Poble (728 m alt), emplaçat al voltant de l’església parroquial de Santa Maria i d’una torre de defensa, a l’esquerra de la rasa d’Ardèvol (a la capçalera de la riera de Llanera), al vessant septentrional de la serra de Pinós.
La seva població és, en gran part, disseminada, entre les masies hi ha la de Tristany, casa pairal dels germans carlins Benet i Rafael Tristany.
L’antic terme municipal d’Ardèvol comprenia, a més, el llogaret de Sant Just d’Ardèvol.
Antic terme, situat a la zona muntanyosa que separa la vall del Cardener de la vall d’Ora.
És drenat per la rasa d’Antigues, que neix al coll d’Arques, sota la serra de Busa i desemboca, per la dreta, al torrent de la Vallanca, poc abans de l’aiguabarreig d’aquest amb l’aigua d’Ora.
Antiga quadra, situada a l’oest dels plans de Navès. És drenada pel torrent d’Albereda, que neix prop de l’església de Besora i desguassa al Cardener, per l’esquerra, en ple pantà de Sant Ponç.
Havia estat un castell que, al segle XVII, pertanyia a la universitat literària de Solsona. A l’alta edat mitjana, la seva església era dedicada a santa Fe i sufragània de la d’Olius; al segle XVIII ho era a sant Tomàs, i depenia de Navès.
Comarca de Catalunya: 1.001,24 km2, 13.360 hab (2017), densitat: 13,34 h/km2, capital: Solsona
Està formada per 16 municipis: Castellar de la Ribera – Clariana de Cardener – la Coma i la Pedra – Guixers – Lladurs – Llobera – la Molsosa – Navès – Odèn – Olius – Pinell de Solsonès – Pinós – Riner – Sant Llorenç de Morunys – Solsona – Torà
Situada a l’Altiplà Central, al varell nord-oriental de la Depressió Central, entre l’Anoia (sud), la Segarra i la Noguera (sud-oest), l’Alt Urgell (nord-oest), el Berguedà (nord-est) i el Bages (sud-est).
GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per dos sectors diferenciats: al nord, una capçalera muntanyosa apuntalada al Pirineu i formada per un conjunt de serres de materials calcaris fortament plegats, que sobrepassen els 2.000 m alt: serres del Port de Comte (2.378 m), del Verd (2.274 m) i Guixers (2.233 m); el centre i el sud són formats per un conjunt d’altiplans de materials sedimentaris dipositats durant el terciari (gresos i margues, principalment), enlairats entre 600 i 800 m alt, i en els quals predominen les formes horitzontals.
El clima és de transició, i té alhora característiques prepirinenques, especialment visibles en la pluviositat, i una marcada tendència continental, manifestada en el règim tèrmic; les temperatures són baixes a l’hivern (mínimes mitjanes de -1ºC pel gener, i mínimes absolutes entre -11ºC i -15ºC, a Riner) i altes a l’estiu (màximes mitjanes de 28,2ºC al juliol), cosa que representa una amplitud tèrmica anual notable (18,3ºC) i un perllongat perill de glaçades. Les precipitacions són elevades, especialment al sector septentrional, on s’assoleixen els 1.000 mm anuals, amb importants pluges d’estiu que afecten la totalitat del territori.
La vegetació natural és abundant i variada; al sud-est predominen les alzines, i a la resta els boscos de pins, especialment la pinassa, que creix fins i tot en altures superiors als 1.500 m, i substitueix molt sovint el roure valencià, el pi roig (important fins als 2.000 m) i el pi negre, present a les muntanyes més altes, on també hi ha prats alpins. Hidrogràficament, les serres meridionals (serres de la Llena, Llobera i Pinós) fan de divisòria d’aigües entre les conques del Segre (riu ribera Salada i riu Llobregós) i del Llobregat (riu Cardener, amb els afluents aigua d’Ora i Negre).
POBLACIÓ: Hi predomina el poblament dispers en cases escampades d’origen medieval, i són pocs els nuclis de població concentrada (la Coma i la Pedra, Pinell de Solsonès, Sant Llorenç de Morunys i Solsona). L’evolució de la població ha estat molt accidentada en el decurs dels segles; es calcula que al començament del segle XIV el conjunt de la comarca tenia uns 11.000 o 12.000 h, xifra aproximada a l’actual; la pesta negra provocà una forta regressió i calgué una nova repoblació. La població, amb tot, no augmentà d’una manera sensible fins a la fi del segle XVI, quan es produí una important immigració occitana; durant el segle XVII s’incrementà la població rural segons semblen testimoniar-ho les nombroses construccions d’aquell període. Al principi del segle XVIII la població era d’uns 5.000 h, que es duplicà en el decurs de la centúria amb increment especialment al sector central i meridional i dels nuclis de Solsona i Sant Llorenç de Morunys, en detriment de l’àrea muntanyosa septentrional; durant la primera meitat del segle XIX es produí un altre increment de l’orde del 45%, i assolí el màxim poblacional l’any 1857 (16.670 h). La segona meitat del segle XIX es caracteritzà per un retrocés demogràfic provocat per la forta emigració vers les comarques més industrialitzades de Catalunya i vers Amèrica. Durant la primera meitat del segle XX fins al 1960, es produí una lleugera recuperació, però seguí un període de regressió, de manera que, dels quinze municipis comarcals (el 1990 li fou annexat el municipi de la Molsosa, fins llavors de l’Anoia), únicament Solsona i Sant Llorenç de Morunys augmentaren i només la capital comarcal ultrapassa els 1.000 h.
ECONOMIA: L’economia es basava tradicionalment en la ramaderia, amb transhumància estival vers les muntanyes, avui la seva importància és molt relativa, i només el bestiar porcí ha experimentat un increment. L’economia actual es fonamenta en l’agricultura, que és bàsicament de secà (98,9% del total conreat); desapareguda la vinya (a conseqüència de la fil·loxera) i altres conreus tradicionals com el cànem i les nogueres, avui els conreus més difosos són els cereals, les patates i els llegums. La indústria té poca importància, malgrat la tradició de la comarca: de les antigues indústries tèxtils llaneres, de coltelleria, d’armeria i d’extracció i venda de neu glaçada, només en perduren els testimonis documentals. Subsisteixen les indústries derivades de l’explotació forestal (serradores), la tèxtil cotonera (Solsona), del metall, de la construcció i l’alimentària (farineres i derivats de la llet a Solsona i a Sant Llorenç de Morunys). Pel que fa al sector terciari, només les activitats relacionades amb el turisme rural i amb els esports d’hivern, centralitzades aquestes últimes en l’estació d’esquí del Port de Comte, hi tenen una certa importància. Des del punt de vista comercial, la ciutat de Solsona ateny tota la comarca i part del sector més septentrional de la Segarra.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric és excepcionalment ben documentat d’ençà del neolític, a través dels enterraments de la cultura dels sepulcres de fossa, que cobreixen la major part de la comarca, llevat de la muntanya septentrional, i que presenten una variant especial (en cista). La densitat continua durant el segon mil·leni, amb la civilització megalítica, estesa arreu de la comarca, amb una de les densitats més altes del Principat en megàlits, i també, amb no tanta densitat, de coves d’enterrament col·lectiu. Després d’un període poc documentat, hom coneix el poblament ibèric a partir del segle VI aC, sobretot a través dels poblats del Vilaró o Enseresa, a Olius, i de Castellvell de Solsona. La romanització fou intensa i Solsona (l’antiga Setelsis lacetana) fou un petit nucli urbà, i són coneguts diversos jaciments rurals; però l’economia de l’època no era exclusivament agrícola, puix que han estat localitzats forns de ceràmica a Abella i a Solsona.
El Solsonès pertangué, en la seva major part, al comtat de Cardona (després ducat), dins el qual comprenia la batllia de Sant Llorenç de Morunys, la de Solsona (excepte l’extrem nord-occidental), la part septentrional i occidental de la de Cardona i un petit sector de la de Torà. Tota la comarca, sense excepcions notables, formà part de la vegueria de Cervera, i des de la Nova Planta, el 1716, del corregiment de Cervera. Amb la divisió provincial del 1833 restà dins la província de Lleida, malgrat les comunicacions i les relacions econòmiques amb Manresa, i formà el partit judicial de Solsona, juntament amb la vall del Llobregós (Torà, Biosca i Sanaüja, de la Segarra; Vilanova de l’Aguda, a la Noguera), un sector de la vall mitjana del Segre, entre Peramola (Alt Urgell) i Ponts (Noguera) i, a la zona del Cadí, els termes de Gósol (Berguedà) i Josa de Cadí (Alt Urgell). La divisió comarcal del 1936 inclogué a la comarca del Solsonès el terme de Llanera, el qual l’any 1968 fou annexat al municipi segarrenc de Torà de Riubregós, i la llei de modificació comarcal del 1990 hi agregà el municipi de la Molsosa, fins aleshores pertanyent a l’Anoia.
Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme
(Solsona, Solsonès, segle XII)
Antiga església del monestir de Solsona (Santa Maria de Solsona), erigida en catedral el 1593 en crear-se el nou bisbat de Solsona. Correspon bàsicament a l’església ampliada i consagrada el 1163.
Consta de tres naus, amb volta de canó seguit, amb un transsepte molt estret i tres absis, el major en un pla superior als secundaris. Els absis són decorats interiorment amb arcuacions que descansen sobre columnes, amb capitells treballats, i els absis menors són decorats en llurs extrems amb arcuacions cegues, i el major, amb una cornisa sostinguda per permòdols. El campanar és ornat també d’arcuacions cegues i té finestrals amb columnes i capitells al primer pis; la part superior fou renovada al segle XVI. El claustre, construït pel prepòsit Bernat de Pampe, fou reformat en època neoclàssica i suprimit més tard.
El 1951 es descobrí part de la porta romànica del claustre, i el Museu Diocesà de Solsona conserva antics capitells i una columna amb figures adossades al fust. La peça escultòrica més notable de l’església vella és la Mare de Déu del Claustre, molt venerada a Solsona.
L’església romànica fou modificada als segles XIV i XV, quan se sobre-aixecà a l’indret del transsepte amb contraforts i tècnica gòtica; també hom modificà la part superior dels absis. Al segle XVIII hom féu noves reformes a la catedral, sobretot a la façana, on fou construïda una portada barroca amb una fornícula per a una imatge de Santa Maria, i hom construí la façana lateral amb un relleu de Sant Agustí.
El bisbe Lasala féu edificar el palau episcopal, adossat a la catedral (1776-79); fou planejat per l’arquitecte Francesc Pons; és un edifici neoclàssic amb elements barrocs, amb pilastres estirades i frontó triangular, un dels millors del seu gènere del país.
La catedral fou restaurada a partir del 1945, i en les seves dependències i en una part del palau episcopal ha estat instal·lat el ric Museu Diocesà de Solsona.
Municipi i capital comarcal del Solsonès (Catalunya): 17,70 km2, 664 m alt, 8.974 hab (2017)
Situat al centre de la comarca, a la vora del riu Negre, afluent del Cardener per la dreta.
L’economia es basa en el sector primari i particularment en l’agricultura, totalment de secà; els conreus més difosos són els cereals i les patates. És el principal nucli industrial de la comarca; a més de petits tallers diversos, té indústries derivades de l’agricultura (farineres i fàbriques d’embotits), de la fusta (serradores), tèxtils (fabricació de mocadors) i fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial). És el principal mercat de la comarca i irradia influència fins a les terres de la Segarra (Biosca i Torà, pertanyents a la seva àrea comercial).
El nucli urbà fou creat a l’edat mitjana; el desenvolupament urbanístic s’inicià al segle XVIII, quan es començà a construir fora de les muralles.
HISTÒRIA.- Fou, segons sembla, la Setelsis romana; malgrat tot, les dades segures no comencen fins a partir del temps de la Reconquesta. El comte Sunyer I de Barcelona li concedí una carta de població (920) i va fundar-hi una comunitat o canònica, l’església de la qual fou erigida el 1409 en abadia. Aquesta fou secularitzada el 1592 per butlla de Climent VIII i constituïda catedral l’any següent, arran de la creació de la diòcesi de Solsona per ordre de Felip II, que li concedí el títol de ciutat. Va tenir facultat d’encunyar moneda i disposà d’universitat fins a la creació de la de Cervera. Al segle XIX fou saquejada pels francesos (1810); el 1835 la van assetjar els carlins i el 1837 s’hi revoltà el general carlí Tristany i s’hi instal·là la Junta Superior Governativa.
ART.- Restes del castell de Solsona i de les muralles medievals. De la primitiva catedral romànica (segle XI) queden tres absis i restes de la part superior del creuer, de la part de l’evangeli; el temple actual és dels segles XIV i XV, d’estil gòtic, mentre que són romànics el campanar i el claustre, bé que renovat aquest segons el gust neoclàssic. A la capella del claustre es guarda una famosa talla de la Verge i el Nen, romànica (segle XIII). La façana principal i la porta de Sant Agustí són barroques (segle XVIII). Un altre edifici destacat és el palau episcopal, edifici de transició del barroc al neoclàssic, obra de Francesc Pons (1776-79). Museu Diocesà, amb obres prehistòriques, pintures preromàniques, retaules dels segles XIV i XV i una important col·lecció d’escultura medieval i renaixentista.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Carnaval
Municipi del Solsonès (Catalunya): 4,34 km2, 925 m alt, 949 hab (2017)
(o Sant Llorenç dels Piteus) Situat a la vall de Lord, entre la serra dels Bastets i la del Port de Comte, a la dreta del Cardener, al nord de la comarca.
Agricultura amb conreus de cereals, llegums i fruiters. Ramaderia (bovins, ovins i porcins). Explotació forestal i serradores. Cal destacar la indústria alimentària (embotits i productes làctics). Centre d’estiueig amb indústria hotelera. És el segon nucli de la comarca i el principal centre de la vall de Lord, amb atracció comercial. Àrea comercial de Solsona.
La vila és situada al peu de la serra de Port de Comte; es formà el 1297 a redós del monestir de Sant Llorenç de Morunys, monument històrico-artístic, l’església del qual esdevingué parroquial. El 1343 hi fou fundada la confraria dels Colls.
Al sud de la vila hi ha el santuari de la Pietat, edifici gòtic que conserva un retaule de Francesc Solives (1480); a l’est hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Àngels (1682), i al nord, l’església romànica de la Santa Creu (segle XI).
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi del Solsonès (Catalunya): 47,10 km2, 830 m alt, 262 hab (2017)
Situat a la vora del riu Negre (o riera de Solsona), afluent del Cardener, al sud-est de la comarca, al límit amb el Bages. Pinedes i rouredes ocupen una part important del terme.
Activitats agrícoles i ramaderes; conreus de cereals, patates i farratges. La ramaderia de bestiar porcí o oví complementa l’economia. Àrea comercial de Solsona.
El poble és a l’esquerra de la riera de Solsona; l’església parroquial és dedicada a sant Martí.
El terme comprèn, a més, l’agregat de Freixenet de Solsona (que és el nucli més habitat del terme), la masia i església romànica de Sant Diumenge, la parròquia i poble de Su, l’església de Sant Jaume de Riner, l’hostal del Galtanegra, la caseria d’Avellanosa, el santuari marià del Miracle (amb l’antiga albergueria, o Casa Gran, renaixentista) i l’antic terme de Santa Susanna.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi del Solsonès (Catalunya): 104,32 km2, 823 m alt, 312 hab (2017)
Situat a l’extrem meridional de la comarca, al límit amb el Bages i l’Anoia, al vessant meridional de la serra de Pinós. La major part del territori és drenat pel Llobregós.
Les terres de conreu no arriben al 15% del total, dedicades sobretot als conreus de secà (cereals, trepadella i patates). Els pasturatges són aprofitats pel bestiar boví i hi ha boscs de roures i de pinassa. Hom explota pedreres. Àrea comercial de Solsona.
El poble es troba centrat per l’església parroquial de Sant Vicenç. L’antic castell de Pinós fou des del segleXVI de la família Josa.
El terme comprèn, a més, el santuari de Santa Maria de Pinós, els pobles d’Ardèvol, Sant Just d’Ardèvol, Matamargó i Vallmanya, les antigües quadres de Malagarriga, Matadeporros i Sant Gra i les masies i esglésies de Torrescassana i Cuiner.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi del Solsonès (Catalunya): 91,11 km2, 800 m alt, 211 hab (2017)
Situat al sud-oest de la comarca, al límit amb l’Alt Urgell, la Noguera i la Segarra, accidentat per les serres del Pubill i del Bancal. El terme és regat per diverses rieres alfuents del Segre, com les de Madrona (dita també torrent de Pinell) i de Sanaüja. Hi ha pasturatges i boscs de roures i de pins.
Economia agrària de secà, amb conreus de cereals-llegums, patates, blat de moro, vinya i olivera, i ramaderia.
El poble és a l’esquerra del torrent de Pinell, centrat per l’església parroquial de Sant Miquel.
El municipi comprèn, a més, els pobles de Sant Climenç, Miravé, Sallent de Solsonès i Madrona, l’antic hostal del Bancal dels Sacs i les esglésies de Sant Antoni de Bordell i de Santes Creus de Bordell.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Dades dels Països Catalans 