Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 26,42 km2, 33 m alt, 9.625 hab (2014)
(cast: Oropesa del Mar) Situat a la subcomarca del Desert de les Palmes, a la dreta del barranc de Xinxilla, vora el litoral mediterrani, on forma el cap d’Orpesa i s’aixeca el far d’Orpesa que tanca pel nord la platja d’Orpesa, i al nord-est de Castelló de la Plana. El sector nord és format per una plana on antigament hi havia l’albufera d’Orpesa. Aproximadament la meitat del territori municipal forma una àrea de boscos de pins i de matolls amb abundància de margalló.
El principal recurs econòmic és l’agricultura; les àrees de regadiu, assaonades amb aigua de pous, produeixen plantes d’horta i cítrics; entre els conreus de secà, molt més extensos, excel·leixen els garrofers, la vinya, els ametllers i les oliveres. Hi predominen les explotacions agràries petites. Pedreres. La proximitat de la costa afavoreix el turisme i els serveis. Pertany a l’àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila és als vessants d’un turó on hi ha les restes del castell d’Orpesa del temps de la dominació musulmana i que fou el centre de la baronia d’Orpesa. Durant els segles XVI i XVII estigué molt castigada pels pirates i hom bastí diverses torres de defensa: torre del Rei (o torre d’Orpesa), de Bellver, del Colomer, etc.
Durant les germanies hi tingué lloc la batalla d’Orpesa.
Municipi de la Safor (País Valencià): 59,93 km2, 25 m alt, 26.782 hab (2014)
Situat al peu de les serres Gallinera i Mostalla, al sud-est de Gandia, s’estén fins a la costa mediterrània, que, en uns 11 km de longitud, és ocupada per marjals.
La plana, que ocupa el centre del terme entre la muntanya i la platja, és la zona de conreu de regadiu i la més rica. Els conreus de secà (garrofers, oliveres) ocupen els terrenys més accidentats, però hi prepondera l’agricultura de regadiu -la qual és possible gràcies als regatges per mitjà de pous i les derivacions de la sèquia de Rebollet i d’Oliva, amb aigües procedents del riu d’Alcoi-, que es destina al conreu dels tarongers i, en menys importància, d’hortalisses. Hi predomina la petita explotació. Avicultura, Té importància la fabricació de materials per a la construcció, seguida de les indústries derivades de l’agricultura (conserves vegetals) i de la fusta. Àrea comercial de Gandia.
La població s’ha més que duplicat des del 1900 (llavors, 7.956 hab), però ha oscil·lat durant tot el segle XX.
La ciutat és al sector de l’horta de Gandia, als peus de les restes de l’antic castell d’Oliva; l’església parroquial de Santa Maria és obra del segle XVIII; el palau dels comtes d’Oliva és un edifici gòtic del segle XV amb elements renaixentistes; l’església parroquial de Sant Roc fou erigida el 1532 al Raval d’Oliva; hi ha moltes restes d’època romana: resta l’església del convent franciscà erigit el segle XV, on és venera la imatge de la Mare de Déu de Rebollet.
El municipi comprèn, a més, el barri de la Platja d’Oliva, les caseries o llogarets d’Elca, Santa Anna d’Oliva, les Hortes, la Bomba, Aigüesblanques, la posada de Sant Jaume i el despoblat de Rafalatar.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 50,53 km2, 13 m alt, 13.456 hab (2014)
(o Nul·les) Situat a la Plana Central, al sud-est de Castelló de la Plana, vora la costa mediterrània. Vers l’interior el terme és accidentat (Font de Cabres, 631 m).
Les sèquies derivades del Millars fan possible l’agricultura de regadiu, a la qual és dedicada la major part de l’extensió total: hi predominen les taronges i les hortalisses; el conreu de l’arròs, pràcticament abandonat, fou substituït per les hortalisses i els fruiters. Al secà hi ha conreus de garrofers i oliveres. La principal indústria és la fabricació de materials per a la construcció (maons, rajoleria, ceràmica), seguida de la mecànica, l’alimentària i el turisme. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
El principal augment demogràfic del segle XX ha estat experimentat a partir de la dècada de 1940.
L’església parroquial de la vila és dedicada a sant Bartomeu i conserva un calze del segle XVI i una veracreu del 1714. Hi ha també el santuari de la Mare de Déu de la Soledat, patrona de la vila, i les esglésies de dos antics convents (Sant Blai i de la Sang). S’han trobat inscripcions i restes d’una vil·la romana prop del barranc de la Fontfreda. Fou centre de la baronia i del marquesat de Nules.
El terme comprèn, a més, la vila de Mascarell, el raval i la colònia d’estiu de la platja o del Grau de Nules, la caseria de Benicató i les partides de Pinet i de la Goleta.
Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 47,65 km2, 63 m alt, 24.232 hab (2014)
Situat a l’horta d’Alacant (on hi ha el petit pantà de Mutxamel) i drenat pel riu Montnegre, prop de la seva desembocadura, al nord-est d’Alacant. La major part del terme és plana i solament al nord és accidentat pels contraforts de les serres de Bonalba i Ballestera.
La principal activitat és l’agricultura; els conreus d’horta ocupen el 20% del total conreat i són possibles gràcies a la sèquia de l’Horta, derivada del Montnegre, i també als regatges derivats de l’embassament de Tibi. Produeix, principalment, tomàquets i cítrics. Al secà es conreen cereals, vinya, garrofers, ametllers i oliveres. La indústria es deriva de l’agricultura; també hi ha indústria de mobles. Pertany a l’àrea comercial d’Alacant.
La població, a partir del 1960, gairebé s’ha triplicat, afavorit per la proximitat d’Alacant, ciutat de la qual ha esdevingut pràcticament en suburbi. És un lloc d’estiueig.
La vila és un nucli caminer prolongat sobre la carretera de Sant Joan a Xixona; s’hi destaquen l’església parroquial de Sant Salvador (construïda el 1513 i reformada a mitjan segle XIX) i algunes cases senyorials.
Dins el terme hi ha l’antic lloc i actual raval de Penya-serrada i el caseriu del Ravalet (on hi ha el santuari de Montserrat).
L’agricultura és dedica al conreu d’herbacis, ametllers i productes d’horta. Hi predomina la petita explotació. Hi ha ramaderia. La principal riquesa del municipi la constitueix el sector turístic, centrat a la platja de Muro, amb una destacada indústria hotelera i de serveis. Àrea comercial d’Inca. Durant el segle XX ha acusat un augment regular de població; el 1900 tenia 4.557 h.
La vila és d’origen islàmic; s’hi destaquen l’església parroquial, del segle XVI, i l’edifici del Museu Etnològic.
Dins el terme hi ha l’antic monestir de Santa Anna de Muro.
Municipi de la Safor (País Valencià): 2,56 km2, 12 m alt, 2.571 hab (2014)
Situat al sud del riu d’Alcoi, en plena horta de Gandia, al sud-est d’aquesta vila, a la costa, que forma una platja plana i arenosa de més d’1 km de llargària.
El terreny és totalment pla i ocupat pels conreus de regadiu (dedicats bàsicament al taronger, i prop del mar s’obtenen conreus d’horta) els quals estan alimentats per la sèquia comuna de Gandia, a través de la sèquia de Miramar, derivada del riu d’Alcoi. Al sector més costaner, de platges sorrenques, s’ha construït un nucli residencial turístic. Àrea comercial de Gandia. La població , que augmentà els segles XVIII i XIX, ha restat estancada des del 1910.
El poble, d’origen islàmic, és situat a la vora de la carretera que comunica el Grau de Gandia amb Oliva, i és dominat per l’església parroquial de Sant Andreu, destruïda el 1936 i reedificada posteriorment.
Municipi i capital de l’illa de Menorca (Illes Balears): 116,98 km2, 72 m alt, 28.460 hab (2014)
Situat al fons i a la dreta del port de Maó, a l’extrem oriental de l’illa, s’estén entre les costes de Tramuntana i de Migjorn, i s’hi obren diverses cales i platges (Presili, Binidalí, Mesquida, Murtar i Canutells).
ECONOMIA I POBLACIÓ.- Els conreus ocupen quasi el 50% del terme; agricultura principalment de secà (cereals, farratge i llegums); a més, gràcies als regatges per mitjà de pous, hi ha conreus de regadiu (verdures) per a consum local. Hi té més importància la ramaderia, amb predomini dels bovins, dels quals s’aprofita sobretot el cuir i la llet; també hi és considerable el bestiar porcí i el de llana. El port, d’interès general i excel·lent refugi, es destina al cabotatge, transport de mercaderies (exportacions: sabates, bijuteria, bestiar, formatge; importacions: primeres matèries, productes alimentaris, pinsos) i de passatgers i té, a més, una activitat pesquera. La indústria tradicional més notable és la del calçat (de cuir, i sobretot de goma vulcanitzada). És important la indústria alimentària: derivats de la llet (formatges, iogurts), aiguardents (gin), ensaïmades, farina; cal esmentar, a més, la bijuteria, la fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial, pretensats de formigó), i les indústries mecàniques, tèxtils (gèneres de punt) i de la fusta (mobles). El turisme s’ha anat desenvolupant tot al llarg del segle XX, i ha beneficiat a d’altres ja relacionades, com ara l’alimentària, la de la construcció o la del calçat.
Actualment acusa el màxim demogràfic, però ha oscil·lat durant tot el segle XX. És el principal centre comercial i nucli de població de l’illa, amb funcions de capital (Consell Insular), les quals ha alternat, al llarg del temps, amb Ciutadella. L’aeroport de Menorca, a causa de l’afluència turística, ha experimentat un gran creixement pel que fa al nombre de passatgers. Centre de l’àrea comercial.
HISTÒRIA.- Als textos antics el nom del municipi apareix en les formes Magon i Magó, i s’assenyala tradicionalment que aquest nom prové de l’estada que hi féu el general cartaginès Magó el 205 aC. El seu port va ésser un lloc de pas obligat per a la navegació en les relacions del sud-est hispànic (cultura argàrica) amb Sardenya i les costes itàliques, i també per als navegants grecs i fenicis. A l’època romana fou un municipi important pel seu port i era anomenat Municipium flavianum Magontanum. En temps dels sarraïns minvà la seva importància en passar el centre polític insular a Ciutadella.
Alfons II el Liberal desembarcà al port de Maó el 5 de gener de 1287 per conquerir l’illa; no obstant això, la capital continuà essent Ciutadella. El setembre de 1535 fou presa pel pirata turc Barba-rossa per traició dels seus dirigents, després d’un setge de quatre dies; com a conseqüència, la ciutat quedà gairebé despoblada, ja que Barba-rossa s’endugué molts captius i part de la població restant emigrà a Ciutadella. Durant la guerra de Successió fou ocupada per tropes angleses (1708) i començà la dominació britànica de Menorca, reconeguda pel tractat d’Utrecht, durant la qual s’hi instal·là el governador anglès i durant tot el segle XVIII augmentà la valoració militar i comercial del port maonès, on tingué molta importància el corsarisme; convertida en la capital, fou també el focus cultural de l’illa. Ocupada pels francesos (maig 1756) després de la batalla naval de Maó, tornà als britànics pel tractat de París (1763), i el 1783 una esquadra franco-espanyola hi restablí la sobirania espanyola, excepte en el període 1798-1802, de nou sota domini britànic. L’activitat comercial del port fou molt important durant el segle XIX. Durant la guerra civil restà en mans republicanes fins al 1939
ART.- A les proximitats de la ciutat hi ha els interessants conjunts megalítics de Trepucó i Talatí. La importància del Maó romà es manifesta en les nombroses restes arqueològiques d’aquesta època. Del període medieval cal assenyalar l’església de Santa Maria (1287), reconstruïda el 1772, d’una sola nau. Ja del segle XVIII, són importants les de Sant Francesc i el Carme. Entre els edificis civils destaca l’Ajuntament, del començament del segle XVII, que va ésser reformat al XVIII. El terreny de l’antic raval fou urbanitzat durant la dominació britànica i es convertí en el barri de Georgetown (1711), actualment Es Castell, imitat posteriorment a Barcelona i al Ferrol. Hi ha restes del castell de Sant Felip Neri (segle XVIII).
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 260,22 km2, 128 m alt, 40.264 h (2014)
Situat al sector oriental de l’illa i estès des del pla fins al litoral. El relleu és en part accidentat per la serra de Llevant, la qual és relativament deprimida (llindar de Manacor), amb boscs de pi blanc. Està drenat per diversos barrancs, com el torrent de sa Vall. La costa està formada per una sèrie de cales, la cala, o port, de Manacor, és la més important.
Els principals recursos econòmics del municipi són la indústria (especialment mobles i bijuteria -perles artificials-) i el turisme (important indústria hotelera i de serveis), que han eclipsat les tradicionals activitats agrícoles de secà (arbres fruiters, llegums i cereals) i ramaderes (bestiar oví) i han estat la causa del fort creixement demogràfic dels darrers anys.
La ciutat, el nucli primitiu de la qual és aturonat, s’estén cap al pla amb nombrosos barris (Fartàritx, ses Dames, es Baix des Cós, es Barracar). Hi destaca el gran edifici neogòtic de l’església arxiprestal de Santa Maria, i també el casal fortificat de la torre de ses Puntes (segle XIV), el casal dels Puig, el convent dominic de Sant Vicent Ferrer (segle XVI) i el Museu Arqueològic Municipal, on es conserven notables mosaics de la basílica de son Peret i objectes de la cultura dels talaiots (l’Hospitalet Vell). El folklore manacorí és especialment ric (ball dels cossiers, ball dels moretons, desfilada dels dimonis i ses beneïdes, etc).
El municipi comprèn, a més, les famoses coves del Drac i dels Hams, els pobles de Portocristo i de Son Macià, els nuclis de Cala Moreia, Cala Morlanda i Cala Murada, i l’antiga torre dels Enagistes.
És el segon municipi de Mallorca en extensió i en població.
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 327,05 km2, 151 m alt, 37.257 hab (2013)
Situat als contraforts de la serra de Migjorn, entre el massís de Randa i la costa, a l’est de la badia de Palma. El seu terme, molt planer, està tallat per torrents i barrancs que obren cales als penya-segats de la costa amb pinedes i alzinars.
És el terme més extens de les Balears, amb una bona part dedicada al conreu de secà: cereals, ametllers, llegums, garrofers, figueres i arbres fruiters. La ramaderia consta de bestiar oví, boví, porcí i aviram. El sector primari ha estat eclipsat totalment pel boom turístic (concentrat especialment a s’Arenal, un dels complexes més importants de les Illes), per la indústria (del calçat, de la pell, l’alimentària, la tèxtil, de la fusta i les metal·lúrgiques) i pel comerç.
Paral·lelament, el creixement demogràfic, en bona part de base immigratòria, ha estat espectacular.
La ciutat, d’origen islàmic, és a l’encreuament de diversos camins; l’església parroquial de Sant Miquel és un gran edifici construït a partir del 1781. Al segle XIV fou planificat l’urbanisme de la vila emmarcada en l’anomenat Quadrat, i el nucli urbà s’ha estès en direcció als camins i sobretot vers l’antiga estació del ferrocarril.
A l’indret anomenat camp de sa Batalla va tenir lloc la famosa batalla de Llucmajor (1349), on va morir Jaume III de Mallorca. A partir del segle XVI la població hagué de suportar les freqüents incursions dels pirates turcs i berbers, i hom bastí nombroses torres a la costa.
El municipi comprèn, a més, el poblat talaiòtic de Capocorb Vell, la colònia de Son Mendívil, l’antiga residència trinitària de cas Frares i el santuari de Gràcia.
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 58,65 km2, 120 m alt, 30.625 hab (2014)
Situat a es Raiguer, al sud de la serra de Tramuntana i al nord-est de Palma de Mallorca. Zones de pineda i alzinar.
Malgrat la sequedat del clima, les terres primes conserven bé la humitat i el pla és molt conreat. Fins a la invasió de la fil·loxera (1892) havia estat un important centre vitícola; actualment el conreu preponderant són els ametllers, en segon lloc hi ha cereals, i, a més, s’hi conreen garrofers i figueres. Al regadiu es destina una petita part de la zona conreada, regada per mitjà de pous. Ramaderia (bestiar porcí, oví, boví, cabrum i aviram). Però la indústria (del calçat, de la pell, de la fusta, alimentària, etc), el comerç i el turisme tenen més importància per a l’economia que les activitats primàries.
L’augment demogràfic constant des de mitjan segle XIX, s’accelerà des del 1960. Mercat setmanal cada dijous d’àmbit insular. És el centre d’una subàrea comercial.
La ciutat és a la plana; l’església arxiprestal de Santa Maria la Major, fundada al segle XIII i reformada al segle XVIII, conserva una taula (1373) amb la Verge i el Nen, deguda a Joan Daurer; altres edificis notables són: els antics convents de Sant Francesc (segle XIV) i de Sant Vicent Ferrer, dominicà (segle XVII), l’antiga posada de son Fuster, el santuari de Santa Magdalena del Puig, al puig d’Inca.
Dades dels Països Catalans 