(Sant Sebastià, País Basc, 17 agost 1930)
Conveni polític signat entre diferents dirigents republicans, catalanistes, galleguistes i socialistes per enderrocar la monarquia i instaurar la República.
En les clàusules d’aquest pacte fou acordat garantir la llibertat religiosa i política, procedir a l’elecció d’unes Corts Constituents i reconèixer l’autonomia de les regions que ho sol·licitessin.
(Sant Joan Lohitzune, França, 7 juny 1660)
Decret proposat pel cardenal Richelieu al rei Lluís XIV de França i signat per aquest, pocs dies després de la signatura de la pau dels Pirineus.
Segons l’edicte restaven abolits per sempre totes les institucions polítiques dels comtats de Rosselló i Cerdanya (aquest, en la part que atribuïa a França). Alhora què era creat el Consell Sobirà del Rosselló.
Aquesta abolició era era una violació flagrant dels juraments de Lluís XIII i del mateix Lluís XIV de respectar aquestes institucions de les terres catalanes incorporades a l’estat francès.
(Barcelona, 8 març 1914)
Aliança electoral establerta entre la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) de Pere Coromines i el partit radical de Lerroux, en una torre del barri barceloní de Sant Gervasi.
L’aliança provocà l’escissió de la redacció d'”El Poble Català” i de la mateixa UFNR.
Els dissidents crearen el Bloc Republicà Autonomista (1915).
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 22 juliol 1365)
Privilegi atorgat per Pere III de Catalunya-Aragó. Confirmació d’un altre de Jaume I, pel qual era fixat l’estatut jurídic de Mallorca dins el conjunt de la corona catalano-aragonesa, ja regulat el 1342.
Declarava que els habitants del Regne de Mallorca havien d’ésser considerats com a catalans, gaudir dels oficis i beneficis del Principat, participar a les corts i tenir com a pròpies les constitucions generals de Catalunya, privilegis i usatges de Barcelona.
Aquesta darrera clàusula fou revocada pel privilegi de Gaeta del 1349, i, a la pràctica, sembla que els mallorquins deixaren de participar a les corts de catalans des del darrer terç del segle XIV (1384).
(Salamanca, Castella, 24 novembre 1505)
Acord signat entre Ferran II de Catalunya, Joana I de Catalunya i Felip I de Castella, en virtut del qual es comprometien a governar conjuntament els regnes de Castella i Lleó. Felip i Joana serien jurats reis per les Corts, i Ferran, governador a perpetuïtat.
La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la subsegüent regència de Ferran havien ajudat a les intrigues de la noblesa castellana (afavorida per Felip I i Maximilià d’Àustria) amb la formació d’un bàndol partidari dels Habsburg, el qual volia desplaçar Ferran.
Per fer-hi cara, pactà amb Lluís XII de França (tractat de Blois, 1509) i es casà amb Germana de Foix. Fou per contrarestar els efectes d’aquesta aliança amb França que Felip inicià un apropament al regent de Castella, que portà a la concòrdia de Salamanca.
(Barcelona, 1284)
Privilegi concedit a la ciutat per Pere II de Catalunya-Aragó. Pressionat per l’amenaça d’invasió francesa, pel qual confirmava antics costums i privilegis anteriors i atorgava nous capítols i franqueses. El conjunt forma un cos de cent setze capítols.
Bon nombre dels costums es referien a dret civil, i mostren la pervivència de la tradició jurídica visigòtica (legítima, testament sacramental, etc); els nous privilegis contenien diversos extrems sobre drets dels ciutadans, serveis públics, règim municipal i policia urbana de la ciutat, etc.
Aquest privilegi s’estengué, amb el temps, a bon nombre de les principals ciutats i viles del Principat (Girona, Vic, Vilafranca, etc) i àdhuc a Sardenya, com a Càller.
El seu text original, llatí, fou inclòs, posteriorment, a la compilació de Constitucions i altres drets de Catalunya i en l’època medieval se’n féu la versió catalana, una i altra publicades modernament. Constitueix la font més destacada de l’específic dret local de la capital catalana.
Algunes de les prescripcions civils foren recollides en la compilació del dret civil català (1960).
(Rastadt, Alemanya, 6 març 1714)
(o Rastatt) Tractat de pau. Signat entre França (Villars) i l’Imperi (Eugeni de Savoia), després de la victoriosa campanya francesa del Rin (estiu de 1713).
Va posar termini, amb la d’Utrecht (1713), a la guerra de Successió. Va concloure’s sense que Felip V fos reconegut rei d’Espanya, però de fet va ocasionar la no intervenció britànica i austríaca en la campanya de Catalunya, cosa que va permetre la presa de Barcelona per l’exèrcit filipista (11 setembre 1714).
Per ella foren cedides a Àustria les possessions espanyoles d’Itàlia i dels Països Baixos, a més del regne de Sardenya; França s’apropiava Alsàcia i Landau, i els electors de Colònia i Baviera eren restablerts en llurs estats.
(Catalunya, segle XVIII – segle XX)
Plet social i econòmic.
La rabassa morta és un contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps.
Al segle XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l’arrendament que així s’estenia per diverses generacions.
El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l’audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema -molt usual al Principat- fou la font d’un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera.
També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la.
Els rabassaires s’uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. L’alteració de les condicions de conreu en benefici d’aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.
(Perpinyà i Narbona, tardor de 1415)
Reunió a la qual assistiren el nou rei Ferran I de Catalunya-Aragó i Vicent Ferrer, celebrada com a rèplica del concili de Constança (1414-18), en la qual Benet XIII es comprometé a entrevistar-se amb l’emperador Segimon.
L’entrevista tingué lloc a les dues ciutats en presència de l’emperador, el rei català i els ambaixadors de Castella, Navarra, Foix, Armanyac i Escòcia.
Davant l’obstinació de Benet XIII tots decidiren d’abandonar la seva causa si no renunciava abans de 72 dies. Vicent Ferrer se separà aleshores d’ell.
(Perpinyà, 15 novembre 1408)
Assemblea conciliar convocada pel papa Benet XIII, al castell reial de la ciutat, gràcies a l’ajuda de Martí I de Catalunya-Aragó, a causa de l’amenaça del rei francès de mantenir-se neutral si no es decidia ràpidament quin papa -el d’Avinyó o el de Roma- era l’autèntic.
Hi assistiren representants de Castella, de Catalunya-Aragó, de Lorena i de Provença. Un mes després acabà proclamant de legitimitat de Benet XIII.
El desconcert que provocà aquesta precipitada decisió féu que el 1409 és reunís un sínode a Pisa que declarà deposats el papa d’Avinyó, Benet XIII, i el de Roma, Gregori XII, i elegí un nou papa, Alexandre V.
Dades dels Països Catalans 