(Foia de Bunyol / Plana d’Utiel)
Alineació muntanyosa (1.086 m alt), a l’extrem oriental del Sistema Ibèric, a cavall de les dues comarques, entre el riu Xúquer i el Magre, al nord del Caroig.
La formen calcàries cretàcies, argiles i margues, i presenta un relleu tabular tallat per profunds barrancs que han originat una successió de plataformes.
(Alcoià)
Alineació muntanyosa (1.389 m alt) prebètica, situada al límit amb el Comtat.
S’estén en direcció nord-est – sud-oest, transversalment a la serra de la Umbria (al sud) i a la de Benicadell (al nord), i separa les conques del Barxell i el Palop de la de l’Agres, afluent tots del riu d’Alcoi. Al vessant septentrional neix el riu Vinalopó, i al seu peu s’obren les valls d’Alcoi.
Esta constituïda per materials cretacis (calcàries, margues i gresos). La màxima altitud és Montcabrer. La vegetació, de tipus mediterrani (pins, alzines i teixos), n’és un límit meridional, i als vessants hi ha conreus de secà (cereals, oliveres i vinya).
L’any 2002 fou declarat Parc Natural.
Enllaç web: Parc Natural de la Serra de Mariola
Massís dels Pirineus axials, vora la Vall d’Aran, s’estén en direcció nord-oest – sud-est, al sud-oest d’aquesta vall, al nord del Vallhiverna, afluent de l’Éssera, i a l’est de la vall de Benasc.
És el massís pirinenc més elevat: el pic de la Maladeta assoleix 3.308 m, i la màxima altitud és de 3.404 m a l’Aneto.
La part principal està constituïda per una massa granítica, i la cobertora, per materials paleozoics; el contacte d’aquestes roques amb el granit determinà el seu metamorfisme. El relleu és essencialment modelat pel glacialisme quaternari, del qual encara resten vestigis a les glaceres actuals,
Els principals rius que hi neixen són la Noguera Ribagorçana i l’alt Éssera; aquest darrer, per un fenomen càrstic de circulació subterrània, desapareix al forat dels Aigualluts, ressorgeix als güells d’Et Joèu i desemboca a la Garona, després d’haver travessar la divisòria entre el vessant mediterrani i l’atlàntic.
La vegetació alpina (pi negre, avets, prats) determina el paisatge típic d’alta muntanya.
Hi ha refugis de muntanya, com el de la Renclusa.
(Bunyol / Setaigües, Foia de Bunyol)
Alineació muntanyosa cretàcia, termenal dels dos municipis, entre les conques dels rius de Bunyol i Joanes.
Muntanya (1.296 m alt), a la serra del Maigmó, situada entre la foia de Castalla i l’Alacantí, que s’estén en direcció oest-est, entre la rambla de Sarganella, afluent de la rambla de les Ovelles, i el riu Montnegre.
Està constituïda per anticlinals, amb falles longitudinals que determinen una forma d’arc.
(Castelló de la Plana, Plana Alta)
Santuari del terme, situat uns 5 km al nord-est de la ciutat, en un turó de l’extrem meridional de les serretes de la Magdalena, a l’inici de les muntanyes del desert de les Palmes.
Al collet de la Magdalena hi ha restes d’un probable poblat ibèric i ruïnes d’un castell anterior a la conquesta de Jaume I, considerat tradicionalment el nucli originari de Castelló de la Plana, que fou abandonat a mitjan segle XIII, fet commemorat a la festa de la Magdalena.
Massís paleozoic dels Pirineus orientals, al límit amb el Llenguadoc. L’accident tectònic més important és la falla nord-sud (uns 500 m de desnivell) que orienta la vall de l’Aude i separa el massís del Capcir.
Format per materials paleozoics, presenta formes arrodonides i culmina al pic de Bernat Salvatge (2.427 m alt) i al roc de Madres (2.471 m), entre els termes de Censà i Mosset.
Vèrtex hidrogràfic, on neixen l’Aude (Capcir), la Tet (Conflent) i l’Aglí (Llenguadoc i Rosselló). L’índex d’humitat és alt.
Les fagedes arriben fins a uns 1.600 m alt, i d’ací en amunt hi ha el domini dels pins negres (i avets), fins a uns 2.300 m, des d’on hi ha només prats alpins.
(Comtat / Marina Alta)
Alineació muntanyosa (721 m alt) que separa la Vall d’Alcalà de la vall de Planes.
(Mallorca)
Serra de l’illa, que s’estén en direcció nord-est – sud-oest, vorejant la costa sud-oriental (sa Marina), paral·lelament a la serralada de Ponent o de Tramuntana.
Es descompon en petites serres; a la de Ferrutx es dreça bruscament el cap del mateix nom, on assoleix les altituds màximes (562 m al puig de Son Morei), i enllaçà després amb les d’Artà i Felanitx, entre les quals hi ha valls (Manacor, Felanitx), envoltades per muntanyes de 300-400 m, i on hi ha els camps de conreu i els nuclis de població.
Reapareix al sud-oest, al puig de Randa (vora Llucmajor), però la formació geològica es perllonga al sud, fins a l’illa de Cabrera, unida per la plataforma submarina i amb la mateixa orientació.
Està constituïda per calcàries mesozoiques, intensament carstificades, que donen lloc a fenòmens com és ara les coves d’Artà.
Vall del Pirineu axial, a l’antic terme de Bono, a la vall de Barravés.
S’inicia al peu del pic de vall Hiverna, i s’estén en direcció nord-oest – sud-est, seguint el curs del riu de Llauset, afluent de la Noguera Ribagorçana, entre els vessants septentrionals de la serra de Llauset i la collada de Salines, i al sud del pic de Sarronera.
S’ha aprofitat l’estany de Llauset, d’origen glacial, per a la instal·lació d’una central elèctrica.
Dades dels Països Catalans 