudi papal en l’època que hi residí el papa Benet XIII fins a la seva mort (1422). Esdevingué centre de la governació de Peníscola.
El municipi comprèn, a més, els quarts d’Irta, de Poatx, de la Redonda i la caseria del Port Blau.
Municipi i capital de Mallorca i de les Illes Balears: 213,55 km2, 24 m alt, 399.093 h (2014).
Situada a la costa sud-occidental de l’illa, al fons de la badia de Palma, a l’extrem occidental de la plana central mallorquina; és accidentada, a l’oest, per la serra de na Burguesa (que pertany a la serra de Tramuntana) i a l’extrem est per la de sa Marina de Llucmajor.
ECONOMIA – El turisme, la indústria i els serveis són avui les funcions urbanes predominants, mentre que l’agricultura, que havia estat l’activitat més important, juntament amb la pesca, ha quedat molt malmesa per la pressió urbanística i turística; predominen, però, els conreus herbacis i d’arbres fruiters de secà (ametllers). Per altra banda, el sector pesquer compta amb una petita flota de barques amb un total de captures pròxim a les 2.000 tones anuals. Pel que fa al sector secundari, les tradicionals indústries del calçat, el cuir i el tèxtil, malgrat les contínues i greus crisis, subsisteixen amb d’altres més modernes dedicades especialment a la metal·lúrgia, la química, la fusta (mobles) i les alimentàries.
El sector turístic, però, és el gran motor de l’economia de la ciutat, convertida en un dels centres no només d’atracció turística nacional sinó també internacional. Palma compta amb una extensa oferta hotelera i de serveis turístics que s’estén al llarg de la badia pels nuclis de s’Arenal, la Platja de Palma (dins el terme municipal) i, fins i tot, més enllà del seu àmbit municipal, ja que està íntimament relacionada amb els nuclis de Palmanova i Santa Ponça, al municipi de Calvià. Comercialment és centre d’una àrea que comprèn en la seva totalitat l’illa de Mallorca. El port, emplaçat entre la punta de Sant Carles i l’antiga desembocadura de sa Riera, manté línies regulars amb els ports de Maó, Eivissa, València i Barcelona. Compta, a més, amb un dels aeroports més importants pel nombre de passatgers, no tan sols d’Espanya sinó de tot Europa.
POBLACIÓ – Pel nombre d’habitants Palma és la primera ciutat de l’arxipèlag, i concentra el 40% de la població de la comunitat. El creixement demogràfic ha estat molt important durant el segle XX, derivat d’un important creixement vegetatiu i d’una forta immigració. Fou a partir de principis i meitat del decenni del 1980 quan la tendència demogràfica al creixement s’aturà definitivament i es registraren saldos migratoris negatius, a més d’una inenterrompuda baixada de les taxes de natalitat. Dins la història demogràfica de la ciutat cal destacar l’important gir que suposà l’arribada d’immigrants; aleshores es rejovení l’envellida estructura de població derivada de la minva de les taxes de natalitat i de la reducció de la mortalitat de principis del segle XX. El 80% de la població es concentra al nucli urbà.
LA CIUTAT – Encara que d’origen romà, tingué el seu primer desenvolupament en el moment de la dominació musulmana, quan foren construïts diversos recintes murallats a partir de l’Almudaina (segles IX-X); el caràcter pròpiament urbà, però, arrencà de la Reconquesta cristiana, quan suplantà en la capitalitat de l’illa a la ciutat d’Alcúdia i es convertí en un ric empori comercial malgrat la inadequació del seu port, poc protegit.
Les muralles medievals foren construïdes als segles XI-XII; tancaren una superfície aproximada de 123 ha, i el traçat va ésser respectat en la construcció de les posteriors fortificacions (segle XVI); abans del 1850 no hi havia cap barri extramurs important, però a partir de la segona meitat del segle XIX la ciutat registrà un important creixement demogràfic, com a conseqüència d’un fort augment vegetatiu i de l’atracció de la població forana cap a les indústries incipients, cosa que donà lloc a una densitat de l’ordre dels 400 h/ha, a la creació de barris allunyats del centre (la Soledat, Son Espanyolets, ets Hostalets, Santa Caterina, etc) i a la necessitat d’abatre les muralles. L’any 1895, després de superar nombroses dificultats, foren demolides, i començà l’expansió de la ciutat en tots sentits, dins una absoluta anarquia urbanística, malgrat l’existència, ja l’any 1901, d’un notable pla d’Eixample (pla Calvet); en línies generals el creixement s’estengué pels sectors costaners de la badia, on es concentren els barris residencials, mentre que els barris de veïnat es desenvolupen cap a l’interior i ultrapassen el límit municipal en alguns casos. L’eix comercial continua essent l’antiga rambla (es Born), dessecada i convertida en avinguda, i els carrers adjacents de la ciutat vella.
HISTÒRIA – Fundada per Q. Cecili Metel després de la conquesta romana de Mallorca (vers 123 aC), les restes arqueològiques fan pensar que la primitiva ciutat estigué situada una mica a l’est de l’actual emplaçament. Al segle V sofrí la invasió dels vàndals, i més tard fou conquerida pels bizantins (534) i pels musulmans. Pertanyé a la taifa de Dénia (1031-91), fins que se n’independitzà, i més tard, el 1114-15, fou breument conquerida i saquejada per una expedició catalano-pisana. Reconquerida i repoblada immediatament pels almoràvits, passà després a formar part de l’imperi almohade (1203). A mitjan segle XII era un port mediterrani important, i els seus vaixells viatjaven fins a Síria a la recerca de les mercaderies de les caravanes asiàtiques.
Reconquerida per Jaume I el 1229, la ciutat quedà vinculada a la corona catalano-aragonesa, i a la mort d’aquest rei es convertí en la capital (juntament amb Perpinyà) del Regne de Mallorca, que fins al 1343 no fou reintegrat a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós. Pel seu pes demogràfic i la seva activitat comercial, la vila, anomenada Ciutat de Mallorca, monopolitzà la vida econòmica, política i cultural de les illes als segles XIII-XIV. L’organisme de govern de l’illa era el Gran e General Consell de Mallorca, on la representació ciutadana era el triple que la del camp (forans). La debilitat de la representació camperola féu que se subordinessin els interessos del camp als de la ciutat.
El canvi de conjuntura econòmica a mitjan segle XIV, amb la depressió demogràfica produïda per la pesta i la disminució de la riquesa comercial, obligà els ciutadans a cercar nous recursos econòmics, basats en l’explotació dels camps, als quals s’augmentà la pressió tributària. Les tensions entre camp i ciutat es van incrementar i el 1391 els camperols es precipitaren contra Ciutat de Mallorca. Una hàbil maniobra dels ciutadans féu que la revolta es dirigís contra els jueus del call. El 1450 es produí novament un intent de revolta camperola, a la qual s’afegí l’artesanat urbà de les principals viles mallorquines, i que acabà amb una dura repressió. Durant el segle XVI la ciutat participà en la infructuosa revolta de les Germanies, aixecament urbà organitzat a través dels gremis i fidel aliat de les reivindicacions camperoles (1520-21). La derrota dels agermanats sumí la ciutat en la decadència; el segle XVII fou presidit per les lluites senyorials entre els canamunts i els canavalls. Després de l’entronització dels borbons a Espanya, fou dissolt el Gran e General Consell, i la ciutat recuperà l’antic nom romà de Palma.
Durant el segle XVIII recuperà la vitalitat demogràfica i la normalitat econòmica. El 1728 començà a comercialitzar amb les colònies americanes, i el 1787 s’hi fundà la Societat Econòmica d’Amics del País. Al final d’aquest mateix any, la població representava una quarta part dels habitants totals de l’illa. Durant el segle XIX la migració interna concentrà a Palma quasi la meitat de la població mallorquina, cosa que féu possible la recuperació econòmica. Així, la ciutat comptabilitzava la major part dels vots de l’illa durant el règim constitucional censatari, pes polític accentuat encara per l’absentisme dels propietaris del camp.
Ocupada pel bàndol franquista des dels inicis de la guerra civil, a partir del 1950 s’inicià amb gran força la recuperació econòmica de Palma, motivada sobretot per l’extraordinari auge del turisme. Convertida en un dels centres turístics més importants d’Europa, amb gran repercussió sobre el tràfic aeri, la immigració hi produí a més un molt destacat augment de la població. Capital de la comunitat autònoma de les Illes Balears (1983), el govern municipal fou ocupat després de les primeres eleccions democràtiques (1979) pel socialista Ramon Aguiló, reelegit el 1983 i 1988.
ART – Pertanyen al període de dominació musulmana la porta de l’Almudaina, resta de l’antiga fortificació, i els banys àrabs, possiblement del segle XI, formats per tres sales, de les quals una és quadrada i amb el peristil interior de quatre columnes per banda, i coberta amb una cúpula semicircular. El castell de l’Almudaina, residència dels valís de l’illa, va ésser transformat a la fi del segle XIII en el Palau Reial per Jaume II de Mallorca; en dirigí les obres Pere Salvà, i consta de quatre torres ammerletades situades als angles de l’edifici; a l’interior hi ha la capella de Santa Anna.
El monument religiós més important de la ciutat és la catedral, mostra del gòtic català, començada el 1230 sobre l’emplaçament de la principal mesquita de la ciutat. Consta de tres naus (la central més alta) sostingudes per catorze pilars prismàtics i per arcs boterells basats sobre contraforts, culminats per pinacles, que li donen l’aspecte exterior característic. Al segle XIII va ésser edificada l’església de Santa Eulària, d’estil gòtic i amb planta de tres naus, i el convent de Sant Francesc, la basílica del qual, d’una sola nau i amb amplis finestrals, té una bella portalada d’estil plateresc. La Llotja, construïda per Guillem Sagrera, és del final del gòtic, amb influències anglesa, flamenca i del gòtic espanyol. Un altre dels edificis importants és l’ajuntament, amb una façana de finals del Renaixement. Domina la ciutat el castell de Bellver (segle III) amb la seva característica forma circular.
Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 26,42 km2, 33 m alt, 9.625 hab (2014)
(cast: Oropesa del Mar) Situat a la subcomarca del Desert de les Palmes, a la dreta del barranc de Xinxilla, vora el litoral mediterrani, on forma el cap d’Orpesa i s’aixeca el far d’Orpesa que tanca pel nord la platja d’Orpesa, i al nord-est de Castelló de la Plana. El sector nord és format per una plana on antigament hi havia l’albufera d’Orpesa. Aproximadament la meitat del territori municipal forma una àrea de boscos de pins i de matolls amb abundància de margalló.
El principal recurs econòmic és l’agricultura; les àrees de regadiu, assaonades amb aigua de pous, produeixen plantes d’horta i cítrics; entre els conreus de secà, molt més extensos, excel·leixen els garrofers, la vinya, els ametllers i les oliveres. Hi predominen les explotacions agràries petites. Pedreres. La proximitat de la costa afavoreix el turisme i els serveis. Pertany a l’àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila és als vessants d’un turó on hi ha les restes del castell d’Orpesa del temps de la dominació musulmana i que fou el centre de la baronia d’Orpesa. Durant els segles XVI i XVII estigué molt castigada pels pirates i hom bastí diverses torres de defensa: torre del Rei (o torre d’Orpesa), de Bellver, del Colomer, etc.
Durant les germanies hi tingué lloc la batalla d’Orpesa.
Municipi de la Safor (País Valencià): 59,93 km2, 25 m alt, 26.782 hab (2014)
Situat al peu de les serres Gallinera i Mostalla, al sud-est de Gandia, s’estén fins a la costa mediterrània, que, en uns 11 km de longitud, és ocupada per marjals.
La plana, que ocupa el centre del terme entre la muntanya i la platja, és la zona de conreu de regadiu i la més rica. Els conreus de secà (garrofers, oliveres) ocupen els terrenys més accidentats, però hi prepondera l’agricultura de regadiu -la qual és possible gràcies als regatges per mitjà de pous i les derivacions de la sèquia de Rebollet i d’Oliva, amb aigües procedents del riu d’Alcoi-, que es destina al conreu dels tarongers i, en menys importància, d’hortalisses. Hi predomina la petita explotació. Avicultura, Té importància la fabricació de materials per a la construcció, seguida de les indústries derivades de l’agricultura (conserves vegetals) i de la fusta. Àrea comercial de Gandia.
La població s’ha més que duplicat des del 1900 (llavors, 7.956 hab), però ha oscil·lat durant tot el segle XX.
La ciutat és al sector de l’horta de Gandia, als peus de les restes de l’antic castell d’Oliva; l’església parroquial de Santa Maria és obra del segle XVIII; el palau dels comtes d’Oliva és un edifici gòtic del segle XV amb elements renaixentistes; l’església parroquial de Sant Roc fou erigida el 1532 al Raval d’Oliva; hi ha moltes restes d’època romana: resta l’església del convent franciscà erigit el segle XV, on és venera la imatge de la Mare de Déu de Rebollet.
El municipi comprèn, a més, el barri de la Platja d’Oliva, les caseries o llogarets d’Elca, Santa Anna d’Oliva, les Hortes, la Bomba, Aigüesblanques, la posada de Sant Jaume i el despoblat de Rafalatar.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 50,53 km2, 13 m alt, 13.456 hab (2014)
(o Nul·les) Situat a la Plana Central, al sud-est de Castelló de la Plana, vora la costa mediterrània. Vers l’interior el terme és accidentat (Font de Cabres, 631 m).
Les sèquies derivades del Millars fan possible l’agricultura de regadiu, a la qual és dedicada la major part de l’extensió total: hi predominen les taronges i les hortalisses; el conreu de l’arròs, pràcticament abandonat, fou substituït per les hortalisses i els fruiters. Al secà hi ha conreus de garrofers i oliveres. La principal indústria és la fabricació de materials per a la construcció (maons, rajoleria, ceràmica), seguida de la mecànica, l’alimentària i el turisme. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
El principal augment demogràfic del segle XX ha estat experimentat a partir de la dècada de 1940.
L’església parroquial de la vila és dedicada a sant Bartomeu i conserva un calze del segle XVI i una veracreu del 1714. Hi ha també el santuari de la Mare de Déu de la Soledat, patrona de la vila, i les esglésies de dos antics convents (Sant Blai i de la Sang). S’han trobat inscripcions i restes d’una vil·la romana prop del barranc de la Fontfreda. Fou centre de la baronia i del marquesat de Nules.
El terme comprèn, a més, la vila de Mascarell, el raval i la colònia d’estiu de la platja o del Grau de Nules, la caseria de Benicató i les partides de Pinet i de la Goleta.
Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 47,65 km2, 63 m alt, 24.232 hab (2014)
Situat a l’horta d’Alacant (on hi ha el petit pantà de Mutxamel) i drenat pel riu Montnegre, prop de la seva desembocadura, al nord-est d’Alacant. La major part del terme és plana i solament al nord és accidentat pels contraforts de les serres de Bonalba i Ballestera.
La principal activitat és l’agricultura; els conreus d’horta ocupen el 20% del total conreat i són possibles gràcies a la sèquia de l’Horta, derivada del Montnegre, i també als regatges derivats de l’embassament de Tibi. Produeix, principalment, tomàquets i cítrics. Al secà es conreen cereals, vinya, garrofers, ametllers i oliveres. La indústria es deriva de l’agricultura; també hi ha indústria de mobles. Pertany a l’àrea comercial d’Alacant.
La població, a partir del 1960, gairebé s’ha triplicat, afavorit per la proximitat d’Alacant, ciutat de la qual ha esdevingut pràcticament en suburbi. És un lloc d’estiueig.
La vila és un nucli caminer prolongat sobre la carretera de Sant Joan a Xixona; s’hi destaquen l’església parroquial de Sant Salvador (construïda el 1513 i reformada a mitjan segle XIX) i algunes cases senyorials.
Dins el terme hi ha l’antic lloc i actual raval de Penya-serrada i el caseriu del Ravalet (on hi ha el santuari de Montserrat).
L’agricultura és dedica al conreu d’herbacis, ametllers i productes d’horta. Hi predomina la petita explotació. Hi ha ramaderia. La principal riquesa del municipi la constitueix el sector turístic, centrat a la platja de Muro, amb una destacada indústria hotelera i de serveis. Àrea comercial d’Inca. Durant el segle XX ha acusat un augment regular de població; el 1900 tenia 4.557 h.
La vila és d’origen islàmic; s’hi destaquen l’església parroquial, del segle XVI, i l’edifici del Museu Etnològic.
Dins el terme hi ha l’antic monestir de Santa Anna de Muro.
Municipi de la Safor (País Valencià): 2,56 km2, 12 m alt, 2.571 hab (2014)
Situat al sud del riu d’Alcoi, en plena horta de Gandia, al sud-est d’aquesta vila, a la costa, que forma una platja plana i arenosa de més d’1 km de llargària.
El terreny és totalment pla i ocupat pels conreus de regadiu (dedicats bàsicament al taronger, i prop del mar s’obtenen conreus d’horta) els quals estan alimentats per la sèquia comuna de Gandia, a través de la sèquia de Miramar, derivada del riu d’Alcoi. Al sector més costaner, de platges sorrenques, s’ha construït un nucli residencial turístic. Àrea comercial de Gandia. La població , que augmentà els segles XVIII i XIX, ha restat estancada des del 1910.
El poble, d’origen islàmic, és situat a la vora de la carretera que comunica el Grau de Gandia amb Oliva, i és dominat per l’església parroquial de Sant Andreu, destruïda el 1936 i reedificada posteriorment.
ECONOMIA.- Els conreus ocupen quasi el 50% del terme; agricultura principalment de secà (cereals, farratge i llegums); a més, gràcies als regatges per mitjà de pous, hi ha conreus de regadiu (verdures) per a consum local. Hi té més importància la ramaderia, amb predomini dels bovins, dels quals s’aprofita sobretot el cuir i la llet; també hi és considerable el bestiar porcí i el de llana. El port, d’interès general i excel·lent refugi, es destina al cabotatge, transport de mercaderies (exportacions: sabates, bijuteria, bestiar, formatge; importacions: primeres matèries, productes alimentaris, pinsos) i de passatgers i té, a més, una activitat pesquera. La indústria tradicional més notable és la del calçat (de cuir, i sobretot de goma vulcanitzada). És important la indústria alimentària: derivats de la llet (formatges, iogurts), aiguardents (gin), ensaïmades, farina; cal esmentar, a més, la bijuteria, la fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial, pretensats de formigó), i les indústries mecàniques, tèxtils (gèneres de punt) i de la fusta (mobles). El turisme s’ha anat desenvolupant tot al llarg del segle XX, i ha beneficiat a d’altres ja relacionades, com ara l’alimentària, la de la construcció o la del calçat.
POBLACIÓ.- Actualment acusa el màxim demogràfic, però ha oscil·lat durant tot el segle XX. És el principal centre comercial i nucli de població de l’illa, amb funcions de capital (Consell Insular), les quals ha alternat, al llarg del temps, amb Ciutadella. L’aeroport de Menorca, a causa de l’afluència turística, ha experimentat un gran creixement pel que fa al nombre de passatgers. Centre de l’àrea comercial.
HISTÒRIA.- Als textos antics el nom del municipi apareix en les formes Magon i Magó, i s’assenyala tradicionalment que aquest nom prové de l’estada que hi féu el general cartaginès Magó el 205 aC. El seu port va ésser un lloc de pas obligat per a la navegació en les relacions del sud-est hispànic (cultura argàrica) amb Sardenya i les costes itàliques, i també per als navegants grecs i fenicis. A l’època romana fou un municipi important pel seu port i era anomenat Municipium flavianum Magontanum. En temps dels sarraïns minvà la seva importància en passar el centre polític insular a Ciutadella.
Alfons II el Liberal desembarcà al port de Maó el 5 de gener de 1287 per conquerir l’illa; no obstant això, la capital continuà essent Ciutadella. El setembre de 1535 fou presa pel pirata turc Barba-rossa per traïció dels seus dirigents, després d’un setge de quatre dies; com a conseqüència, la ciutat quedà gairebé despoblada, ja que Barba-rossa la saquejà, s’endugué molts captius i part de la població restant emigrà a Ciutadella. Durant la guerra de Successió fou ocupada per tropes angleses (1708) i començà la dominació britànica de Menorca, reconeguda pel tractat d’Utrecht, durant la qual s’hi instal·là el governador anglès i durant tot el segle XVIII augmentà la valoració militar i comercial del port maonès, on tingué molta importància el corsarisme; convertida en la capital, fou també el focus cultural de l’illa. Ocupada pels francesos (maig 1756) després de la batalla naval de Maó, tornà als britànics pel tractat de París (1763), i el 1783 una esquadra franco-espanyola hi restablí la sobirania espanyola, excepte en el període 1798-1802, de nou sota domini britànic. L’activitat comercial del port fou molt important durant el segle XIX. Durant la guerra civil restà en mans republicanes fins al 1939
ART.- A les proximitats de la ciutat hi ha els interessants conjunts megalítics de Trepucó i Talatí. La importància del Maó romà es manifesta en les nombroses restes arqueològiques d’aquesta època. Del període medieval cal assenyalar l’església de Santa Maria (1287), reconstruïda el 1772, d’una sola nau. Ja del segle XVIII, són importants les de Sant Francesc i el Carme. Entre els edificis civils destaca l’Ajuntament, del començament del segle XVII, que va ésser reformat al XVIII. El terreny de l’antic raval fou urbanitzat durant la dominació britànica i es convertí en el barri de Georgetown (1711), actualment Es Castell, imitat posteriorment a Barcelona i al Ferrol. Hi ha restes del castell de Sant Felip Neri (segle XVIII).
Dades dels Països Catalans 