(Gandia, Safor, 5 octubre 1930 – Madrid, 18 maig 2022)
“El Litri” Matador de toros. El sobrenom ja l’emprà el seu pare, torero andalús.
Prengué l’alternativa a València el 1950. S’ha caracteritzat per un estil d’alta qualitat artística i per un coratge excepcional.
(Russafa, València, 1 novembre 1865 – València, 30 maig 1897)
Torero. Havia treballat d’obrer en una empresa anomenada La Fabril, i per això fou conegut pel sobrenom de Fabrilo. Prengué l’alternativa a València el 1888, i la confirmà a Madrid l’any següent.
Practicà una lidia audaç i vistosa, tot i que no era home de grans condicions físiques, i aconseguí una notable popularitat, sobretot al País Valencià. Morí a conseqüència d’una cornada, quan un públic accidentalment hostil li exigia d’executar una suerte difícil.
Un germà seu, Francesc, morí també a la plaça de València, el 1899.
Torero català, més conegut pel seu nom artístic de Peroy (1824-92).
(Mollerussa, Pla d’Urgell, 15 novembre 1894 – Madrid, 7 abril 1987)
Torero. Estudià tenidoria de llibres a Madrid, però deixà els estudis per dedicar-se als toros.
El 1923, quan anava a prendre l’alternativa a Barcelona, sofrí un accident greu; la prengué uns quants mesos més tard de mans d’Antonio Márquez, a Barcelona.
Assolí una fama notable per les seves estocades. Actuà fins els anys 1940.
(Barcelona, 11 novembre 1893 – 21 febrer 1967)
Torero còmic. Fou conegut com a Charlot’s.
Es presentà com a torero còmic a les Arenes de Barcelona el 1916, i des de llavors popularitzà les xarlotades, de les quals és considerat el fundador.
Fou popular a totes les places de toros de la península Ibèrica i de l’Amèrica Llatina.
(Torredembarra, Tarragonès, 16 octubre 1824 – Barcelona, 4 març 1892)
(Pere Ayxelà i Torner) Torero. Carreter d’ofici, fou descobert, ja gran, per José Redondo.
Prengué l’alternativa a Barcelona el 1864 de mans de Julián Casas (el Salamanquino). Assolí èxits a Amèrica, on actuà molts anys.
El darrer cop que torejà a Barcelona fou l’agost de 1879, en una cursa que s’inicià amb l’actuació de la moixiganga Un Tec al Besòs.
(Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 16 agost 1935 – Madrid, 21 febrer 2022)
Torero. Debutà a Castelló de la Plana (1956). Un dels més elegants de l’època, tant amb la capa com amb la muleta, faltava sovint a l’hora de matar.
Es retirà l’any 1983.
(Tortosa, Baix Ebre, 19 març 1858 – Madrid, 28 febrer 1906)
Cavaller i picador de toros, conegut com a Badila.
Fou el primer que clavà banderilles a cavall sense cap protecció i introduí algunes modificacions en el vestit de picador.
(Eibar, País Basc, 30 novembre 1893 – Barcelona, 21 setembre 1973)
Torero (dit Pedrucho). Prengué l’alternativa a Sant Sebastià el 2 de setembre de 1923. Residí gairebé sempre a Barcelona, on fou una figura popular.
Es caracteritzà pel seu valor i per la seva decisió a l’hora de matar.
(Barcelona, 6 gener 1916 – 1 juliol 1990)
Torero i actor de cinema i de teatre. Va alternar aquestes dues professions fins que el 1960 es va retirar de les places de toros, on havia pres l’alternativa el 1943 i havia excel·lit en la capa i la muleta.
A l’escenari va interpretar obres del repertori català i, repetidament, en castellà, el Don Juan Tenorio de Zorrilla. Des del 1946 va intervenir també en diversos films (Pandora i l’holandès errant, 1951, i algunes produccions de Pere Portabella, com No compteu amb els dits, 1967, i Nocturn 29, 1968) i publicà llibres de poemes en castellà. Durant els anys cinquanta va gaudir d’una gran popularitat.
Dades dels Països Catalans 