(Girona, segle XIV – Palma de Mallorca, 1391)
Talmudista i astròleg jueu. Fou rabí de Mallorca, on morí durant els avalots contra el call.
L’any 1381 l’infant Joan li havia encarregat certes obres en relació amb l’astrologia.
(Rupià, Baix Empordà, 16 setembre 1741 – Barcelona, 1818)
Erudit. Doctor en teologia, fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, catedràtic del seminari i beneficiat de la seu de Girona (1793).
Publicà diverses obres religioses en castellà (El ilustre obispo y mártir san Narciso, modelo de santa vida, 1792); entre el 1802 i el 1817 escriví una Col·lecció de poesies catalanes i treballs històrics que han restat inèdits (Dissertació demarcant els pobles de Catalunya anomenats ilergetes, cossetanys i suessetans, Notícia de les guerres en quines van distingir-se els prínceps de Catalunya).
(Albons, Baix Empordà, 1595 – Saragossa, Aragó, 1675)
Escriptor ascètic. Prengué l’hàbit al convent dominicà de Girona, amb el nom de Tomàs, l’any 1616, on cursà arts, filosofia i teologia. Ensenyà teologia cinc anys al convent de Perpinyà.
El 1634 era prior del convent de Girona, i li fou atorgat el grau de mestre en teologia. El 1641 fou nomenat vicari general per al Principat de Catalunya. L’any 1674 fou elegit provincial en el capítol celebrat a Saragossa.
Publicà Mystica Theologia Divi Thomae (1622), que serví de llibre de text als seminaris d’Alemanya, i De Rosario beatae Mariae Virginis (1622).
(Canet de Mar, Maresme, 8 abril 1938 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 desembre 2022)
Biblista. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1955. Es doctorà en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma i s’especialitzà en l’exegesi de Sant Joan.
Fou degà de l’antiga secció de Sant Francesc de Borja i fou professor de la Facultat de Teologia de Catalunya.
Entre els seus estudis, cal destacar La verdad os hará libres (Juan, 8.32) (1973), que fou la seva tesi doctoral, i el Testimoniatge de l’evangeli de Joan (1980).
(Catalunya, segle XIV)
Teòleg escotista. Franciscà, fou professor de filosofia durant la segona i la tercera dècades del segle, al convent barceloní de Sant Nicolau.
Durant el magisteri escriví les seves obres teològiques més importants: De ente, De formalitatibus, el seu tractat més conegut i llegit fins al Renaixement.
Més tard fou mestre de teologia i escriví un comentari de les Sentències de Pere Llombard i almenys un quòdlibet.
Encarna l’evolució de l’escotisme cap a un realisme extrem, tendència coneguda en l’escolàstica tardana amb el nom de formalisme.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1662)
Frare dominicà i teòleg. El 1618 professà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on estudià filosofia. Completà la formació i féu teologia al col·legi de Sant Miquel de Solsona, d’on fou professor el 1628.
El 1639 era professor de teologia a Barcelona i obtingué el títol de mestre de teologia el 1645. Tingué altres càrrecs dins l’orde, com secretari de visita, prior de Vic (1644) i de Barcelona (1649).
És autor d’un comentari llatí sobre De scientia Dei i De Trinitate de Tomàs d’Aquino, conservat manuscrit a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 20 setembre 1799 – Xèrica, Alt Palància, 19 març 1851)
Eclesiàstic i teòleg. Es graduà en teologia i dret canònic al seminari de Vic, hi fou professor de teologia i guanyà per oposició, contra Jaume Balmes i Jaume Passarell (les oposicions dels tres Jaumes) una canongia de la catedral. Nomenat rector del seminari, fou també vicari capitular en la vacant del 1835 al 1848.
El 1850 Isabel II el nomenà bisbe de Terol, on es remarcà per les seves pastorals i diligència. Morí anant de camí a València i fou enterrat a la catedral de Sogorb.
(Catalunya, 30 juny 1969 – )
(SCEL) Filial de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada per a la promoció dels estudis sobre litúrgia.
El seu primer president fou Josep Vives, i M. Coll i Alentorn el delegat de l’Institut.
Ha publicat diversos treballs d’investigació des del 1977.
Enllaç web: Societat Catalana d’Estudis Litúrgics
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 26 octubre 1597 – París, França, 1657)
(o Sivillà) Historiador i doctor en teologia. Beneficiat de la parròquia de Santa Coloma.
El 1642 fou enviat a París com a tutor dels fills del governador de Catalunya Josep de Margarit i de Biure i hi restà fins a la mort.
Fou abat electe de Banyoles. Des del 1647 actuà com a agent de la Generalitat i del Consell de Cent de Barcelona.
Escriví una crònica de gran interès dels fets esdevinguts a Catalunya del 1600 al 1650, que ha restat inèdita.
(Barcelona, 1235 – 1310)
Rabí i talmudista. Gaudí d’una gran autoritat a la seva època. Influït segurament per la seva família aristocràtica i per la bona posició que ocupava en la comunitat, tenia una concepció oligàrquica del govern de les aljames.
Les nombroses consultes de caràcter religiós i legal que li plantejaren les aljames de tota la Península i d’Occitània li donaren ocasió per a 3.000 tesubot o responsa, que són un testimoni de la vida de les comunitat jueves de la seva època.
A instàncies d’Abba Mari ben Mose ben Yosef dirigí una reacció pietista contra els cercles racionalistes i al·legoristes d’Occitània. La polèmica durà del 1303 al 1305, i s’acabà per la prohibició d’estudiar obres filosòfiques i cinetífiques gregues als menors de vint-i-cinc anys, i la condemna dels al·legoristes.
