(Alcoi, Alcoià, 25 agost 1864 – Barcelona, 22 setembre 1958)
Químic i religiós jesuïta.
Entre els seus treballs sobresurten els titulats Los pesos moleculares, La catálisis química: sus teorías y aplicaciones en el laboratorio y en la industria, El acetileno: sus aplicaciones domésticas, industriales y científicas i Química del carbono.
El 1905 fundà a Tortosa el Laboratorio Químico del Ebro, futur Institut Químic de Sarrià.
(Barcelona, 1923 – )
Congregació de beneficència (Obra de la Visitació de la Mare de Déu). Fundada per Josep M. d’Alòs i de Dou i aprovada pel bisbe Ramon Guillamet el 1923. El 1954 rebé l’aprovació de Roma com a organització de dret diocesà.
Té com a finalitats la visita, el socors i l’assistència gratuïta als malalts pobres en els seus domicilis o bé en residències de convalescència pròpies de la congregació.
Les seves afiliades es divideixen en religioses, agregades, visitadores, sòcies i protectores. Té una junta directiva central i grups parroquials, formats pel rector i una delegada de la junta central.
Compta amb 48 grups parroquials, i té cases de convalescència a l’Ametlla del Vallès, Terrassa, Rubí i la colònia Güell.
(Montserrat, Bages, 1880)
Himne religiós, que el poeta Jacint Verdaguer dedicà a la Verge de Montserrat, el qual fou musicat l’any 1890 pel compositor Josep Rodoreda, amb motiu de les festes del mil·lenari.
El començament de la lletra és “Rosa d’abril, morena de la serra…”, degut a això també se’l coneix per Rosa d’abril.
Amb el temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic de Catalunya.
VIROLAI
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dona per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dona
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
(Barcelona, 1785 – Roma, Itàlia, 1841)
Religiós i orador. Ingressà a la Congregació de la Missió el 1802, i acabada la carrera es lliurà a la predicació per tots els Països Catalans.
El 1828 fou nomenat superior de la casa de Barcelona del carrer de Tallers. El govern se l’apropià, i ell en construí una de nova al carrer de la Reina Amàlia (convertida en presó de dones després del 1835).
Després de l’exclaustració (1835) es retirà a Carcassona, i més tard a Itàlia, on residí, i ensenyà teologia moral a Torí i Piacenza, i per fi fixà la residència a Roma, on tingué cura dels espanyols emigrats.
Deixà molts sermons escrits que han romàs inèdits, part dels quals a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
(Catalunya ?, segle XV)
Poeta i religiós. No identificat amb cap altre personatge de la família del seu cognom.
Era religiós, ja que és anomenat fra, sense especificar el nom de fonts.
Se’n conserva una poesia amorosa al Cançoner de París.
Foren fills de Joan I de Vilamarí i de Palau i d’Esclarmunda de Sagarriga.
Joan II de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – Càller, Itàlia, 1411) Noble. Casat amb Sança, que, un cop vídua, i juntament amb el seu fill Bernat II de Vilamarí. reberen l’herència del seu sogre Joan I de Vilamarí amb plet amb la seva sogra Esclarmunda.
Berenguer de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – segle XV) Junt amb els seus germans hauria gaudit dels beneficis de la reina Sibil·la.
Pere de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV) Noble. Juntament amb els seus germans, gaudiren dels beneficis de la reina Sibil·la.
Asbert de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – 1419) Canonge de Girona (1378). Gaudí dels beneficis de la reina Sibil·la. Fou fet rector d’Inca (1383), i per a ell demanà la reina una canongia a la Seu d’Urgell, una altra a Lleida i la rectoria de Dénia.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Religiós. Era sagristà del monestir de Banyoles.
Fou membre del Braç Eclesiàstic a la reunió de Barcelona de finals de juny de 1713. Sortí elegit diputat eclesiàstic de la Generalitat el 22 de juliol de 1713.
Després de la capitulació de Barcelona el 1714, els borbònics dissolgueren la Generalitat, i per això, fou el darrer president de la institució abans del restabliment d’aquesta.
(Arenys de Mar, Maresme, 9 maig 1851 – Guam, illes Mariannes, 3 gener 1913)
Religiós caputxí. Entrà a l’orde a Guatemala el 1869. Tornà a Tolosa a acabar els estudis.
El 1875 marxà a l’Equador de missioner. Allà fou ordenat sacerdot.
De nou a Catalunya, fou mestre de novicis i definidor i ministre provincial (1889-95) i primer provincial de la província de Catalunya en 1900-06.
Fou bisbe d’Adra i de Guam (1911).
(Sabadell, Vallès Occidental, segle XIX – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1902)
Religiós escolapi. Sobresortí com a orador sagrat.
És autor d’una Historia Universal, d’una Historia de Cuba i un treball sobre els col·legis de l’orde a Barcelona, Mataró, Guanabacoa (Cuba) i Vilanova.
(Manresa, Bages, 1867 – Roma ?, Itàlia, segle XX)
Religiós jesuïta.
Fou catedràtic de dret canònic a la universitat gregoriana de Roma, des del 1906. Exercí càrrecs d’importància en diversos organismes vaticans.
És autor dels tractats De personis, De jure matrimoniale, De processibus i Institutiones juris civis romani.
