Arxiu d'etiquetes: teòlegs/gues

Rubió, Guillem

1 Resposta

(Vilafranca del Penedès ?, Alt Penedès, segle XIV)

Teòleg escotista. Franciscà, arribà a ésser provincial de la província d’Aragó.

La tradició el fa deixeble de Duns Escot; només se sap, però, que fou deixeble a París de l’escotista Francesc de Marchia, les lliçons del qual transcriví en un còdex que es conserva a Roma.

Mestre de teologia a París, al seu curs sobre el llibre de les Sentències (1334) figuren les tendències criticistes imperants a la seva època. Fou publicat el 1518 sota el títol Disputationes in quattuor libros Magistri Sententiarum.

Rius i Camps, Josep

1 Resposta

(Esparreguera, Baix Llobregat, 15 juny 1933 – )

Patròleg, biblista i sacerdot. Ordenat de prevere el 1957.

Ha estat professor a la facultat catòlica de teologia de Münster, i al Pontifici Institut Oriental, de Roma, i a la Facultat de Teologia de Barcelona (secció sant Pacià) i director de la “Revista Catalana de Teologia”.

Especialitzat en Orígenes (El dinamismo trinitario de la divinización de los seres racionales según Orígenes, 1970), estudià després les tensions entre el judeocristianisme i el gnosticisme (Las Pseudoclementinas. Bases filológicas para una nueva interpretación, 1976), i l’obra d’Ignasi d’Antioquia (The Four Authentic Letters of Ignatius, the Martyr, 1980).

Membre del grup Lectura del Nuevo Testamento, ha col·laborat en el treball d’equip: El Comentario a Juan (1979). Es un dels autors d’una nova versió del Nou Testament (1978).

Darrerament ha centrat els seus estudis en la doble obra de Lluc, sobre el qual ha publicat El camino de Pablo a la misión de los paganos (1984), De Jerusalén a Antioquia. Génesis de la Iglesia cristiana (1989), L’èxode de l’home lliure (1989), Comentari als Fets dels apòstols vol. I (1991).

També ha publicat la traducció catalana de l’epistolari d’Ignasi d’Antioquia.

Riu, Pere

Deixa un comentari

(Tarragona, 1300/10 – Catalunya ?, després 1379)

Teòleg carmelità. Conegut també amb el nom de Pere de Perpinyà perquè fou conventual d’aquesta vila. Professà a la universitat de París els anys 1342, 1345, 1357 i 1358.

Mantingué una estreta relació amb el també carmelità Joan Ballester, a instància del qual el papa Urbà V manà que fos promogut al magisteri. El 1379 el rei Pere III el consultà respecte al cisma.

Compongué una exegesi del saltiri en català, així com alguns llibres de sentències, dos volums de sermons i un miserere en català.

Riera, Antoni

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Lul·lista. Professor a la Universitat de Lleida, hi defensà i publicà una sèrie de tesis lul·lianes en les quals acusava l’inquisidor Eimeric d’enemic de la doctrina de Ramon Llull: Viginti quatuor textus Apostrophos (publicat a Mallorca el 1689).

Les seves teories contenien una nova versió de la ideologia dels begards i fraticels, una sèrie de profecies sobre la pròxima vinguda de l’Anticrist, la reproducció d’interpretacions teològiques de la Trinitat i de l’Encarnació i una sèrie d’elogis de la doctrina lul·liana; demostren un considerable grau de desviació respecte a la genuïna doctrina de Ramon Llull.

Eimeric l’atacà amb un opuscle que posà fi a la seva campanya antilul·liana: Incautatio studii ilerdensis super XX articulis per quendam Anthonium Riera studentem valentinum ut defertur inibi seminatur, que dirigí a la universitat lleidatana per prevenir-la dels errors de Riera.

Aquest, a Avinyó, promogué amb èxit la qüestió de la il·legalitat de les butlles antilul·lianes i aconseguí la declaració de l’ortodòxia de la doctrina lul·liana (1395).

Revista Catalana de Teologia

1 Resposta

(Barcelona, 1976 – )

(RCatT) Òrgan d’expressió de la Facultat de Teologia de Catalunya. Iniciada i dirigida des de l’inici per Josep Rius i Camps, té una periodicitat semestral.

Cenyida al terreny estrictament científic, ateny els diferents camps de la ciència teològica: exegesi, patrística, teologia, litúrgia, filosofia i ciències religioses.

Ha assolit un reconeixement internacional.

Enllaç web: Revista Catalana de Teologia

Raurell i Ges, Frederic

(Barcelona, 1930 – )

Biblista caputxí. Doctor en teologia i llicenciat en ciències bíbliques i semítiques.

Ha ensenyat a l’escolasticat dels Caputxins de Sarrià i fou professor d’exegesi i hermenèutica a la Universitat Antoniana de Roma i a la Facultat de Teologia de Catalunya.

És membre fundador de l’Associació Bíblica de Catalunya, de la International Organization for the Study of the Old Testament i de la International Organization for Septuagint and Cognate Studies.

Col·laborà a la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana i als comentaris de l’Ofici de lectura. Codirector d'”Estudios Eclesiásticos”, hi ha publicat nombrosos estudis, alguns dels quals ha recollit, amb altres articles i conferències, en el volum Del text a l’existència (1980).

El 1984 va publicar Mots sobre l’home, recull d’articles sobre antropologia bíblica.

Ramon i Samenter, Tomàs

(Cerdanya, segle XVII)

Eclesiàstic. De l’orde de predicadors, fou lector de teologia a la catedral de Vic.

Publicà algunes obres religioses en castellà i en català: Nou plàtiques de les virtuts més heroiques de l’apòstol de les Índies sant Francesc Xavier, que no fou publicat fins el 1728.

Puig i Esteve, Francesc de Paula

(Mataró, Maresme, 1812 – Barcelona, 1885)

Eclesiàstic i doctor en drets. Destacà com a teòleg.

El 1837 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou catedràtic de gramàtica i on llegí el treball Clásicos y románticos.

Moderat i canonge de la seu de Barcelona, fou nomenat predicador de la reina Isabel II d’Espanya.

Publicà, en col·laboració amb Balmes, Manual para la tentación (1842), i entre altres obres, és autor de Leyenda de Oro (1844), mena de compendi hagiogràfic.

Fou cofundador del periòdic “La Corona” (1843).

Prats i Domingo, Modest

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 5 setembre 1936 – Girona, 29 març 2014)

Lingüista i teòleg. Ordenat sacerdot el 1959, fou professor a diversos centres eclesiàstics, i impartí classes de filologia catalana a la Universitat de Girona.

És autor de treballs sobre història de la llengua catalana, entre els quals destaquen: Notes sobre la “Controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974), Història de la llengua catalana (2 volums, 1982 i 1996, amb J.M. Nadal), el polèmic llibre El futur de la llengua catalana (1990, amb A. Rossich i A. Rafanell), etc.

Pous i Solà, Pere

(Centelles, Osona, 22 gener 1887 – 15 setembre 1936)

Eclesiàstic i biblista. Estudià al seminari de Vic i el 1904 fou enviat a Roma, on es graduà en Sagrada Escriptura.

Fou professor de la seva especialitat i de grec i hebreu al seminari de Vic.

Col·laborà en diverses publicacions religioses i en especial a la “Gaceta de Vic” i a “Analecta Sacra Tarraconensia”. Traduí els Psalms i Isaies per a la Bíblia del Foment de la Pietat.

Morí assassinat al principi de la guerra civil.