(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, segle XV – Catalunya, després 1499)
Síndic remençà. Col·laborà amb Francesc de Verntallat i altres en la preparació de la sentència de Guadalupe (1486), que ell homologà, i per a l’aplicació de la qual treballà.
(Terrassa, Vallès Occidental, segle XV – Catalunya, segle XV)
Capitost remença. Participà en el darrer alçament remença (1483-84) i fou nomenat síndic remença a la sentència arbitral de Guadalupe (1486).
Ferran II de Catalunya va absoldre’l després d’haver estat condemnat a mort.
(Cartellà, Gironès, segle XV – Catalunya, segle XV)
Destacat element remença del darrer alçament de 1483-84. Fou nomenat síndic remença per a la sentència de Guadalupe (21 abril 1486), que fou ratificada pels síndics.
Tot seguit, el rei Ferran II el condemnà a mort adduint la seva participació als fets anteriors. La indignació que desvetllaren aquesta i altres condemnes decidiren el rei a suspendre’n la major part, entre elles la seva.
Més tard fou alliberat.
(Sant Privat d’En Bas, Garrotxa, 1427 – Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1499)
Capitost remença. Lluità al costat de l’exèrcit reial contra la Generalitat durant la guerra civil catalana.
Destaquen entre les seves accions la presa del castell de Cartellà (1470) i l’alliberament de Corçà (1475). Joan II premià els seus serveis concedint-li el títol de vescomte d’Hostoles.
Com a dirigent remença fou un element moderador que s’oposa a la revolta de Pere Joan Sala (1484); participà en l’Assemblea d’Amer i en les negociacions de la sentència arbitral de Guadalupe (1486).
(Catalunya, segle XV – Girona, 1462)
Notari i cabdill dels pagesos de remença.
A instàncies de la reina Joana Enríquez i de Joan II, féu fracassar un intent de negociació (1461) entre les autoritats catalanes i els remences, que convertí en aliats de la corona cara a la guerra civil que es preparava.
Fou un dels responsables de l’aixecament armat dels remences i, indirectament, de l’inici de les hostilitats entre la Generalitat i Joan II.
Cap de l’estat major de F. Verntallat, capitost del remences, fou capturat pels homes del comte de Pallars, i executat.
(Granollers de Rocacorba, Gironès, segle XV – Barcelona, 28 març 1485)
Capitost remença. Participà en la guerra civil catalana en el bàndol reialista, al costat de Verntallat. Intervingué en defensa de Ferran II quan fou assetjat pel comte de Pallars a Girona.
Acabada la guerra, descontent per la situació dels remences, inicià una nova rebel·lió remença; dirigí un grup d’exaltats de la Muntanya que s’oposà per la força a les mesures repressives decretades per l’infant Enric Fortuna, lloctinent general de Catalunya des del 1481, i derrotà les tropes reials a Mieres (1484).
Després portà les seves forces cap a l’Empordà, amenaçà Girona i després lluità contra la mateixa Barcelona. El seguiren els pagesos de la Garrotxa, de les Guilleries i del Montseny, i aconseguiren, per un moment, d’imposar-se a les autoritats.
El 4 de gener de 1485 Sala derrotà a Montornès la host del veguer de Barcelona, Antoni Pere de Rocacrespa, i el 3 de febrer prengué a l’assalt la vila de Granollers. Des d’aquí recorregué el Vallès, atacà el Maresme i la conca del Baix Llobregat, i encara confià en l’aixecament de la població de Barcelona.
Els consellers de Barcelona decidiren d’armar un exèrcit amb el qual el conestable d’Aragó, comte de Cardona, desbaratà les forces remences a Llerona (24 març 1485) i els ocasionà dos-cents morts i dos-cents captius, entre aquests darrers el mateix Sala. Aquest fou condemnat a mort i executat tot seguit a Barcelona.
(Montornès del Vallès, Vallès Oriental, segle XV – Catalunya, segle XV)
Element remença.
Estengué les seves accions violentes als castells de Montnegre, Castellvell, Montserrat i Montcada. També actuà amb el seu oncle Pere Joan Sala, capità de Verntallat.
Abans de la sentència arbitral de Guadalupe, que havia de resoldre en part el problema camperol, fou nomenat síndic de remences.
Condemnat a mort per Ferran el Catòlic, es beneficià d’un perdó que aquest rei atorgà com a conseqüència de les protestes que la sentència havia provocat.
(Catalunya, 1483 – 1486)
Segona rebel·lió dels pagesos de remença.
A les corts de 1480-81 fou promulgada la constitució Com per lo Senyor (8 octubre 1481), que derogà la sentència interlocutòria d’Alfons el Magnànim i retornà als senyors els drets sobre remences. Però quan els procuradors senyorials intentaren d’aplicar l’acord de l’assemblea, els camperols reaccionaren violentament.
Ferran II decidí seguir una política de concòrdia i autoritzà de bell nou la reunió dels remences i la imposició de talls per aconseguir la redempció dels mals usos (Salvaguarda del 1483).
L’oferta reial fou acceptada pels remences moderats, però un grup d’exaltats de la Muntanya, dirigits per Pere Joan Sala, s’oposà per la força a les mesures repressives decretades per l’infant Enric d’ Aragó i de Pimentel, lloctinent general de Catalunya des del 1479.
La primera acció de la nova guerra fou la desfeta d’una host reial a Mieres (22 setembre 1484). Després d’aquest triomf, les forces remences, integrades principalment per pagesos de la Garrotxa, les Guilleries i el Montseny, amenaçaren Girona i àdhuc la mateixa ciutat de Barcelona.
Un miler d’homes comandats per Sala, enardits per les promeses de terra i llibertat, derrotaren la host del veguer de Barcelona Pere Antoni de Rocacrespa (Montornès, 4 gener 1485) i prengueren la vila de Granollers (3 febrer). Tot seguit recorregueren el Vallès, el Maresme i la conca del Baix Llobregat, confiant en l’aixecament del poble menut de Barcelona.
Les autoritats del Principat no tardaren a reaccionar davant l’amenaça revolucionària. Els consellers de Barcelona armaren un exèrcit que, comandat pel conestable d’Aragó, comte de Cardona, derrotà les forces remences a Llerona (24 març ), fent-hi dos-cents morts i dos-cents presoners.
Malgrat la desfeta, la rebel·lió dels remences no acabà fins que Ferran II dictà la sentència arbitral de Guadalupe (1486).
(Catalunya, 1462)
Conflicte social que inicià la guerra civil catalana del segle XV.
Al començament del 1462 molts pagesos de la muntanya gironina deixaren llurs masos decidits a aconseguir per la força la solució de la qüestió remença. Pel març els revoltats entraren a Castellfollit i amenaçaren Besalú.
Mentre la rebel·lió s’estenia cap al Lluçanès i l’Alta Muntanya, els senyors s’adreçaren al consell del Principat. El reclutament d’un exèrcit per part d’aquest organisme, considerat il·legal pel rei, fou causa immediata de la guerra contra Joan II.
Tant aquest com els seus oponents intentaren aconseguir l’aliança dels remences. El monarca fou més afortunat i aconseguí que la majoria d’ells, comandats per Francesc de Verntallat, abracessin la seva causa.
La diputació, gràcies a un projecte de concòrdia entre senyors i pagesos (maig), aconseguí el suport dels remences del bisbat de Barcelona, la Plana de Vic, la Selva i l’Empordà, on el més gran benestar econòmic feia que la pagesia fos menys intransigent.
(Vilobí d’Onyar, Selva, segle XV – Catalunya, segle XV)
Element remença.
El 1485 secundà els esforços de Verntallat i Pere Canyà per resoldre la qüestió dels remences mitjançant un arbitratge reial. La tesi triomfà a les reunions de Caçà de la Selva i d’Olot.
Fou un dels síndics que ratificaren la sentència de Guadalupe (1486) i que s’ocuparen després d’aplicar-la.
Fou després redactor d’un memorial de comptes per les despeses fetes pels síndics remences, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Dades dels Països Catalans 