Arxiu d'etiquetes: sociòlegs/gues

Vilar i Bàguena, Sergi

Deixa un comentari

(València, 18 juny 1935 – Barcelona, 23 octubre 1998)

Periodista i sociòleg. Es doctorà en sociologia (1974) per la Universitat de París-Vincennes i en ciències polítiques (1978) per la Sorbona, d’on fou professor de sociologia política els anys 1969-78, que visqué exiliat, època en què també milità al PSUC. Exercí el periodisme polític en un gran nombre de publicacions.

Edità, entre d’altres, els assaigs Manifiesto sobre Arte y Libertad (1962 i 1964), El poder está en la calle (1968), Cataluña en España (1968), Cuba, socialismo y democracia (1973) i Sociedad, información y poder (1992), però destacaren sobretot els estudis i reportatges dedicats al franquisme i la transició democràtica: La oposición a la dictadura (1976), La naturaleza del franquismo (1977), tesi doctoral del 1974, Historia del antifranquismo, 1939-1975 (1984), La década sorprendente 1976-86 (1986, Premio Espejo de España), alguns dels quals han esdevingut obres de referència.

Valentí i Vivó, Ignasi

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 12 març 1841 – Barcelona, 31 juliol 1924)

Metge i sociòleg. Doctorat a Madrid (1865), fou designat catedràtic de medicina legal i toxicologia a la Universitat de Barcelona (1875). Fundà l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya i l’Institut de Medicina Legal i Forense de Barcelona. El 1865 fundà el periòdic “La Independencia Médica”.

En un primer període cientifista, publicà un tractat de toxicologia (1878) i un Atlas de microquímica y fitografia; en un posterior període dogmatitzant publicà un tractat d’antropoliga mèdica i jurídica (1889-94) i les obres La Sanidad Social y los Obreros (1905), Sanidad i profilaxia (1910), L’associació obrera.

Valentí i Camp, Santiago

1 Resposta

(Barcelona, 18 desembre 1875 – 4 març 1934)

Polític i sociòleg. Fill d’Ignasi Valentí i Vivó. Com a membre destacat del Partit Republicà Radical fou detingut arran de la Setmana Tràgica, després fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat provincial (1911). El 1915, però, participà en la fundació del Bloc Republicà Autonomista, dins el qual s’integrà, el 1917, en el Partit Republicà Català.

Col·laborà en diverses revistes i diaris i dirigí les col·leccions “Biblioteca Sociológica Internacional”, “Biblioteca de Novelistas del siglo XX” i “Biblioteca Moderna de Ciencias Sociales”. Els últims anys de la seva vida presidí l’Ateneu Socialista de Barcelona.

Entre les seves obres cal esmentar Pedro Kropotkin. Su ejecutoria en el pensamiento criminal y las disciplinas afines (1908), La democracia social alemana y su organización (1911) i Vicisitudes y anhelos del pueblo español (1911).

Subirats i Martori, Marina

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 març 1943 – )

Sociòloga. Estudià a París amb Alan Touraine i fou catedràtica de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Especialitzada en els camps de sociologia de l’educació i sociologia de la dona, destaca l’Enquesta Metropolitana realitzada a través de l’Institut d’Estudis Metropolitans entre el 1984 i el 1993.

Des del 1999 fou regidora d’Educació de l’ajuntament de Barcelona. Des del 2003 també fou cinquena tinenta d’alcalde i presidí el Consell Municipal del Districte de Nou Barris.

Té editades nombroses publicacions, entre les quals destaca Rosa y Azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta (1988).

Puig i Grau, Arnau

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 gener 1926 – 29 març 2020)

Crític i sociòleg de l’art. Llicenciat en filosofia a Barcelona, s’especialitzà en sociologia de la cultura i de l’art a la Sorbona (1956-61), a París, on fou influït per l’existencialisme.

Fou un dels fundadors de les revistes “Algol” (1946) i “Dau al Set” (1948), essent un dels teòrics del grup, a col·laborat i ha exercit la crítica en moltes altres publicacions. Fou president del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona i formà part del grup italo-català Intrarealisme (1966-68).

Ha estat professor a la Facultat de Filosofia i Lletres i a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Fou un dels principals impulsors de l’art compromès a Catalunya a partir d’una conferència que donà al Club 49 (1955).

Ha publicat Síntesis de los estilos arquitectónicos (1961), Els pros i els contres de la pintura abstracta (1963), El pensament artístic actual (1967), Sociología de las formas (1979) i Escrits d’estètica i filosofia (1987), i ha col·laborat, amb l’estudi del Renaixement i el barroc, en la Història de l’art català (1970).

Moragas i Spa, Miquel de

Deixa un comentari

(Barcelona, juny 1943 – )

Sociòleg. Catedràtic a la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, n’ha estat degà (1978-80 i 1982-84) i vicerector de recerca (1984-89). El 1989 fou nomenat assessor del Centre d’Investigació de la Comunicació, organisme dependent de la Generalitat de Catalunya.

Fundador i director del Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport, ha participat com a assessor semiòtic en diversos projectes d’imatge i senyalització de la ciutat de Barcelona i específicament durant la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Coordinà la Càtedra Internacional d’Olimpisme de la UAB i dirigí, des de la seva creació el 1998, l’Institut de la Comunicació de la UAB. Fou nomenat, el 1996, membre del consell assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).

És autor de Semiótica y comunicación de masas (1976), Teorías de la comunicación (1981), Sociología de la comunicación (1984), Espais de comunicació (1988), Los juegos de la comunicación (Las múltiples dimensiones comunicativas de los Juegos Olímpicos) (1992) i, juntament amb Emili Prado, La televisió pública a l’era digital (2000).

És editor d’una obra important d’introducció als estudis de la comunicació social en quatre volums, Sociología de la comunicación de masas, la qual s’ha estat reeditant des del 1979, i, conjuntament amb C. Garitaonandía, de Decentralization in the Global Era (1995).

Enllaç web: Miquel de Moragas

Marí i Mayans, Isidor

2 Respostes

(Eivissa, Eivissa, 4 abril 1949 – )

Sociolingüista i cantautor. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1972), amb una tesi sobre la poesia catalana d’Agustí Eura. Professor a la Universitat de les Balears del 1972 al 1980, en fou coordinador del departament de català i vicedegà de la facultat de filosofia i lletres.

Com a promotor i coordinador del reciclatge de llengua catalana, fou membre de la Comissió Mixta entre el Consell Interinsular i el ministeri d’educació per a la introducció del català en el sistema educatiu (1979-80).

Del 1980 al 1988 fou cap del Servei d’Assessorament Lingüístic de la Generalitat de Catalunya i promogué, entre altres iniciatives, el curs multimèdia Digui, digui… i el centre de terminologia Termcat, el qual va dirigir des del 1988 fins el 1997. Fou subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1989 i 1996, i aquest any participà activament en l’elaboració de la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona.

De 1996 al 2009 fou director dels estudis d’humanitats i filologia de la Universitat Oberta de Catalunya. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1989, de la qual l’any 2010 fou elegit president.

Ha participat en diverses iniciatives de promoció lingüística i cultural de la Unió Europea, entre les quals la xarxa Europa Diversa, la Convenció Catalana per al futur de la Unió Europea i el Llibre Blanc del Patronat Pro Europa L’ampliació de la Unió Europea: efectes a Catalunya.

Entre moltes altres publicacions sobre temes lingüístics, literaris o culturals, és autor dels llibres La nostra pròpia veu. Literatura de les Pitiüses (1984); Els perfils del català. Varietats i registres de la llengua catalana (1990); El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República (1991); Un horitzó per a la llengua. Aspectes de la planificació lingüística (1992), Conocer la lengua y la cultura catalanas (1993), Plurilingüisme europeu i llengua catalana (1996), La cultura a Eivissa i Formentera (segles XIX i XX) (2001) i Una política intercultural per a les Balears? (2002).

Com a cantant formà part del grup musical eivissenc UC, que edità tres discs amb cançons tradicionals entre el 1974 i el 1979. Posteriorment formà part del grup Falsterbo Marí, amb el qual publicà Salta un ocell (2000) i Cor de Crom (2002). El 2006, en solitari, interpretà i compongué Ansa per ansa.

Giner i de San Julián, Salvador

1 Resposta

(Barcelona, 10 febrer 1934 – 19 octubre 2019)

Sociòleg. Doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona (1975) i doctor en sociologia per la universitat de Chicago (1968), ha estat professor de les universitat de Puerto Rico, de Reading i de Lancester (ambdues britàniques) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1958-59 i 1964-65). Fou el primer president de l’Associació Catalana de Sociologia (1978-81) i membre del comitè executiu de l’associació Internacional de Sociologia, des del 1983.

Els seus treballs tracten principalment sobre la problemàtica del conflicte social i el canvi a les societats industrials. Entre les seves obres cal esmentar: La societat de masses (1961), Historia del pensamiento social (1967), Sociología (1968), Comtemporary Europe: Class, Status and Power (1970), Mass Society (1976), Contemporary Europe: Social Structures and Cultural Patterns (1971), La estructura social de Cataluña (1980-84), Comunió, domini, innovació (1985), Religión y sociedad en España (1994), Carta sobre la democracía (1996), etc.

Garcia-Nieto i París, Joan Nepomucè

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 juliol 1929 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 23 juliol 1994)

Sociòleg i jesuïta. Nascut en el si d’una família burgesa fundadora de la Banca Riva i Garcia, ingressà en la Companyia de Jesús i s’especialitzà en estudis socials.

Compaginà les seves tasques d’investigació i de docència amb el ministeri pastoral en una parròquia obrera de Cornellà de Llobregat i també amb una intensa activitat política i sindical.

Intervingué en la creació de les Comissions Obreres del Baix Llobregat, milità en el Partit Socialista Unificat de Catalunya i, juntament amb Alfons Carles Comín, fundà Cristians pel Socialisme.

Els darrers anys de la seva vida, els dedicà a la fundació Utopia, creada per a difondre el seu projecte d’una nova societat.

Fisas i Armengol, Vicenç

Deixa un comentari

(Barcelona, 1952 – )

Sociòleg. Doctor en estudis sobre la pau per la universitat de Bradford (Regne Unit). Des de jove dugué a terme investigacions sobre conflictes, desarmament i defensa dels drets humans. El 1988 obtingué el Premi Nacional de Drets Humans.

El 1992 fundà l’associació de suport a immigrants Vallès sense Fronteres. Fou coordinador de les campanyes per la transparència i el control del comerç d’armes, dutes a terme des del 1994 per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres. Des del 1997 fou titular de la càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1999, director de l’Escola de Cultura de Pau.

És autor de nombroses publicacions sobre temes relacionats amb la seva especialitat, entre les quals destaquen El poder militar en España (1976), Introducció a l’estudi de la pau i dels conflictes (1987), Las armas de la democracia (1988), Defensa 2001 (1990), Ecología y seguridad en el Mediterráneo (1993), Alternativas de defensa y cultura de paz (1994), Las Naciones Unidas ante un mundo en crisis (1994), Cultura de paz y gestión de conflictos (1998) i Adios a las armas ligeras: las armas y la cultura de la violencia (2000).