(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Pintor. Entre 1705 i 1722 realitzà diversos cartons per als bells conjuns de rajoles vidriades de la Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, ocupada avui per la Biblioteca de Catalunya.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Capità de voluntaris a la guerra de Successió. S’incorporà a les forces aliades ja el 1704 i prengué part a la conquesta de Gibraltar, per l’agost de 1704, i a la gran defensa subsegüent de la plaça.
El 13 d’agost de 1705, com a agent del príncep de Darmstadt, arribà secretament a Vic per lliurar plens poders a Francesc Puig i Sorribes per reclutar forces a la rebel·lió vigatana que precedí el desembarcament dels aliats a Barcelona. Per aquest temps tenia ja el grau de capità. Lluità amb forces de miquelets durant la guerra.
El 1708, amb el grau de coronel, manava un dels regiments de voluntaris dits de fusellers de muntanya. Al front de la seva unitat, pel novembre de 1709, actuà durament a la Garrotxa i castigà molt les forces franceses que hagueren de retirar-se pel Ripollès, després d’una ofensiva frustrada.
(Catalunya, s XVII – Europa ?, s XVIII)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió. En 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cuirassers de Sant Miquel, que defensà Barcelona durant el setge final.
Es distingí especialment a la càrrega que donaren davant el convent de Caputxins, el 17 de setembre de 1713, i a les maniobres per instal·lar i guardar la bateria avançada a la posició exterior de la Creu de Sant Francesc, per l’abril de 1714.
Després de la capitulació, les autoritats borbòniques el volgueren empresonat, però eludí l’ordre de captura que hi havia contra ell amagant-se i fugint finalment a l’estranger.
(Berga, Berguedà, finals segle XVIII)
Màquina de filar, construïda entre el 1790 i el 1795, per Ramon Farguell i Montorcí, conegut per Maixerí, de Berga, que fou emprada a Catalunya fins pels volts del 1870; és probable que fos una modificació d’altres de més antigues, derivades de l’antic torn de filar.
Era anomenada també maixerina.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill d’A. F. de Berenguer i de Novell.
Combaté a la guerra de Successió contra els borbònics, servint a la caballeria catalana. Es distingí especialment al combat del 16 de desembre de 1706 al pas de Lechago, prop de Calamocha (Aragó), on fou obtingut un triomf considerable, encara que resultà ferit.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 serví com a capità a la Coronela. Es trobava al baluard del Rei, lluny de la zona afectada per l’assalt, l’11 de setembre de 1714, i dugué la seva companyia a engruixir el gran contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova a l’esquerra de la línia catalana, on tornà a resultat ferit.
Després de la capitulació li foren confiscats els béns.
(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)
Dama. Filla segona de Francesc de Berardo. Es casà amb el noble granadí, austròfil, Francisco de Ribera, comte de Villanueva de las Torres.
Fou dama d’honor de l’emperadriu Elisabet de Brunsvic. Quan aquesta se n’anà de Barcelona, el 19 de juliol de 1713, figurà al seguici que l’acompanyà a Viena, ciutat on es reuní amb el seu pare.
Mort aquest, li foren traspassats els privilegis nobiliaris del difunt, per un decret imperial del 12 de febrer de 1715.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Dama. Filla de Francesc de Berardo. Era casada amb Josep de Peguera i d’Aimeric, jove noble que es destacà a la defensa de Barcelona en 1713-14. Era cunyada, doncs, del més famós Antoni de Peguera.
Els seus béns foren confiscats per Felip V de Borbó. Després d’haver desplegat moltes influències, aconseguí que l’ambaixador imperial a Madrid rebés tèbies instruccions d’interessar-se pel seu cas.
(Catalunya, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)
Militar. Contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706.
En l’assemblea de braços de Barcelona (1713) es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria. Durant el setge de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità de la Coronela, la companyia d’argenters.
Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carlos VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V de Borbó l’any 1726.
(Catalunya, segle XVII – Gènova ?, Itàlia, segle XVIII)
Militar. Fill de Josep Bellver i Balaguer. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. El 1713 entrà de capità al regiment del Roser, que manava el seu pare, i participà a la defensa de Barcelona.
El 14 d’agost de 1714 tirà el coet de senyal per iniciar el contraatac que desidiria favorablement la gran batalla del baluard de Santa Clara.
L’11 de setembre, en començar la batalla final, es trobava amb el seu pare al sector del convent de Sant Agustí. El general Bellver l’envià, amb el sergent major Soro, al front d’una columna de socors cap a l’esquerra, per deturar el gran avanç enemic per l’interior de la línia de muralla. A la cortina de Jonqueres aconseguí de plantar cara als filipistes. Ell i Soro dispararen personalment dos canons carregats de metralla contra els borbònics, després d’haver esperar amb gran sang freda, que s’acostessin a vint passos. Fou un dels protagonistes dels ferotges combats que seguiren per aquella part, amb la primera represa del baluard de Sant Pere.
Més tard participà al terrible contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova. Durant la darrera fase de la batalla prengué part als aferrissats encontres del sector de Sant Pere.
Segons Mateu Bruguera, s’oferí voluntàriament a acompanyar el seu pare quan aquest fou empresonat pels ocupants i tancat al castell de Fuenterrabia fins al 1719. Aleshores s’exilià amb el general i anà a Gènova.
(Catalunya, segle XVIII)
Guerriller. Prengué les armes a favor de França durant la guerra franco-espanyola de 1718-20, seduït per la promesa francesa de restituir al Principat les llibertats derogades per Felip V de Borbó.
Fou comandant d’un dels dos batallons de voluntaris catalans organitzats per Francesc Bernic. Tingué una actuació destacada.
Dades dels Països Catalans 