(Barcelona, segle XII – segle XIII)
Rabí, cabalista, dayyan de Barcelona (1215) i mestre de Mosé ben Nehman. Probablement estudià les doctrines cabalistes a Provença.
És autor d’un comentari a les pregàries jueves i a l’Haggadà de Pasqua.
(Barcelona ?, segle XI – segle XII)
Talmudista jueu. Deixeble d’Ishaq ben Reubén.
Es dedicà a recopilar decisions sobre dret talmúdic, agrupades per temes: qüestions matrimonials (al Yahas Seer Basar), qüestions monetàries (al Séfer ah-Dinim, que comprèn el Séfer ha-Setarot o llibre de formularis) i decisions de casos jurídics que depenen del factor temps (al Séfer ha-‘Ittim).
Inaugurà a Catalunya la literatura esotèrica, amb un comentari a l’anònim Séfer Yesira.
Tingué una polèmica amb Abraham bar Hiyya sobre la celebració del matrimoni.
(Girona, segle XIII)
Cabalista jueu. Deixeble d’Ishaq el Cec de Provença i un dels principals mestres del cercle de Girona.
El 1243 compongué el llibre Sa’ar ha-Samaym (La porta del cel), en prosa ritmada, contra la visió racionalista de la religió que amenaçava les doctrines esotèriques.
Escriví també una apologia de la càbala en 31 capítols, amb el títol Mesib Debarim Nekohim, i un tercer llibre cabalístic, el Sèber ha-Emuna we-ho-Bitahon, que ha estat atribuït a diversos autors.
(Catalunya, segle IX – 945)
Dama. Figura esmentada com a filla del comte de Barcelona Guifre el Pilós. Entrà en religió.
Se’n conserva la lauda sepulcral, que aprofita el revés d’una placa visigòtica de pedra decorada. procedent de Santa Maria del Camí de la Garriga.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1849 – Gandia, Safor, 1917)
Religiós jesuïta. Germà de Francesc de Paula.
Tingué una actuació docent remarcable. Col·laborà al perfeccionament de la leproseria de Fontilles.
És autor d’unes Cobles a la Verge de Meritxell i d’alguns escrits en castellà.
(Barcelona, 1792 – 12 setembre 1866)
Teòleg i predicador. Estudià llatí i humanitats, i el 1807 ingressà a l’orde de predicadors.
Durant la guerra del Francès es refugià a Manresa, Vic i Palma de Mallorca. El 1814 acabà la carrera.
El 1825 li fou atorgada la càtedra de filosofia, i després la de teologia, a la Universitat de Cervera.
Amb motiu de l’exclaustració anà a Itàlia, i residí al convent de la Minerva, de Roma. Tornà a Barcelona i hi fundà el col·legi de Sant Tomàs.
(Mataró, Maresme, 1876 – Barcelona, 1952)
Religiós escolapi. Després d’exercir el mestratge a Cracòvia (Polònia) i a Cornigliano (Itàlia), s’instal·là a Catalunya, on fou rector del col·legi de Santa Maria i de Sant Antoni de Barcelona i director de la revista “Academia Calasancia”.
Cinc vegades fou prepòsit de les Escoles Pies de Catalunya, i durant el seu mandat obrí els col·legis de Sitges i de Granollers, un altre a La Víbora (Cuba), una casa i un noviciat a Mèxic i una casa a Los Ángeles (Califòrnia).
(Alcoi, Alcoià, 25 agost 1864 – Barcelona, 22 setembre 1958)
Químic i religiós jesuïta.
Entre els seus treballs sobresurten els titulats Los pesos moleculares, La catálisis química: sus teorías y aplicaciones en el laboratorio y en la industria, El acetileno: sus aplicaciones domésticas, industriales y científicas i Química del carbono.
El 1905 fundà a Tortosa el Laboratorio Químico del Ebro, futur Institut Químic de Sarrià.
(Barcelona, 1923 – )
Congregació de beneficència (Obra de la Visitació de la Mare de Déu). Fundada per Josep M. d’Alòs i de Dou i aprovada pel bisbe Ramon Guillamet el 1923. El 1954 rebé l’aprovació de Roma com a organització de dret diocesà.
Té com a finalitats la visita, el socors i l’assistència gratuïta als malalts pobres en els seus domicilis o bé en residències de convalescència pròpies de la congregació.
Les seves afiliades es divideixen en religioses, agregades, visitadores, sòcies i protectores. Té una junta directiva central i grups parroquials, formats pel rector i una delegada de la junta central.
Compta amb 48 grups parroquials, i té cases de convalescència a l’Ametlla del Vallès, Terrassa, Rubí i la colònia Güell.
(Montserrat, Bages, 1880)
Himne religiós, que el poeta Jacint Verdaguer dedicà a la Verge de Montserrat, el qual fou musicat l’any 1890 pel compositor Josep Rodoreda, amb motiu de les festes del mil·lenari.
El començament de la lletra és “Rosa d’abril, morena de la serra…”, degut a això també se’l coneix per Rosa d’abril.
Amb el temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic de Catalunya.
VIROLAI
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dona per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dona
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Dades dels Països Catalans 