(València, segle XVI)
Teòleg. Malgrat les seves doctrines no gaire ortodoxes, fou protegit per Carles I i per Felip II.
Del seu llibre Del consejo y del consejero se’n feren diverses edicions, i a la Biblioteca Rivadeneyra publicà l’obra Rhetoricorum libri III Bonomia sive de libris sacris convertendis in vernaculam linguam, que fou condemnada pel concili de Trent.
Veure> Joan Salaia (teòleg valencià del segle XVI).
(Felanitx ?, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, 1 octubre 1462)
Eclesiàstic. Franciscà, mestre en teologia, se separà dels conventuals i fundà la branca dels observants a les Illes Balears.
Home de confiança dels reis i del papa Pius II, el qual li demana que posés el seu valiment per a la pau a Mallorca en les discòrdies dels forans i ciutadans de mitjan segle XV.
Autoritzat pel rei, fundà l’Hospital General que encara subsisteix i en el qual es reuniren tots els hospitals existents aleshores (1456).
Deixà dos volums de sermons manuscrits, en llatí.
Hom n’intentà la beatificació.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Nantes, França, 1532)
Catedràtic de teologia a la Universitat de València (1510-11). Ingressà en l’orde dominicà (1512), on professà el 1513, i fou elegit prior del convent de Xàtiva. Fundà a la mateixa ciutat un convent de monges dominicanes. Catedràtic de filosofia moral (1516-20).
Predicà a València el 1519 contra la sodomia, com a causa dels mals de la ciutat, prèdica que inflamà l’ànim de la gent i originà incidents, que desembocaren en la revolta de les Germanies.
Acabada aquesta (1523), hagué d’abandonar València i passà al convent de Barcelona, on fou regent de l’estudi general de Barcelona. El 1532, nomenat definidor i elector de l’orde, passà a Roma.
(València, 1555 – 1635)
Prelat. Fou catedràtic de teologia i vicari general a València.
L’any 1609 fou nomenat bisbe de Sogorb.
(València ?, segle XV – segle XVI)
Eclesiàstic i apologista. Mestre en arts i en teologia.
Traduí del llatí al català La història de Josep fill d’Eli i espòs de la sacratíssima Verge Maria (València 1502), i l’obra de Joan Alemany De la venguda d’Anticrist, amb una reprovació, original d’ell, de la “secta mahomètica” (València 1520).
(Xàtiva ?, Costera, segle XIV – València ?, segle XV)
Frare dominicà i teòleg. Era germà d’Antoni. Gaudí de la protecció reial.
Quan Antoni anà a Barcelona el 1398, deixant així el lectorat de teologia de la seu de València, Pere el substituí en aquest càrrec, per ordre de Martí I l’Humà.
(Catalunya, segle XIII)
Religiós mercenari. Fou teòleg de fama i autor de diversos escrits.
(Felanitx, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, vers 1520)
Teòleg i metge. Nebot de Bartomeu Caldentey. Fou ordenat sacerdot després del 1462, i es dedicà a la predicació, on excel·lí. Fou canonge de la seu de Mallorca. Durant algun temps dirigí espiritualment Isabel Sifre.
Publicà Hugoni Senensis expositio in libros Tegni Galeni cum questionibus (Pavia, 1496).
(Albaida, Vall d’Albaida, 1700 – València, 1771)
Teòleg. Estudià a la Universitat de València, d’on fou catedràtic de filosofia i de metafísica. El 1727 obtingué una pabordia a la seu de València amb càtedra de teologia escolàstica. El mateix any ingressà a la congregació de l’Oratori.
Tomista fervent i defensor dels mètodes escolàstics tradicionals, obstaculitzà, a parer de Gregori Maians, que sostingué amb ell una polèmica pública, tota renovació de l’ensenyament universitari.
Publicà, en cinc volums, sobre teologia tomista, Divus Thomas (1744-52), La verdad acrisolada. Disertación apologética teológica místico-dogmática (1753) i diverses cartes polèmiques contra Andreu Piquer (1758-59).
Dades dels Països Catalans 