(País Valencià, segle XV)
Primer senyor de la baronia de Benimuslem, per compra el 1441. Fundador de la línia secundària de Benimuslem.
Era germà consanguini de Galceran de Castellví i Maçana. Fou l’avi de Galceran de Castellví i Vic i de:
Francesc de Castellví i Vic (País Valencià, segle XV – 1515) Baró de Benimuslem. Fou el darrer representant de la línia de Benimuslem.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Tercer senyor de Carlet, de Benimodo i de Massalet, nét de Gonçal de Castellví.
Fundador de la línia troncal de Carlet. Fou el pare de:
Joan de Castellví i Mercader (País Valencià, segle XV) Senyor de Castellar. Fou l’iniciador de la línia secundària de Castellar (més tard esdevinguda principal). Fou l’avi de:
Joan Baptista de Castellví i Català de Valeriola (País Valencià, segle XVI) Noble. Tingué una destacada intervenció en la batalla de l’illa Terceira (1581). El seu quadrinét fou:
Tomàs de Castellví i Adell (País Valencià, segle XVII – segle XVIII) Comte de Castellar i baró i senyor de Bicorb, Quesa, Benedrís, Rafelguaraf, Faldeta, Castellar i Vilanova. El seu renebot fou:
Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu (País Valencià, segle XVIII) Cinquè comte de Castellar. Heretà del seu oncle matern el comtat de la Vilanova i les baronies de Torres Torres i de Manuel. Fou el pare d’Antoni Benet de Castellví i Duran.
(País Valencià, segle XV – Càller, Sardenya, segle XV)
Noble. El 1473 fou dels qui anaren amb Joan II el Sense Fe a Perpinyà per alliberar aquesta ciutat. Hi passà el setge frustrat que hi posaren poc després els francesos.
Amb el seu germà Lluís compraren (1479) el vescomtat de Sanluri a Enrique Enríquez, oncle del rei. Perot, que ja tenia drets a l’illa el 1471, prengué part en la batalla d’Ures contra el marquès d’Oristany.
Ambdós germans deixaren hereu testamentari del vescomtat llur nebot Pere de Castellví i Boter.
(País Valencià, segle XV)
Noble. Formava part de les forces que acompanyaren Joan II el Sense Fe, el 1473, per ocupar Perpinyà. Hi resistí el setge subsegüent establert pels francesos i alçat per l’arribada dels auxilis que duia l’infant Ferran.
Amb el seu germà Perot compraren (1479) el vescomtat de Sanluri a Enrique Enríquez, oncle del rei.
Ambdós germans deixaren hereu testamentari del vescomtat llur nebot Pere de Castellví i Boter.
(País Valencià, segle XIV – segle XVI)
Llinatge militar, establert al Regne de València arran de la conquesta al segle XIII.
En fou l’estirp documentada Gonçal de Castellví (País Valencià, segle XIV – 1391) Primer senyor de Carlet i uixer d’armes del rei.
Altres membres d’aquest llinatge foren:
Gaspar de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. Era senyor de Carlet. El 1473 formava part de les forces de Joan II el Sense Fe que entraren a Perpinyà i que hi foren assetjades pels francesos.
Gilabert de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. Com altres tres cavallers del seu llinatge, figura entre les forces que resistiren a Perpinyà el setge francès de 1473.
Jaume de Castellví (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cavaller. El 1399, a Saragossa, assistí a la coronació bastant retardada que hi celebraren Martí I l’Humà i la reina Maria de Luna.
Lluís de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. El 1452 fou nomenat, per Alfons IV el Magnànim, membre del consell de la reina Maria de Castella al Principat.
Miquel de Castellví (València, segle XVI) Heraldista. De família noble. Honorat Joan II encarregà, per al príncep Carles d’Aragó, fill de Felip II, el Libro de linajes, escudos, armas, devisas y sellos.
Pere de Castellví (País Valencià, segle XIV) Cavaller. Féu la guerra contra Castella en temps de Pere III el Cerimoniós. Després de caure Carinyena el 1363, entrà a Aragó amb els grans reforços catalans que acudiren aleshores al front.
Basili de Castellví i de Ponç (País Valencià, segle XVII) Governador de València i lloctinent interí del regne. Pertangué a la branca de Villatorcas, d’origen no conegut. Fou el pare de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja.
(València ?, segle XV)
Escultor i argenter. Documentat del 1426 al 1490.
Féu la magnífica custòdia de la seu de València, encarregada el 1442, d’or i de bronze daurat, de catorze pams d’alçada, que el 1812 fou fosa o exportada a Anglaterra.
A la catedral de València hom en conserva la Mare de Déu de la Cadira (1465), d’alabastre.
Fou el pare o el germà de Jaume de Castellnou (País Valencià, segle XV) També escultor i argenter.
(Castella ?, segle XV – Nàpols, Itàlia, segle XV)
Poeta en castellà de la cort d’Alfons IV de Catalunya a Nàpols.
Diverses poesies seves són a l’anomenat Cancionero de Lope de Stúñiga (publicat el 1872): algunes de dedicades a Lucrèzia d’Alagno, favorita del rei, i una elegia, Por la muerte de Joamot Torres, capitán de los ballesteros del rey, etc.
A Roma ha estat editada (1967) tota la seva obra coneguda.
Joan Carrós de Vilaragut (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.
Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVI) Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.
Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava (País Valencià, segle XVI – València, 1555) Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.
(Sardenya, Itàlia, segle XIII – abans 1337)
Veguer de Càller. Fill de Francesc Carròs i de Cruïlles i germà de Francesc, Berenguer (I) i Nicolau Carròs.
Fou el pare de Joan Carròs i de Riuffes (Sardenya, Itàlia, segle XIV) Fou senyor de Mandas i veguer de l’Alguer (1363-66). Es casà amb Beneta d’Arborea i de Montcada, filla de Joan d’Arborea i néta del jutge Marià IV. Tinguè cinc fills, el més petit dels quals fou:
Joan Carròs i d’Arborea (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV) Fou el que heretà la senyoria de Mandas. Fou el pare de:
Francesc Carròs d’Arborea (Sardenya, Itàlia, segle XV) Obtingué el títol de baró de Terranova. Fou el pare de Dalmau i de Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur.
