Arxiu d'etiquetes: serres

Penyagolosa

11 Respostes

(Alcalatén / Alt Millars)

Massís (1.813 m alt) del Sistema Ibèric, entre les dues comarques, prop del límit amb l’Aragó. Constitueix la màxima altitud del País Valencià (1.814 m al cim del Penyagolosa). És considerat com a punt de confluència entre les muntanyes ibèriques (a través del massís aragonès de Gúdar i de l’altiplà de Mosquerola) i el Sistema Mediterrani Català (a través dels ports de Morella i de les muntanyes del Maestrat).

El material predominant són les roques calcàries, que donen lloc a un relleu amb abundància de cingleres i a l’existència d’una important circulació d’aigües subterrànies. Hidrogràficament totes les aigües de la regió tributen al riu Millars.

El clima es caracteritza per ésser bastant fred i humit; la temperatura mitjana anual és de 8,3ºC; entre novembre i maig la mitjana de les mínimes mensuals és igual o inferior a 0ºC i únicament durant els tres mesos d’estiu no hi ha perill de glaçades; la pluviositat és elevada (747 mm anuals), i el règim presenta dos màxims equinoccials (el tardoral, molt marcat); té una gran irregularitat, tant anual com interanual.

La vegetació natural està molt diversificada a causa de les diferències d’altitud i l’existència de dos tipus de sòl molt diferents (calcari i silici); la clisèrie altitudinal consta de tres estatges: 1) estatge inferior, fins a 1.000-1.200 m, amb plantes plenament mediterrànies; 2) estatge mitjà, entre 1.200 i 1.500 m, amb plantes submediterrànies, i 3) estatge superior, entre 1.500 i 1.800 m alt, amb vegetació muntanyenca d’influència mediterrània.

Pena -Rosselló-

7 Respostes

(les Cases de Pena, Rosselló)

Antic castell (castell de Pena) i actual santuari (la Mare de Déu de Pena), situat a 173 m alt, en un contrafort septentrional de la serra de Pena, alineació calcària de direcció oest-est, que limita pel sud la vall de l’Aglí entre Estagell i Espirà de l’Aglí, que culmina prop del santuari de Salt de la Donzella (348 m alt).

El santuari, antiga capella del castell, és una església d’una nau amb absis; desafectada el 1789, fou restaurada el 1843. La imatge venerada en una capella lateral, dita la Mare de Déu Espanyola, no és l’antiga imatge, desapareguda amb la Revolució Francesa.

Pedrós, puig *

Deixa un comentari

(Alta Cerdanya / Baixa Cerdanya)

Veure> serra de Campcardós  (serra dels Pirineus axials).

Campquerdós, serra de *

Deixa un comentari

(Porta, Alta Cerdanya / Meranges, Baixa Cerdanya)

Veure> serra de Campcardós.

Parentxisa

3 Respostes

(Torrent de l’Horta, Horta)

Antiga alqueria islàmica, prop de la serra de Parentxisa (329 m alt), situada a cavall dels termes de Torrent i de Xiva de Bunyol, allargada en direcció oest-est uns 10 km. El terreny calcari i totalment desforestat ha estat aprofitat per a l’extracció de pedra per a la construcció del nou curs del Túria.

Darrerament, i gràcies a la seva proximitat amb importants nuclis de l’Horta, hi han estat fetes diverses urbanitzacions d’estiu.

Panyagolosa *

Deixa un comentari

(País Valencià)

Veure> Penyagolosa (massís del Sistema Ibèric).

Palomera, serra

Deixa un comentari

(Aiora, Vall de Cofrents)

Massís muntanyós (1.258 m alt), al sector occidental del terme, al límit amb Albacete (Castella).

Palmes, serra del desert de les

13 Respostes

(Castelló de la Plana, Plana Alta)

Serralada, al nord-oest del municipi, arran de la costa. El nom deriva del convent de frares carmelitans, anomenat desert de les Palmes. Esta constituïda per un conjunt de serres de direcció sud-ost – nord-est, que enllaçen en el sector septentrional amb la serra d’Irta.

Malgrat l’escassa altitud (728 m d’alt màxima), els vessants són escarpats, i en caure directament sobre el mar formen una costa alta amb nombroses cales. La vegetació natural es caracteritza pel predomini dels pins, amb rodals d’alzines.

El 16 d’octubre de 1989 fou declarat parc natural per la Generalitat Valenciana.

Enllaç web: Parc Natural del desert de les Palmes

Palleroa

4 Respostes

(Monesma i Queixigar, Ribagorça)

(o Pallaroa)  Santuari (la Mare de Déu de Palleroa), al vessant meridional de la serra de Palleroa (1.129 m alt), estesa de nord-oest a sud-est, des del castell de Monesma fins a la vila de Montanyana.

Oròspeda

Deixa un comentari

(País Valencià)

Nom amb el qual, a l’antiguitat, s’indicava una part del Sistema Subbètic de muntanyes a l’est d’Alacant i que donà nom, a l’època visigòtica, a una bona part de la província Cartaginense Espartària, que tenia per capital Auriola (Oriola) i que coincidí amb el regne de Tudmir.